Així es pot comprovar a l’inici del mateix pròleg:
No sé quin interés podrà tenir avui la reedició d’uns versos com els d’Escrit per al silenci, publicats ja fa més de vint anys i que pràcticament havien passat sense pena ni glòria. Fins ara m’havia resistit a exhumar-los, potser per un púdic instint d’escepticisme. I no és que em senta descontent d’aquestes elaboracions líriques: ni descontent ni content. Són un paper més, dels molts que he produït, i no puc ni vull renegar-lo. (Fuster 1978: 9)
i també en diversos fragments del text preliminar a Set llibres de versos:
Hi hagué un temps en què jo també escrivia versos. En vaig escriure massa, sens dubte. El present volum només en recull una part, i igualment massa, sens dubte. La intenció editorial es limita a exhumar els llibres introbables, i a afegir-hi alguna cosa més, que, per un motiu o un altre, havia quedat aparcada en les meues carpetes. Com que el projecte no naix de mi, ni l’he acceptat amb un gran entusiasme, em considere desobligat de justificar-lo. Ara sóc incapaç d’imaginar quina curiositat, o quina mena de curiositat, poden despertar aquests textos.
[...] De tota manera, l’exercici retòric anomenat «poesia» que jo he assumit al llarg dels anys, provocat per conviccions o per circumstàncies, hi queda discretament representat. Potser hi ha algun buit de temàtica o d’episòdiques fascinacions verbals. No crec que ningú el trobe a faltar. De més a més, i per fortuna, encara no sóc «matèria erudita», i m’agradaria no ser-ho mai.
[...] El resultat podia ser monstruós, en un sentit lívid i primari de la paraula. Del meu saldo particular, no me’n sabria avergonyir: fou el que havia de ser. (Fuster 1987: 11)
Gairebé idèntics, ambdós pròlegs foren escrits més de vint anys després d’Escrit per al silenci, l’últim poemari publicat. És indiscutible que, entre 1954 i 1987, l’assaig fou el gènere que monopolitzà la seua obra literària, però no és menys cert que se sentia vinculat a la poesia. Altrament, no s’expliquen les incursions poètiques, esporàdiques, posteriors a 1954, ni tampoc la voluntat de reeditar Escrit per al silenci o de posar a l’abast dels lectors gran part de la seua producció en Set llibres de versos. ¿Per què, si feia tantíssims anys que desertà del «gremi dels poetes», insistia a recordar que hi hagué un temps en què escriví versos? Potser, en el fons, mai no deixà de sentir-se poeta. En les poques estones de lleure que devia tenir enmig de l’enrenou d’articles, conferències, treballs d’erudició i compromisos cívics i culturals que havia d’atendre constantment... Potser enmig d’aquest enrenou, encara sentia la necessitat cíclica de demostrar-se que era capaç d’escriure versos. És obvi que l’evolució cap a una poesia antilírica anunciava l’aproximació discursiva a l’assaig i, consegüentment, la priorització d’expressar idees sense sotmetre’s a certs imperatius formals. I, tanmateix, l’estil enlluernador, precís i penetrant de la seua prosa és degut, en part, a la seua formació poètica. Al capdavall, hi ha coses que un aprèn a estimar de jove i ja mai no pot deixar d’estimar-les. La poesia, n’és una.
1. Iborra opta pel terme «propina», emprat per Vicent Ventura, per a referir-se a l’aparició de Fuster: «El “fenomen” Fuster, doncs, un “miracle”? De vegades aquest terme ha estat utilitzat per remarcar la dimensió insòlita que té entre nosaltres. Vicent Ventura n’ha parlat com d’una “propina” de la història. ¿No ha estat la història, des de fa uns segles, molt mesquina amb els valencians? Ara, de “miracles”, és clar, no n’hi ha. Dir-ne “propina” resulta d’alguna manera més enraonat. No perquè la història haja tingut el propòsit, per una vegada, de rescabalar els valencians de tantes calamitats com ens ha obsequiat. En la història juguen també les xambes: quan ens són favorables podem anomenar-les, com fa Ventura, “propines”.» (Iborra 1982: 15).
2. Fuster sol·licità una beca, que no obtingué, per a realitzar un assaig titulat provisionalment «Tècnica, cultura i massa».
