personal, sinó com un símptoma per fi clar i preciós, implica el reconeixement d’una cosa gairebé inaudita en la València dels darrers cent anys: l’existència d’una minoria selecta. La Renaixença valenciana no aconseguí interessar les migrades minories rectores de la vida social i intel·lectual del XIX, i no va tenir impuls suficient per constituir-ne unes altres de pròpies. Aquesta absència d’aristocràcia, d’aristarquia, marca amb senyals inconfusibles la València que ens hem trobat. (Fuster 1950d: 298)
Val a dir que Fuster no fou l’únic que coincidí amb les tesis de Xavier Casp. Uns mesos abans de l’article de La Nostra Revista, el 9 d’abril de 1950, Santiago Bru i Vidal havia publicat en Las Provincias «En torno a la poesía valenciana actual», un article en què donava suport a l’ideari de Torre i qüestionava l’estètica populista, com s’aprecia a continuació:
Son muchas ya las veces que un determinado grupo –mejor podríamos decir uno o dos menores (¿), más concretamente– que se cree bastante enterado e impuesto en cuestiones de literatura valenciana, ha lanzado el «slogan» de la «decadencia» de la poesía valenciana de ahora. [...] Ahora bien: sería conveniente saber que es lo que entienden por arte, por belleza, por imagen y por palabras ciertas personas. Porque si para ellas el arte se reduce a unas cuantas chabacanerías hortelanas o pueblerinas y creen que puede haber belleza en un escrito con faltas de ortografía o con frases vulgares e impropias, la discusión es obvia. ¿Qué diríamos de Vicente Aleixandre, o de T. S. Eliot o de Paul Claudel, por ejemplo, si usasen las haches o las bes indebidamente o no tuviesen noción exacta del idioma en que escribe cada uno de ellos? [...] Aun entre los mejores poetas más refinadamente aristocráticos se ha dado siempre la nota popular como elemento vivo y aun predominante, pero siempre dentro de la más correcta decencia idiomática y las más bellas imágenes pulcramente escritas. En la poesía valenciana actual, la reciente, la del 39 hasta la fecha, «la de después de la guerra», se nota un afán de superación artística en todos los sentidos, de fondo y forma, gramatical, de sensibilidad, etc. Como nunca se había conocido, ni aún en la «Renaixença» puesto que ésta, si se exceptúa a Llorente y a W. Querol, con las naturales salvedades, ofrece un cuadro por más desconsolador de señores muy bien intencionados, pero faltos de cualidades para poderse llamar poetas como la palabra exige. (Bru i Vidal 2006: 325-326)
Després de Fuster i Bru i Vidal, Miquel Adlert escriví un altre article en gener de 1951, «La literatura valenciana com a excepció i com a normalitat», per a la revista clandestina Ariel, però els seus comentaris no aportaven cap novetat remarcable al debat sobre l’orientació de la poesia valenciana de postguerra. Només es feia ressò del que havien apuntat Casp i Fuster. En concret, pel que fa a la valoració de la figura de Casp i l’ascendència sobre els joves poetes del grup Torre, s’hi deixa entreveure l’article de Fuster publicat un any abans en La Nostra Revista. És interessant, malgrat tot, conèixer el judici d’Adlert sobre el paper de Casp en la consolidació de la nova generació de poetes valencians de postguerra:
Aquesta tendència, de la que Xavier Casp és iniciador i la figura més preeminent, considera la literatura valenciana, trencant amb les velles confabulacions, com una literatura normal que cal judicar-la amb les mateixes normes que qualsevol altra, i per tant, cal tenir en la seua producció, les mateixes exigències lingüístiques i els mateixos rigorismes estètics que en totes les literatures.
