quan té concerts, en acabat parla moltíssim, toca temes mundans, terrenals, detallets, xerra i xerra durant hores com si tingués necessitat d’aterrar, de tornar d’allà on l’havia portat la música.
Les escales del piano havien estat la banda sonora de la meva joventut. Li podia fer el que fos, a l’Elf, mentre practicava i ni se n’adonava. Li podia posar panses a les tecles i ella les apartava, impertèrrita, mentre movia els dits, fuents, amunt i avall del teclat. Em podia haver estirat a dalt del piano en una postura sexi cantant I am a V-A-M-P, com la Cher, i ella no hauria tocat ni una nota per l’altra, no apartava mai els ulls del teclat, tret del segon o dos en què els tancava en un intens èxtasi, abans de transformar el ritme de la música, que era quan els esbatanava i es llançava al piano com un guepard sobre una serp, en un atac salvatge com si el piano fos alhora el seu amant i el seu enemic més mortal.
A la fi va tornar de Noruega i d’una pila d’altres llocs. Es va instal·lar a casa dels pares, on es passava hores i hores al llit, plorant o amb la mirada perduda a la paret. Tenia uns cercles foscos al voltant dels ulls i se la veia malenconiosa, lànguida i després curiosament eufòrica, per tornar al pessimisme més profund. En aquella època jo m’havia traslladat d’East Village a Winnipeg i havia tingut dues criatures amb dos paios diferents... a tall d’experiment social. Ho dic de broma. Més aviat a tall de fracàs social. I m’espavilava com podia per guanyar algun calé, per estudiar i dominar (i fracassar en el domini) l’art de ser adult.
Aleshores anava a veure els meus pares i l’Elf, amb la mainada a coll, en Will tenia quatre anys i la Nora era un bebè. M’ajeia al llit al costat de l’Elf, ens miràvem, somrèiem i ens abraçàvem mentre les criatures se’ns enfilaven al damunt. En aquella època ella m’escrivia cartes. Unes cartes llargues, divertides, sobre la mort, sobre la força, sobre Virginia Woolf, Sylvia Plath i la complexitat de la desesperació, en paper rosa i retoladors de colors. Després, al cap d’uns mesos, va començar a recuperar poc a poc la salut. Va tornar a tocar el piano, va fer uns quants concerts i va conèixer un noi, en Nic, que l’adorava, i es van posar a viure junts a Winnipeg, que significa «Aigües Tèrboles», lloc que figura a dalt de tot de la relació de ciutats exòtiques: la més freda del món i alhora la més calorosa, la més allunyada del sol i tot i així la més lluminosa, on s'ajunten dos rius impetuosos per unir forces i conquerir l'home. En Nic va anar uns mesos a classes de piano amb l'Elf. Es van conèixer d’aquesta manera, però més tard ell va admetre que s’havia apuntat a classes simplement per poder-se asseure al costat d’ella a la petita banqueta i deixar que les mans de l’Elf guiessin els seus dits sobre el teclat. Fins i tot li va regalar una banqueta nova, encara que, tan bon punt la va veure, ella li va fer arrencar l’entapissat còmode que tenia —què coi hi fa, això, aquí?—, com si interpretar música fos una qüestió de confort!
A en Nic li encanta tot el que li demana l’Elf, cada cosa per a ell és com una festa. En Nic és un home molt precís. Creu en els llibres de text, en els manuals, en les receptes i en les talles per als barrets i els colls de camisa. No suporta la inestable imprecisió del «petit», «mitjà» i «gran». Quan ella li va proposar d’aprendre a tocar «al voltant» de les notes, va estar a punt de perdre el cap entre la felicitat i la follia d’una cosa com aquella. I en Nic no és mennonita, cosa important —en un home— per a l’Elf. Els homes mennonites ja li havien fet perdre molt de temps intentant salvar-li l’ànima i mantenir-la en la vergonya. En Nic és investigador mèdic. Crec que té l’objectiu de fer desaparèixer del món els paràsits de la panxa, però no ho sé pas del cert. La meva mare diu a les seves amigues que està treballant en un remei contra la diarrea. És força escèptica amb això dels remeis, i Nic, li diu, jo veig els morts. Hi tinc converses. Per a mi, són tan vius com nosaltres, potser més i tot. Com ho explica, això, «la teva ciència»? En Nic i l’Elf sempre parlen de viure a París perquè allí hi ha un laboratori on ell podria treballar i perquè a tots dos els agrada parlar francès, discutir de política, portar fulards tot l’any i consolar-se amb la bellesa del vell continent, però fins avui s’han estat a Aigües Tèrboles, el París del pas del Nord-oest.
