tot i que es van descolorint. I ho fan més de pressa que els contundents pictogrames ocres dels aborígens que els van inspirar.
L’Elfrieda té un tall de fa poc just a sobre de la cella esquerra. I set punts que li mantenen la pell del front al seu lloc. Els fils són negres, rígids i se li disparen cap amunt com si fossin antenes. Li vaig preguntar com se l’havia fet, el tall, i em va dir que havia caigut a la cambra de bany. Ves a saber si era veritat. Ara ja en tenim quaranta de fets. Han passat moltes coses i n’han deixat de passar moltes altres. Va dir que havia estat quan obria les capses de les pastilles —les que li donen les infermeres—, li calien unes tisores. Vaja, i què més! Li vaig dir que jo sabia prou bé que no tenia intenció de prendre cap pastilla, fora que es tractés d’un bon grapat que aconseguís l’efecte d’aturar-li el cor, de manera que per què li calien unes tisores per obrir la capsa? D’altra banda, també podia estripar-la amb les mans. Encara que per res del món s’hi faria mal, ella, a les mans.
L’Elfrieda és concertista de piano. De petites, de tant en tant em permetia que li girés les pàgines de les peces ràpides que encara no tenia memoritzades. Això de girar les pàgines és un art específic. Havia d’anticipar-me a la música i donar la volta al paper una mica com una serp, assegurant-me que no s’arrugués i que no es notés cap fregadís o cruixit. Paraules d’ella. M’havia fet repetir el moviment una vegada i una altra, amb l’orella a tres dits de la pàgina, escoltant atentament. Ho he sentit!, deia. I a mi em tocava repetir-ho fins que es donava per satisfeta que no havia fet ni la més mínima remor. M’agradava anar-li al davant en alguna cosa. M’enorgullia aquell pas perfecte d’una pàgina a l’altra, i si m’avançava o em retardava un pèl massa, l’Elfrieda parava en sec i deixava anar un esgarip. A l’últim compàs!, deia. Només a l’últim compàs! Llavors deixava anar braços i cap contra el teclat i mantenia el peu al pedal de manera que aquell patiment seu ressonés, inquietant, per tota la casa.
Poc després de l’incident del càmping i quan l’Elf ja havia anat a deixar pertot arreu la seva marca amb la pintura vermella, el bisbe (el mennonita alfa) va venir a casa a fer el que ell en deia una visita. De vegades ell mateix es definia com un cowboy amb la missió de «mantenir els termes». Però, de fet, allò era més un atac per sorpresa que una altra cosa. Va comparèixer un dissabte amb el seu seguici habitual d’ancians, cadascun amb el seu propi vehicle negre amb capota rígida (mai no compartien cotxe, ja que, a l’hora de crear terror, no té la mateixa efectivitat això de veure tretze o catorze homes vestits igual sortint d’un sol cotxe), i el meu pare i jo vam veure des de la finestra com aparcaven davant de casa, sortien dels vehicles i caminaven lentament cap a l’entrada, un darrere l’altre, com una filera de gent cansada que ballés la conga. La meva mare era a la cuina rentant plats. Sabia que venien, però els va ignorar expressament, considerant «aquella visita» com un lleuger entorpiment de la seva tasca quotidiana. (Es tractava del mateix bisbe que l’havia renyat per portar un vestit de boda massa estufat i exuberant. Com haig d’interpretar un excés com aquest?, li havia preguntat.) La meva germana era en algun lloc de la casa, ben segur que ocupada perfeccionant el seu aspecte de pantera negra, o bé fent-se de nou els pírcings a les orelles amb una patata i alcohol desinfectant, o potser mirant d’hipnotitzar els seus propis dimonis.
El meu pare va anar a obrir i va rebre aquells homes. Tots es van asseure a la saleta, amb la vista fixa a terra i de tant en tant s’intercanviaven alguna mirada. El pare es va quedar dret tot sol enmig de l’estança amb uns ulls que reflectien la por que s’havia apoderat d’ell, com si fos l’últim supervivent d’una curiosa partida del joc de matar. La mare hagués hagut de sortir immediatament de la cuina, tota sol·lícita i amable, per oferir un te o un cafè a aquells homes, a més d’algun pastís fet per ella, seguint les receptes del llibre de cuina The Mennonite Treasury, però no es va moure d’on era, i va seguir fent sonar plats i olles, xiulant amb forçada indiferència, deixant que el meu pare se les compongués sol. Ja havien discutit sobre el tema abans. Jake, li havia dit ella, el que els has de dir és que no ens va bé que vinguin. No hi ha dret que apareguin per aquí quan els dona la gana. I ell li va respondre que no ho podia fer, que allò no es podia fer. Llavors, la meva mare es va prestar a fer-ho ella, però ell li va suplicar que no i així va anar fins que van arribar a un acord, tot i que la mare li va recalcar que el que no faria seria tractar-los a cor què vols mentre ells l’única cosa que feien era torturar la família. Aquella visita en concret era per parlar dels plans que tenia l’Elf d’anar a la universitat a estudiar música. Només tenia quinze anys, però ells ja havien sentit campanes sobre el fet que la meva germana havia «expressat un imprudent desig d'abandonar la comunitat» i, a aquella gent, el simple esment dels estudis superiors, sobretot en el cas d’una noia, els incitava unes sospites que els treien de polleguera. Per a ells, l’enemic número u era una noia amb un llibre.