[...] L’actuació d’aquesta jove tendència literària, evidentment minoritària per ésser de selecció, ha concitat contra ella, lògicament, l’oposició de tots els elements enquadrats en la literatura d’ínfima qualitat i en les dues subespècies infraliteràries a què adés fèiem referència, els qui han convergit llurs activitats a Lo Rat Penat; al qual, renunciant a la distinció de pertànyer a la minoria han adscrit també llurs actuacions, per oposició a Xavier Casp i la seua tendència, noms que tenen una certa valoració literària, com Carles Salvador i Almela i Vives, i en un altre nivell, Mascarell, Soler i Godes i Thous Llorens, els qui avui apareixen barrejats amb els pseudoliterats de la més ínfima categoria. (Adlert 1951: 29-30)
Tres anys després de l’article, quan semblava que la intensitat del debat havia minvat, Adlert carregava de nou contra el grup de Salvador en l’article «L’actual literatura catalana al País Valencià», publicat en el volum col·lectiu Homenatge a Carles Riba en complir seixanta anys. En aquesta ocasió realitzava una valoració injustificadament parcial de la que ell designa com a «generació de preguerra», i de la qual obviava representants importants:
La literatura catalana adquireix la seua maduresa en terres valencianes amb la generació brostada després de la guerra civil, i són molts pocs els noms de la generació anterior que a hores d’ara, per llur vàlua absoluta, es mantenen junt als jóvens, formant-hi el quadre actual de la nostra literatura a València. Si la generació anterior suposà un gran progrés, l’avanç que la jove generació representa respecte a la seua antecessora és tan superior al d’aquesta sobre la seua anterior, que ha col·locat la producció valenciana al nivell de la normalitat literària, figurant aquests valors valencians entre els més destacats de la literatura catalana. (Adlert 2006: 329)
Curiosament, els personatges omesos eren Salvador i Almela i Vives. Deixant al marge l’opció estètica que adoptaren en la postguerra, ambdós seguiren en actiu fins a la meitat dels anys cinquanta i aconseguiren premis literaris de renom. Bastarà amb un breu repàs als llibres que publicaren entre 1939 i 1954 per a comprovar la tendenciositat d’Adlert. Així, Salvador publicà Veles i gavines i El fang i l’esperit, amb el qual guanyà el Premi València de Literatura de 1951, mentre que Almela i Vives publicà La llum tremolosa i La columna i les roses, pel qual fou guardonat, un any abans que Salvador, amb el mateix premi. L’afany polemitzador no es reduïa, però, als articles de premsa. Qualsevol avinentesa era aprofitada per a atiar-ne el foc. Així és com tertúlies, presentacions i pròlegs de llibres es convertiren en camps de batalla on llançar-se dards enverinats. En el cas de Fuster, Casp utilitzà el pròleg de Sobre Narcís per a cobrir-lo amb el mantell protector de Torre i allunyar-lo d’hipotètiques influències nocives dels poetes pròxims a Salvador, que hi apareixen metaforitzades sota la imatge dels «ocells d’arbres veïns»:
Amic: Ara que m’has allargat les primeres branques de la teua poesia, ja sóc impacient. És una verdor tan veritable la de les fulles, que em fa endevinar la saba de l’arbre; i aquest concertant d’ocells invisibles encara que les estremeix d’un airecel quasi a la mà, m’il·lusiona pels nius que sospite entre el tronc i els cimals. ¿Quan deixaràs d’empapussar els ocells i –lliures i encesos d’ales– hi floriran totes les teues branques? Em fa por –tot el qui estima és poruc– que els ocells d’arbres veïns que foren esponerosos, t’hi vinguen amb enveja de la teua tendror abans que els teus estrenen el tast. ¿No els sents, verinosament destres, envaint amb llurs veus acabades les que enceten els teus? (Casp 1948b: i)
Respecte al pròleg, que òbviament li fou imposat per l’editorial, Fuster es mostrà aliè al proteccionisme de Casp. De fet, per al número de Verbo d’abril-maig de 1948, n’encarregà la ressenya a Carles Salvador, això és, a una de les hipotètiques influències perjudicials. Amb aquesta decisió, a més de reconèixer la capacitat crítica de Salvador, donava un colp d’efecte i deixava clar que no sacrificava la seua independència. Així queda reflectit en la carta del 22 de març de 1948 que envià a Salvador per a encomanar-li la recensió:
I posat a abusar de la vostra benvolença, vaig a demanar-vos una cosa més. Recordeu els Cuadernos Literarios, d’Alacant, no? En llur nova etapa, suara iniciada, continua dedicant, sempre que hi ha avinentesa, una certa atenció a la poesia catalana de València. Al pròxim número d’abril em plauria que hi anés una recensió de Sobre Narcís. Us sabria greu fer-la, vós? No tothom està capacitat per a parlar de la nostra poesia (altrament no m’encararia amb vós, molestant-vos), i vós sou un dels pocs que podeu i sabeu parlar-ne. Vull, clar és, la vostra opinió sincera. I no es cregueu pas obligat a donar-me «coba». (Ja veieu que en el pròleg que m’han posat, Casp comença per retreure’m, molt polidament però no per això menys clara, certes supostes [sic] influències...). (Fuster 1948a: s. p.)
Salvador