vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent. (...) València, per a vosté hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total.
Al remat la vida quotidiana individual és l’escenari principal de les lluites col·lectives. I recordar-ho resulta útil per a una transformació bàsica i primerenca, cabdal: la nostra pròpia. Abans, la nostra passivitat era la vostra excusa (la dels beneficiaris d’una situació de dominació, s’entén), però no volem regalar més eixa coartada, ara ja no (des del moment en què decidim esdevindre agents actius de la nostra vida col·lectiva). Els trets fonamentals del projecte d’autonomia, els trets que conformen i són el mateix projecte d’autonomia, es poden resumir en l’acció, el diàleg, i la voluntat de mantindre el control sobre la pròpia activitat.
Tot això remet a la consciència reflexiva, a la tria personal i al debat, al deler, a la creativitat, a la voluntat tenaç i a l’acció coordinada i mantinguda... Però prèviament, al llindar de tot alliberament, hi ha la nostra imaginació. «Per a poder ser veritablement poesia en acció, la narració ha de ser capaç de penetrar instantàniament en els que l’escolten, propagant d’aquesta manera la incitació a l’acció per la via més segura: la imaginació. «Ja hi ha rebel·lió a imaginar que un podria rebel·lar-se», advertia la reina Anna d’Àustria, citada oportunament per Guy Debord en el seu Panegíric. La imaginació, lluny de poder ser automàticament identificada amb la fantasia o qualsevol de les seues manifestacions secundàries, és el teixit amb el que estan fetes les nostres representacions d’allò real (i el real mateix), que al seu torn estan sempre inextricablement barrejades amb els nostres afectes i les nostres intencions. Imaginar altra cosa que el que hi ha vol dir immediatament sentir d’una altra manera i començar a viure conforme a unes altres finalitats. Una vegada considerats amb exactitud els poders de la imaginació, deixem de jutjar la poesia com un element sense importància en el projecte de transformació de la societat. Potser la poesia no ho puga tot, però sí pot, en unió amb el moviment real de qüestionament de la institució establida de la societat, reapropiar-se de tota la seua força com a desvelament, obertura, temptació, sacsó o arravatament. Una força que es consumeix a poc a poc en el lloc de la sublimació i l’entreteniment que està obligada a ocupar en la societat moderna. La poesia pot suscitar en aquell qui l’escolta activament la perillosa intuïció que el que hi ha no exhaureix allò possible i animar també la voluntat de veure més enllà de l’espai estret de la vida quotidiana sotmesa. Pot tatuar en la seua ànima (la imaginació) anhels desconeguts i perspectives insòlites. Pot exigir-nos una decisió urgent sobre l’orientació de la nostra vida, desplaçant bruscament les excuses que l’amagaven i retardaven. Pot sobretot eixamplar el nostre criteri a l’hora de jutjar quina mena de vida mereix la pena ser viscuda».6
1. ELEMENTS PER A UNA TRADICIÓ
El valencianisme ha estat, i és, una força modernitzadora que apel·la al vigor creatiu autòcton, renovadora, que promou el dinamisme social i mira d’obrir un accés propi a les possibilitats del món civilitzat. Lògicament ho fa més enllà de l’estretor de la via morta a la que ens condemnen els dominadors de caserna i besamans. És per això que manté una considerable influència social, malgrat la seua incapacitat d’assolir èxits institucionals que li hagueren permés una projecció quotidiana, transversal, un diàleg més complet de la seua vocació civil amb l’experiència de gestió, i una sedimentació social que faria més espontània, normal, la seua reproducció i actualització. Això d’altra banda ha allargassat un estat de tendresa feble del moviment valencianista. Ha provocat i encara ho fa en part, una tendència a la dispersió i una vulnerabilitat punyent enfront de la propaganda enemiga. Aquesta propaganda consisteix, bàsicament, a fer creure que el País Valencià no existeix, que el poble valencià, lluny de constituir una societat homologable amb la resta de grups humans europeus (i del món), vivim una mena d’estat gasós, que es desventa fora de recipient, sense projecte comú ni vincles interns, individus subsidiaris tacats de misèria, incapaços... Les seues ganes; perquè si haguérem desaparegut com els dinosaures, quina necessitat hi hauria de fer-ho creure? Conforme al que diuen, existim només per la seua insistència a afirmar la nostra dissolució, la resta de tergiversacions, buidors i atacs resulten afegitons més o menys mecànics. Buf... És clar que també hem sentit aquella cançó que deia: «si eso es vivir en serio, preferimos hacer el indio».7