Agafarà idees estranyes, va dir un d’ells, allà a la saleta, al meu pare, que es va limitar a assentir sense badar boca i a mirar amb nostàlgia cap a la cuina, on la meva mare alternava entre ventar cops de drap de cuina a les mosques i aplanar petits filets de vedella per fer-ne escalopes. Jo seia en silenci al costat del meu pare en aquell sofà raspós, flairant l’«olor de menyspreu», com en deia la mare. Justament llavors, ella em va cridar. Me’n vaig anar fins a la cuina i la vaig trobar asseguda davant del taulell, fent balancejar les cames i bevent suc de poma directament de l’ampolla. On és l’Elf?, em va preguntar. Amb un gest vaig fer que no ho sabia. Como ho havia de saber? Em vaig asseure al seu costat i em va passar el suc de poma. Sentíem des d’allí aquella combinació d’anglès i plautdietsch, la llengua medieval no escrita que parlen els vells a East Village. (En plautdiestsch, a mi em diuen «la Yolandi d’en Jacob Von Riesen», i quan la meva mare es presenta en plautdietsch diu «Jo sóc d’en Jacob Von Riesen».) Van passar uns minuts i vam sentir els primers acords del Preludi en sol menor, opus 23 de Rakhmaninov. L’Elf era a l’habitació dels convidats, al costat de la porta d’entrada, on teníem el piano i en aquella època passava quasi tot el dia. Aquells homes van parar de parlar. La música va sonar més alta. Era la peça preferida de l’Elf, la banda sonora de la seva revolució secreta, potser. Feia dos anys que hi treballava sense parar amb l’ajuda d’un professor del conservatori de Winnipeg que venia dos cops a la setmana a fer-li classe. Els meus pares i jo estàvem familiaritzats amb cadascun dels matisos de l’obra, amb el seu turment, l’èxtasi, el gran respecte per la importància dels caòtics deliris d’un monòleg interior. Així ens ho havia descrit l’Elf. En aquella nostra ciutat, en principi, no estaven ni permesos, els pianos, un instrument que recordava massa els clubs, els locals clandestins i l’alegria desfermada, però els meus pares n’havien portat un d’amagatotis perquè un metge d’allí havia suggerit que a l’Elf se li havia de proporcionar un «desfogament creatiu» de manera que l’energia no la convertís en una persona «extravagant», paraula amb unes connotacions sinistres. En una comunitat basada en la submissió, el pitjor que podia ser era extravagant. Després d’uns anys de tenir a casa aquell piano, tapat a més córrer amb llençols i sacs d’arpillera quan els ancians venien a fer la visita, els meus pares havien arribat a apreciar la música de l’Elf i fins i tot alguna vegada li havien fet una sol·licitud, de l’estil d’interpretar Moon River o When Irish Eyes are Smiling. A la fi, els ancians van saber que teníem un piano a casa, d’allí en va sortir una llarga discussió, per descomptat, fins i tot n’hi va haver que van parlar d’excomunicar per un període de tres o sis mesos el meu pare, càstig que ell va assumir amb tanta docilitat que els altres van decidir de deixar-ho córrer (no té ni de bon tros la mateixa gràcia castigar algú que està d’acord amb la resolució), sempre que els meus pares controlessin que l’Elf utilitzés el piano només com a instrument pensat per a la glòria del Senyor.
La meva mare va començar a taral·lejar i a moure el cos. Els de la saleta van romandre en silenci, com si algú els estigués renyant. L’Elf tocava més fort, afluixava el to i el tornava a intensificar. Els ocells van parar de cantar i les mosques de la cuina no van tornar a topar contra els vidres. L’atmosfera va quedar quieta. La meva germana era al centre de la rotació del món. En aquell moment, l'Elf va agafar les regnes de la seva vida. Aquell va ser el seu debut com a adulta i, tot i que nosaltres llavors no ens en vam adonar, també va ser el seu debut com a pianista de fama mundial. Vull pensar que en aquell instant els homes reunits a