href="#ulink_722741a8-c151-5fc0-b9f8-64d5c117dc06">72 Al capdavall, els cavadors i bracers, i els mossos i criats, no deixaven de ser –o serien posteriorment en arribar a l’edat adulta– veritables llauradors, per més desfavorable que fos el balanç entre mà d’obra familiar i extensió de terra que posseïen.
ELS ALTRES CAMPEROLS: HERETERS I EIXARICS MUSULMANS
En les fonts de l’època, els musulmans que vivien en la nova societat nascuda de la conquesta no eren identificats com a «llauradors» en el sentit genèric, de categoria socioprofessional, que tenia el terme quan s’aplicava als conreadors cristians. Tant en els textos legals com en l’ús quotidià que pot rastrejar-se en els processos judicials, els camperols musulmans solien ser denominats simplement «sarraïns» o «moros». No es tractava, però, d’un marcador exclusivament religiós o ètnic, ja que en una població profundament ruralitzada i sotmesa al que se n’ha dit una «servitud col·lectiva»,73 la immensa majoria dels musulmans es dedicaven al treball de la terra, en una proporció fins i tot superior a la dels primers colons cristians i dels seus descendents. Això volia dir que el terme «sarraí» o «moro», per defecte, tendia a evocar un camperol en una situació més desfavorable que l’habitual entre els pagesos cristians del mateix regne. Fins i tot els cavallers, titulars de senyories amb vassalls majoritàriament musulmans, en tenien una clara consciència. Com hem dit adés, en les corts de 1417, els representants del braç militar exposaven que els seus vassalls eren «lauradors, cavadors, bracers e hòmens qui viuen del treball de ses mans», per la qual cosa no podien ser considerats «pobres ni miserables, com lur stat e condició sia comunament aquell. E majorment dels moros e sarrahins, la condició dels quals és molt baxa».74 D’aquesta constatació objectiva de la desigualtat entre el camperolat cristià i l’indígena podia passar-se també a les expressions de menyspreu, com les que deixava anar el senyor de Betxí en 1459 quan es referia als vassalls musulmans d’un altre cavaller com a «perros de moros, que no són res».75 Aquests conreadors sotmesos, marcats com a descendents dels vençuts i alhora com a membres d’una «nació» infidel, no podien ser «llauradors» en el mateix sentit que els camperols cristians, és a dir, com un estament reconegut, per més humil que fos la seua posició, dins de la representació jeràrquica de la societat establerta, és a dir, cristiana i en el cas valencià d’arrel colonial. És simptomàtic que quan Pere el Cerimoniós, en ple segle XIV, reglamente minuciosament els tractaments honorífics que han de rebre els seus súbdits per part dels oficials reials, descendesca des dels barons, nobles i cavallers fins als artesans i camperols, de manera que «el menestral e·l laurador hagen lur títol segons la cosa de què usen». Res no se’n diu dels musulmans de la Corona d’Aragó, que quedaven així al marge d’aquest ordenament encaminat a «provehir que cascú en sa nominació e hàbit sia honrat segons la condició de son orde o estament».76 Els musulmans locals, doncs, estaven desposseïts de l’honor que, en un grau major o menor, es distribuïa de dalt a baix de tot el cos social cristià. Potser convinga recordar ací la definició de pagès que feien els Usatges de Barcelona al segle XII: aquell qui no tenia cap dignitat tret de ser cristià. Si aquest era l’esglaó més baix de la societat establerta, els sarraïns o moros es trobaven sota zero. Tot fa pensar que de la mateixa manera que els musulmans sotmesos no eren considerats «valencians», sinó tan solament «moros del regne» o «moros de la terra», tampoc no podien ser considerats «llauradors», en el sentit de categoria social de base, al mateix nivell que els conreadors cristians.