L’efecte més estés d’aquesta pressió és la sensació que qualsevol iniciativa cívica valencianista ha sorgit del no res. Desconnectats, arrosseguem un refredat mal curat que provoca sensació d’orfandat, i convida a justificar la mateixa existència pròpia, com si cada impuls nostrat fóra una extravagància absurda. Però la vida no cal justificar-la. Ni és absurd ni és extravagant, voler viure i perdurar, evolucionar i progressar, delejar un àmbit social just i acollidor, integrador i propi... És cosa ben diferent que ens vulguen fer el buit a què n’hi haja, cap buit. El món no és perfecte ni respon a l’esquema de cap ment particular, i la cosa va com va, d’acord... Però «en qualsevol cas, hem de renunciar a una concepció injuriosa o laudatòria del món».8 I ja hauríem d’haver aprés que els discursos, el trellat, les idees i els arguments, s’entrelliguen i teixeixen una força difícil de matar, ens mantenen, ens regeneren, ens reviscolen. A partir d’estudis més profunds i específics, hem cercat i ara presentem alguns referents que, a la universitat, han pogut avançar accions i discursos del Bloc d’Estudiants Agermanats, assimilats, reproduïts o retocats.
Si pensem en antecedents de participació estudiantil del Bloc d’Estudiants Agermanats, fàcilment ens vindran al cap la FUE i la nova generació valencianista de començament dels seixantes. La Federación Universitaria de Estudiantes per la seua vocació social i majoritària, per la seua forta identificació i defensa de la universitat liberal (cap al final no tant, amb una marca clara d’esquerra combativa i comunistes). Però la FUE aspirava a assolir la representació «oficial», referendada per la institució i sense alternatives. I la seua sensibilitat valencianista o autoctonista, per dir-ho així, no apareix per enlloc. El Bloc d’Estudiants Agermanats és un moviment autòcton valencià des del seu origen. Mai ha pretés reunir «tota la classe estudiantil», sinó que cada any s’ha presentat a eleccions lliures dins d’un sistema de representació plural, i ha plantejat la seua acció política quotidiana des de la base de la representació aconseguida.
Respecte als valencianistes que lliguen les revistes Diàleg, Concret, i el Partit Socialista Valencià, enceten el discurs de referència del valencianisme modern, que el BEA heretarà amb totes les seues possibilitats potencials, la seua força i també molts dels seus dèficits estructurals i de discurs. Però en una universitat molt més poblada, per tant des d’una militància més nombrosa, puix que la universitat dels 60 era molt menuda en comparació amb la massificació dels huitantes, l’extensió geogràfica per tres campus (almenys, perquè hi ha el Centre Universitari de Castelló –CUC– i altres ampliacions del BEA) i la multiplicació de centres i titulacions. Evidentment poca presència electoral i poc marge d’acció i reconeixement polític podien practicar sota el franquisme (llevat d’algun clivell més o menys entrista). Sí poden aportar una idea de les fronteres difuses de la participació i de les dificultats del control de militància, de la definició de qui forma part o no d’un grup o moviment universitari (qui els vota?, qui en té simpaties?, qui va en una llista electoral?, qui col·labora en alguna activitat?). Probablement el mateix concepte de «ser» o no, resulta excessivament rígid i inadequat per al seguiment de la participació universitària.
1.A. COSETES AL FONS DEL CALAIX
La Universitat de València de la segona meitat del segle XIX vivia ancorada, esquifida de mitjans i aspiracions, allunyada de les responsabilitats socials amb el país, alienada de la missió de promoure el progrés del seu territori. Una estructura provinciana, sovint acomodada en la inoperància, es limitava a reproduir una formació curta per a pocs. Però com sempre, hi havia algun moviment. Seguim ara, i en la resta del recorregut històric fins