L’Elf té les mans boniques, encara no fetes malbé pel temps o el sol, perquè no surt gaire. Però l’hospital se li ha quedat els anells. No sé per què. Suposo que un anell et podria ofegar si te l’empasses o, si el fas servir per colpejar-te el cap dia rere dia, et podria provocar mals prou greus. També és una cosa que podries llançar a un riu impetuós i immergir-t’hi per recuperar-la.
Com se sent ara?, li pregunta la Janice.
Si em miro de reüll l’Elf des de l’altra banda de l’habitació, sóc capaç de convertir els seus ulls en boscos ombrívols, i les pestanyes, en un embull de branques. Aquests ulls verds d’ella són iguals que els del pare, esgarrifosos, bonics, sense cap protecció davant de la crua brutalitat del món.
Perfectament. Somriu lleument. Força cula-ridi.
Com?, pregunta la Janice.
Cita la nostra mare, responc. Diu coses d’aquestes: me la fabu. Ja veu. Vol dir força ridícula.
Res de ridiculitzar, Elfrieda, entesos?, diu la Janice. Vejam, Yoli, vol ridiculitzar l’Elf?
No, li dic, ni pensar-hi.
I jo tampoc, diu la Janice. D’acord?
Ni jo, diu tot d’una la seva companya d’habitació des de l’altra banda de la cortina.
La Janice somriu, pacient. Gràcies, Melanie, li respon.
A disposar, diu la Melanie.
De manera que podem dir amb tota seguretat que de ridícula, res, Elfrieda.
Més aviat se’n diu posar-se en ridícul, murmura l’Elf, però tan fluix que la Janice no la sent.
Li ha agradat veure en Nic i la seva mare?, li pregunta la Janice. L’Elf fa que sí, tota obedient. I quina meravella tenir la Yolandi aquí, no? Ara que ja no és a Winnipeg, la deu enyorar.
La Janice es tomba per mirar-me d’una manera curiosa, no sé com, i jo sento la necessitat de disculpar-me. Ningú no se’n va de Winnipeg, sobretot per anar a Toronto, sense que li censurin la decisió. És al contrari d’allò del comitè de benvinguda. És com abandonar la banda dels Crips per la dels Bloods. L’Elf posa els ulls en blanc i es va tocant un després de l’altre els punts que té al cap. Els compta. Se senten uns sorolls metàl·lics al passadís i també els gemecs d’un home. Li haig d’assegurar, Elfrieda, que aquí no ha de patir per res, li diu la Janice. Ella fa que sí i es mira, delerosa, a través del plexiglàs del costat del llit, la finestra.
I si les deixo una estoneta soles?, diu la Janice.
Se’n va, jo em miro l’Elf somrient, ella em diu vine aquí, Busqui, m’aixeco, faig dues passes, m’assec a la vora del seu llit i hi pujo perquè m’amanyagui els cabells i sospiri sota el pes del meu cap. Me’n torno a la cadira taronja, em moco i me la miro.
Yolandi, diu, no ho puc fer.
Ja ho sé, li responc. Ja ho havies deixat clar.
No puc fer la gira. No hi ha manera que la pugui fer.
Ho sé, li dic. És igual. No pateixis. No té importància.
De debò que no puc fer la gira, diu.
No has de fer res, la tranquil·litzo. En Claudio ho entendrà.
No, respon l’Elf, li sabrà greu.
Només perquè tu no... perquè ets aquí... l’únic que vol és que et sentis més bé. Ja les sap, aquestes coses. Abans que res, amic, després agent, que no és el que diu sempre? T’ha fet costat altres vegades en els mals moments, Elfie, i ara també ho farà.
I en Maurice s’empiparà, diu l’Elf, s’enrabiarà molt. Fa anys que ho té planificat.
Qui és en Maurice...?
Recordes l’Andras, aquell tio que vas conèixer a Estocolm... quan em vas venir a veure al concert?
Sí,