Això, òbviament, no vol dir que la denominació de llaurador no s’aplicàs en altres sentits més restrictius als camperols musulmans. D’entrada, en els contractes de llauró o ad laborandum, els mitgers sarraïns rebien la denominació de «llaurador», de manera semblant que els conreadors cristians que es trobaven en la mateixa situació jurídica. Com a «laurador» es designaven els mitgers musulmans des del segle XIII, com succeïa, per exemple, a Cocentaina, de vegades afegint en la identificació el nom del propietari de la terra, cosa que remarcava el caràcter de treballador dependent del mitger.77 Ja a les darreries del segle XIV, a Crevillent els parcers d’origen andalusí que cultiven terra «a lauró» eren designats també amb el terme «laurador».78 En altres casos, la informació permet confirmar que els parcers musulmans eren conreadors desposseïts, de manera que la qualificació de «llaurador» es deslligava de la disponibilitat d’animals d’arada o, si més no, de la possessió estable de terra. Així, en 1315 es deia que a Alacant «los moros de la orta són l[auradors] dels vehins del dit loch et no à alcun moro en lo terme del dit loch alcun heretament propi».79 El mateix es repetia a Planes, quan en 1403 s’autoritzava els veïns de la vila a «edificar e de nou construir un raval o població nova de sarrahins a obs de llauradors a les vostres heretats, terres e possessions». I també a Oriola, en 1431, entre els motius per fundar una moreria urbana hi havia el fet que «los hereters, vehins e habitadors de aquella [vila] freturen de lauradors, e alguns moros del dit regne agen voluntat anar laurar, conrear e cultivar la dita orta».80
Finalment, la denominació de llaurador també podia fer referència a la capacitat de treball dels camperols musulmans, de manera que identificava els conreadors que disposaven d’animals de labor i d’arada, a més de posseir terra en unes condicions relativament estables que podien assimilar-se, ni que fos «grollerament», a l’emfiteusi. Ja hem vist que a la Cocentaina del segle XIII s’esmentava qualsevol sarracenus laborator –al mateix nivell tècnic que tot christianus laborator– en una disposició del justícia sobre els bous de llaurada. Però era sobretot en les cartes de població i d’altres registres dels drets senyorials on pot trobar-se aquest ús del terme llaurador, que delimitava un sector concret del camperolat indígena. Es tractava d’«hereters», és a dir, de camperols que tenien alguna mena de drets de possessió sobre una explotació agrària més o menys viable i que, segurament, disposaven d’animals de llaurada. Ara bé, si atenem les càrregues a què estaven sotmesos i el fet que els seus drets sobre la terra no solien ser tan favorables com els de l’emfiteusi, la seua situació podia acostar-se més a la dels parcers que no a la dels emfiteutes cristians. Però tot i amb això, aquests llauradors, pel fet de tenir terra, es diferenciaven d’una altra capa de camperols musulmans, dels conreadors desposseïts que es veien abocats a treballar com a jornalers i, sobretot, com a parcers. Aquest estrat de la pagesia indígena estava clarament delimitat com a categoria social identificada amb el terme d’eixaric o examés. Encara que en el seu origen podien referir-se a dues situacions diferents, l’ús majoritari d’aquestes denominacions les fa sinònimes: eixaric seria l’habitual fins mitjan segle XIV i des d’aleshores fins el llindar del segle XVI seria substituïda per examés.81 És significatiu que les referències a eixarics no es troben en els escrits de la cancelleria reial ni en textos legals com els furs i privilegis, on es prenien disposicions sobre els moros o sarraïns en conjunt, sinó en les fonts que reproduïen millor els usos lingüístics quotidians –com a ara els registres judicials– i, sobretot, la documentació senyorial, que diferenciava les exaccions a què estaven sotmesos aquests dos estrats de la pagesia musulmana. Així, la figura del sarraceni exarchi, en llatí, o de l’«ixarich», en català, apareix en les fonts judicials del segle XIII com a parcer –normalment mitger–al servei dels colons cristians mitjançant contractes de llauró.82 Això vol dir que un mateix camperol andalusí, era alhora «eixaric», com a categoria socioeconòmica, és a dir, un camperol permanentment desposseït,