o involuntària de nombrosos escriptors, que fugiren de Catalunya en els dies de la derrota, acabava d’agreujar el desastre.
[...] El retrocés que tot això suposava era mortal de necessitat. D’entrada, el públic lector, que tant havia costat d’aconseguir, es trobava amb les mans buides: les premses locals no li oferien un material llegible vàlid –ni tan sols quantitativament– en la seva pròpia llengua. [...] El públic jove ja no disposava d’una escola, ni d’unes revistes infantils on aprendre a llegir en el seu idioma, i el públic menys jove, tot i haver-ne après abans, no tenia al seu abast els periòdics diaris i setmanals que podien haver-lo mantingut fidel a la lectura. Entre el llibre i el lector, la llengua catalana estava absolutament mancada d’intermediaris. (Fuster 1982: 325-329)
Si particularitzem en l’àmbit valencià, és Faust Ripoll qui radiografia amb exactitud les dificultats per mantenir un circuit literari en català quan es refereix a:
la desaparició pública –o real– dels escriptors en valencià i la dificultat de reagrupar-se després de la guerra; la dificultat d’adquirir llibres de ficció en català o altres materials lingüístics (com ara diccionaris o gramàtiques); les dificultats per a publicar col·leccions de teatre popular i representar peces per culpa de la censura, amb la qual cosa es perd alhora el públic lector de sainets i els espectadors; la falta de llocs de reunió per a poder fer vida literària; la falta d’editorials i de canals de distribució; la falta de públic lector culte en català; i la falta de models o referents literaris autòctons contemporanis. (Ripoll 2010: 48)
Aquest era el punt de partida de la generació de Fuster –si pot parlar-se’n, en sentit estricte, de generació–, una conjuntura poc favorable a l’exercici de la literatura i a l’aparició d’autors nous. Així les coses, la continuïtat del català al País Valencià estava en perill perquè es nodria «d’escriptors convertits a la llengua, incorporats després de passar pel castellà, i no d’una prolongació natural de les forces internes, per tradició viva, de la mateixa literatura.» (Fuster 1956a: 60). Una vegada més, Iborra confirma l’afirmació anterior quan al·ludeix a la desconnexió d’aquesta generació respecte a la literatura catalana de preguerra:
Era en l’origen mateix, una generació hipotètica, problemàtica. I, condemnada, en el millor dels casos, a no poder funcionar amb els mecanismes que posen en marxa una generació «normal», que la fan entrar en un joc dialèctic amb la generació anterior, oposant-s’hi o mitificant-la, d’acord amb les noves circumstàncies en què es mou. La continuïtat i el diàleg eren impossibles. [...] La d’ell [la de Fuster] havia de ser, per tant, una generació «òrfena», trasbalsada, indefensa, que no va poder «dialogar» amb els seus «pares» perquè ni tan sols els pogué conéixer, si més no, en els anys d’aprenentatge. Tampoc els «avis» no hi podien fer de tutors. [...] Es tracta, doncs, d’una «generació» de joves amb pocs contactes personals entre ells mateixos i amb els «pares» o els «avis». Hauran de fer la guerra pel seu compte, en solitari, o, en el millor dels casos, vinculats a una o altra capelleta –catacumba– que havia triat una resistència ingrata. [...] Prou feina tenien a descobrir i recuperar pam a pam, i mig a fosques, una cultura que la victòria franquista havia enfonsat i dispersat. [...] Qualsevol paper en català que els podia arribar a les mans, i de qualse- vol època, tenia un valor: formava part de l’herència soterrada. Verdaguer o Jaume Roig els eren tan necessaris com Riba o Carner... L’atzar i el desordre en què els descobrien no podien contribuir a donar unitat a una generació literària. La incomunicació, per manca de revistes i d’altres mitjans, tampoc no permetia la possibilitat de confrontar-se i situar-se entre ells. Orfes, havien de reclamar i guanyar com podien, i des d’on podien, una herència amagada i declarada en bancarrota. (Iborra 2012: 30-32)
La correspondència de Fuster amb els escriptors de l’exili proporciona documents de primera mà per a polsar la situació que s’hi vivia i com afectava els autors valencians l’absència de referents literaris autòctons i el domini aclaparador del castellà en la vida pública i, sovint, també en la privada. En trobem una mostra en la carta a Agustí Bartra del 21 d’octubre de 1950 en què, amb una visió entre punyent i realista, descriu la recessió alarmant del català:
Aquests anys de desolació i de fosca han sorprès València en un moment delicadíssim de la seua història. Al Principat, crec, pesaran agudament, però una reserva d’espiritualitat assegura el pont que ha de salvar l’abís. A València no hi havia, no hi ha aqueixa reserva d’espiritualitat: el valencianisme no havia arribat al poble, abans de la guerra, i el diguem-ne moviment intel·lectual valencianista no era tampoc massa sòlid. Avui, l’allau de castellanització no troba obstacles ni tan sols en les llars dels valencianistes, i afegiu a açò una esterilitat cultural, evidentment lògica, que fa cada dia més difícil trobar un terreny apte perquè fructifique la llavor del recobrament. (Fuster 1998: 77)
No hi havia, per tant, alternatives per als escriptors que es resistien a claudicar davant les imposicions del franquisme. Les representacions públiques del català quedaren reduïdes a manifestacions populars i folklòriques de llibrets de falla i revistes falleres, és a dir, a mostres literàries escadusseres, de periodicitat variable i incapaces de fidelitzar un públic lector ampli. Llevat de l’Almanaque de Las Provincias, que publicava un nombre reduït d’articles i poemes en català, no existien plataformes que donassen suport a una literatura desconnectada del populisme de les associacions col·laboracionistes. També existia la via clandestina d’edicions sufragades per mecenes valencianistes, però era una opció marginal. Només s’albirà un canvi en l’horitzó cultural amb la creació el 1948 de la Institució Alfons el Magnànim, de la Diputació Provincial de València.5 I un any després, amb la posada en funcionament de la col·lecció «L’Espiga», de l’editorial Torre, que dirigien Xavier Casp i Miquel Adlert. Així es compensava, en part, la desatenció de les institucions públiques envers la literatura autòctona, que Fuster ja denuncià en l’article «Subvencionem la literatura»:
dels presuposts [sic] oficials de cultura se beneficien pintors, universitaris, escultors, músics, publicacions d’arqueologia i acadèmies de venerables i veneradíssims erudits. Hi ha, evidentment, una zona cultural que hi queda desatesa. Per què, ens preguntem, cap subvenció per a literatura?
[...] Ja sé que, per molts anys encara, Déu sap si per a sempre, açò que diem literatura valenciana ha d’ésser cosa d’amateurs, de fervorosos desinteressats, i, per tant, subjecta a una radical inestabilitat. Som, al País Valencià, molt lluny de constituir un ambient literari normal. Per això mateix la peremptorietat de l’ajut es fa més imposant. (Fuster 1948f: 200-201)
Aquest article, publicat en l’Almanaque de Las Provincias para 1949 amb el pseudònim de T. Blanch, no fou l’únic de caràcter reivindicatiu. Dos anys després seguia queixant-se, ara en la revista Verbo, de la poca atenció que es concedia al fet literari en la premsa:
No es que pretendamos que la literatura sea más importante que el fútbol, los toros o el churchill. No, nada de eso. Lejos de nosotros tamaño despropósito. Pero un poquitín digna de atención si lo es; un poquitín sólo: como medio partido de Liga, pongamos por medida. Creemos que los directores de nuestros periódicos deberían revisar sus prejuicios sobre esto. Por lo menos si pretenden tener, como parece, una idea aproximada y responsable de la función social de la prensa.» (Fuster 1950a: 33)
Les reivindicacions anteriors no eren denúncies sense fonaments. Al contrari, la radical inestabilitat de la literatura valenciana impedia la subsistència econòmica dels escriptors. Així ho demostra el cas del poeta Vicent Andrés Estellés, que, en la carta del 2 d’octubre de 1958, confessava a Fuster les dificultats econòmiques que assotaven la seua família. Paga la pena de reproduirne el fragment següent per a conèixer les misèries del poeta de Burjassot en els anys cinquanta:
Amb el sou no puc fer miracles; tu ho saps massa bé. I tinc, només, el sou. La Hoja, de tant en tant, em publica alguna cosa: 125 ptes. Jo he pensat, embarcat com estic en la cosa periodística, que puc traure diners i puc, sobretot, traure a flote [sic] els meus escrivint allò que siga necessari. I això vull. Puc escriure, amb pseudònim, coses de cine,