3. Entre altres, aquest període ha estat analitzat en els estudis de Maria Josepa Gallofré (1991), Joan Samsó (1994-95), Santi Cortés (1995), Faust Ripoll (2010) i Enric Gallén (2013).
4. L’entrevista s’emeté el 21 de desembre de 1977 en el programa Personatges de tve. El fragment citat pertany a la transcripció de l’entrevista inclosa en J. Fuster (2003a): De viva veu, Catarroja, Afers.
5. La Institució d’Estudis Valencians Alfons el Magnànim es creà el 25 d’abril de 1947 per acord plenari de la Diputació Provincial de València, per bé que el reglament i la constitució formal com a organisme es registrà en la sessió plenària del 19 de febrer de 1948.
6. Fuster preparà la conferència amb motiu d’un curs de poesia del segle XX d’«Els Divendres de l’Orfeó Català». L’original mecanoscrit, que ha restat inèdit, es conserva al Centre de Documentació Joan Fuster.
7. Amb data de 30 de juliol de 1939, Fuster i el seu amic Fermí Cortés, natural també de Sueca, enviaren una carta conjunta a Lo Rat Penat a fi d’informar-se dels requisits necessaris per a formalitzar-ne l’ingrés. Se’n té constància per la carta de resposta, datada el 7 d’agost del mateix any, que cite íntegra: «En contestación a la carta del 30 del pasado, he de manifestarles que para pertenecer a esta Sociedad es indispensable llenar la hoja de ingreso mediante la presentación firmada de dos Socios y pagar la cuota mensual de Dos pesetas en esta Ciudad. Hoy está en suspenso el nombramiento de Socios Corresponsales hasta nueva reorganización. No hay reglamentos por haber desaparecido en estos tiempos pasados.» (Lo Rat Penat 1939: s. p.). Ignore la data d’ingrés de Fuster, però segons Furió (1994: 52), fou designat secretari de la Joventut de Lo Rat Penat el 25 de novembre de 1943.
8. Valencia Atracción era una revista mensual d’informació turística creada a l’empara de la Sociedad Valenciana de Fomento del Turismo. Francesc Almela i Vives la dirigí des de 1945 fins a 1967.
9. Albi s’equivoca quan identifica el conjunt «Tres poemes», publicats en el número 11 de Verbo, amb el fascicle 3 poemes, publicat en la mateixa revista. De fet, els «Tres poemes» incloïen les composicions «[Quina brisa o abril...]», «L’olivera» i «Elegia íntima», mentre que 3 poemes està format per «Impressió de tardor», «Aquest crit que ara penso» i «Cançó tranquil·la».
10. La relació de poetes que es presentaren al premi Adonáis en 1947 està detallada en Verbo. Cuadernos Literarios, octubre-novembre de 1947, pp. 31-32. El poeta José Hierro en resultà guanyador amb Alegría.
11. El lector pot consultar els articles «La tria lingüística de Joan Fuster en els seus inicis poètics» (Ortells 2017a: 413-420) i «Les autotraduccions poètiques al castellà de Joan Fuster (Verbo, 1946-1949)» (Ortells 2017c: 199-222).
12. Cal advertir que, encara que Albi cita tres poemes, en el número 15 de Verbo sols es publicaren «Impressió de tardor» i «Cançó tranquil·la», junt amb les versions en castellà.
13. En el capítol dedicat als poemes de Fuster en Verbo es detallen les fonts que demostren que els originals foren escrits en català.
14. Fins ara no existeixen documents que permeten afirmar amb certesa que l’«Oda al Mediterráneo», publicada en el número d’octubre-novembre de 1946 de Verbo, fou escrita en català, atès que la «Quasi-oda al Mediterrani», inclosa en Terra en la boca, tot i estar datada també en 1946, és una reformulació de la primera.
15. A pesar que no es conserva cap document del poema escrit en català, se sap de la seua existència per la carta del 12 de novembre de 1948 d’Albi a Fuster.
16. L’entrevista no es publicà a causa de la desaparició de la revista.
17. En l’article «Sobre ortografies i coses per l’estil», publicat amb el pseudònim Llorenç Mariner en l’Almanaque de Las Provincias para 1948, Fuster (1947d: 451-453) ja instava els escriptors valencians a seguir les Normes de Castelló de 1932.
2.