les persones que s’impliquen, agafen compromisos i fan seua la responsabilitat de millorar una institució pública, per a elles i per a tothom. Durant la seua època d’estudis universitaris i cada dia, ja que la formació és contínua. I és clar, mercés principals a la Universitat de València, casa nostra, que ha estat una fita cabdal en la nostra evolució personal per a convertir-nos en ciutadans conscients de la nostra indefugible responsabilitat cívica i social.
PRÒLEG
Els estudiants som gent de pas, o així ens ho han dit moltes vegades. Però nosaltres, tots els que d’una manera o una altra ens sentim identificats amb les sigles del Bloc d’Estudiants Agermanats, hem vingut per a quedar-nos. Tots vam decidir algun dia, més tard o més prompte, que el nostre pas per la universitat no seria efímer, ni silenciós, ni conformista, ni senzill. Tots nosaltres hem fet molt més que aprendre una professió a les aules. Alguns perquè ho vam decidir, altres perquè ens ho vam trobar així, la resta perquè ens van comboiar. Siga com siga, som ja gent de tres dècades diferents que podem sentir-nos orgullosos de no ser, com ens han volgut fer creure, gent de pas.
Des que vaig entrar al BEA que sent parlar d’aquest llibre. Tindre’l ara a les mans sembla un miracle. Però ací el tenim, gràcies a l’esforç de molts, però especialment a la constància d’Eduard Ramírez, artífex principal d’estes pàgines. Molts hem sigut els que ens hem sentit perseguits per ell per tal d’aportar el nostre granet d’arena, però ara li ho hem d’agrair: sens dubte, ha pagat la pena. «Teixir revoltes» ha resultat ser una construcció col·lectiva, com tot allò que els beatos hem intentat portar a terme des dels nostres inicis. Perquè un llibre sobre el BEA no hauria tingut massa sentit si l’haguera escrit una única persona, amb la seua corresponent visió particular. Com bé sabem tots, a les assemblees d’una associació ja històrica a la Universitat de València com és la nostra, ha acudit gent molt diferent, amb idees distintes i ideologies diverses. No obstant, la lluita per aconseguir una universitat més pública, més democràtica, més valenciana, més igualitària i de millor qualitat és el que ens ha unit a tots, i el que encara a dia de hui, quan ja han passat quasi tres dècades des que tretze universitaris encetaren aquesta aventura, continua unint-nos, a gent de diferents edats i condicions, però amb el denominador comú d’haver passat pel BEA.
A pesar que en un inici pot semblar que aquest és un llibre que tracta exclusivament la història del Bloc d’Estudiants Agermants, cal advertir al lector que no és així. Les pàgines que segueixen aquesta introducció conformen un llibre complet sobre la participació a les universitats, el valencianisme a la Universitat de València i la necessitat de transformació a través de la participació, fita essencial de l’organització d’estudiants que centra l’atenció d’aquestes pàgines. El llibre és una reflexió pràctica sobre la participació cívica i estudiantil, i per tant el tret principal no és que tracta del BEA, sinó més bé que tot en el seu conjunt està escrit per membres i exmembres de l’organització. Uns hi participen de manera directa, amb la seua ploma i la seua manera d’escriure; altres a través de les entrevistes ací transcrites. No pel fet que siga un llibre creat en la pròpia casa hem de pensar que és menys seriós: la primera part, la més històrica i formativa, l’escriuen experts en les seues matèries. Perquè els beatos, a més de participar i transformar, també ens hem dedicat a estudiar, i de les nostres files han eixit alguns dels millors professionals del País Valencià.
Amb tot quan el lector obre el llibre i passa les poques pàgines que ocupen títols, agraïments i aquest pròleg, el primer que troba és la part dels «Articles». Eduard Ramírez, Helena Malonda, Alícia Villar i Joan Carles Bernad en són els autors, cadascun d’ells d’una peça diferent. Ramírez, llicenciat en Filosofia, ha decidit titular la seua part, amb molt d’encert, «Allà on renaixen les cendres del meu País Valencià». D’eixes cendres que l’autor ens explica, d’eixos inicis de mobilització a les universitats i al món del valencianisme, naixem nosaltres, que d’alguna manera som part de l’herència de tot allò.
