Pau Viciano Navarro

Els peus que calciguen la terra


Скачать книгу

escassa presència de jornalers i d’altres assalariats es confirma en la llista de persones aveïnades a València en la primera meitat del segle XV: s’hi poden identificar més de tres-cents «lauradors» i tan sols un parell de «bracers».44 En viles on una part important de la població –o fins i tot la majoria–eren veritables llauradors, es confirma aquesta absència d’una categoria de camperols identificada com a jornalers. A la vila de Castelló, una població mitjana on més de la meitat dels veïns eren camperols, durant tot el segle XV poden documentar-se vora quatre- cents veïns qualificats de «llauradors», però ni un sol de «cavador», «bracer» o «jornaler».45 En concret, en el padró de la peita de 1497, poden comptabilitzar-se 247 veïns com a llauradors, mentre que només hi figuraven dos «criats», un «missatge» i dos mossos, sense cap al·lusió a jornalers.46 Tampoc apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats agrícoles entre els aveïnats a la mateixa vila en 1434-1502, sinó només llauradors.47 De manera semblant, en un lloc clarament rural com Catarroja, en la cruïlla dels segles XV i XVI, s’han identificat 126 llauradors, sense que n’hi haja cap habitant associat a una professió que evoque el treball assalariat.48 A Sueca, un altre lloc eminentment camperol, de 187 contribuents registrats al padró de la peita de 1453, només 60 no eren qualificats com a llauradors, i d’aquests –tret de 7 pastors–no n’hi havia cap que pogués ser identificable amb la condició d’assalariat agrícola.49 Podria objectar-se que en les fonts fiscals, com són els padrons de riquesa, no hi figurarien els habitants sense propietats immobles, entre els quals hi hauria els jornalers. Ara bé, és dubtós que hi hagués una estrat d’assalariats assentat en una població i que estigués completament desposseït. De fet, en els padrons de riquesa es registren contribuents amb un nivell de riquesa tan baix que poden considerar-se pràcticament sense béns.50 Tot fa pensar que els veïns que havien de treballar per a altres sí que constaven en aquests registres fiscals, encara que no rebien la denominació de «jornaler» o d’un terme equivalent. De fet, tampoc no apareixen categories socioprofessionals assimilables als assalariats, per a identificar una persona concreta, en la resta de documentació d’abast més ampli com ara la notarial, els llibres s’aveïnaments municipals o els registres dels justícies locals.51 Ens trobem, doncs, amb una aparent paradoxa: els jornalers existien des del punt de vista econòmic, exercien una activitat laboral ben documentada, però no existien com a categoria socioprofessional reconeguda. Però sí com a categoria jurídica, en la mesura que era necessari identificar-los en les reglamentacions del mercat de treball.