Del procés d’implicació personal escriu Helena Malonda, llicenciada en Dret, qui fa un repàs del que significa el pas pel BEA per a qualsevol universitari. A través de les lletres de la nostra música, que d’alguna manera remarquen com d’importants han sigut per al BEA la tradició popular i les nostres cançons, Malonda ens porta a fer un recorregut que a la majoria no ens ve de nou: des que u entra a la universitat, decideix apuntar-se al BEA i, sense adonar-se’n, ja està ficat fins les celles i, quan arriba l’hora de marxar sap que mai no se n’anirà per sempre perquè un trosset d’ell ja s’ha quedat a les aules, als claustres, als carrers. I sap que la realitat del nostre entorn reclama més participació, més implicacions.
Però per a participar també cal educar-se, com bé ens han demostrat hores i hores d’assemblees en què hem aprés molts uns dels altres. Alícia Villar, doctora en Sociologia, ens explica «el repte de l’educació per a la participació». Per a això, l’autora fa una anàlisi sociològica dels estudiants i parla dels principals canvis que han transformat i encara a dia de hui transformen les universitats. Villar també escriu sobre el binomi participacióviolència, tan adient per a una època com l’actual, amb el record recent dels fets viscuts durant l’anomenada «primavera valenciana», en què la lluita i la mobilització dels estudiants ha sigut contestada amb un alt grau de violència.
I què pretenem aconseguir amb la participació? Doncs la transformació social. El canvi d’aquelles coses que no ens semblen adequades i que creiem que podem portar a millor port. Canviar les polítiques universitàries així com també transformar el jovent han sigut algunes de les fites principals del BEA. És per això que Joan Carles Bernad, doctor en Psicologia Social, escriu sobre «participar per a transformar», i ens explica per què participem, com i el que això comporta. Bernad parla també d’una qüestió sempre latent en totes les generacions beates: la cura de la renovació de personal que assegure la permanència de les organitzacions.
Després dels articles d’àmbits més teòrics trobem opinions espigolades d’una sèrie d’entrevistes, realitzades a membres del BEA, així com als rectors que més han marcat la nostra trajectòria (Ramon Lapiedra i Pedro Ruiz). També en altres moments del llibre trobem altres personalitats relacionades amb la tradició democràtica i valencianista que ens ha mogut des d’un inici, com ara Adolf Beltran, Jaume Pérez Montaner o Feliciano Albaladejo.
I finalment, com que cap doctorat podria substituir l’experiència personal de la gent, era indispensable donar veu a persones de les més de vint-i-cinc generacions que ja queden enrere. Així que igual que totes les assemblees acaben en sopars, cassalles, molta música i proposicions poc decents, aquest llibre no podia tancar d’altra manera que amb el seguit d’anècdotes que molts de nosaltres guardem a la memòria, unes més llunyanes i altres més recents. Des de Jordi Peris, un dels tretze inicials, fins a Laura Peris una de les més novelles, 31 testimonis personals de beatos de tots els temps conformen la part que possiblement resulte més divertida i més emocionant. Cadascun d’ells a la seua manera conten el que els ha vingut en gana sobre el seu pas pel BEA i sobre el que aquestes tres sigles han significat per a ells. Advertiré als lectors que a mi, que sóc de les últimes generacions i que no tinc la sort que conéixer a molts dels que escriuen, m’han caigut les llàgrimes en llegir-ho. Unes vegades de riure, altres d’emoció. Una part que no deixarà indiferent ningú, perquè segur que tots i cadascun de nosaltres ens sentim identificats amb alguna de les anècdotes que s’hi expliquen.
Abans de donar pas al lector al vertader llibre, ja que açò només és una senzilla introducció, només em queda recordar-li que les pàgines que segueixen són un exemple més de la nostra manera de treballar. Un espill de la diversitat que ha passat per les assemblees i llistes; posa de manifest una de les coses que, personalment, més m’ha fascinat del meu pas pel BEA: l’experiència de construir entre pocs i diferents, projectes comuns mitjançant esforços que no han sigut en va, iniciatives que han donat el seu fruit. Endavant.
LAIA MAS CLIMENT
Sella (La Marina Baixa), 1991
Grau en Periodisme