i establí relacions amb Nostra Parla, societat que reunia elements de Catalunya, Rosselló, Balears i València». Aquesta societat, l’Acadèmia Valencianista del CEM, rebutjava l’origen català de la llengua, però no que fóra una única i comuna per als diferents territoris catalans de nord i sud, valencians i balears: «En cuant a la llengua, no podem negar que la valenciana i la catalana son las mateixas». Reivindicaven un origen ibèric de la llengua comuna, indefinit o confús, anterior a les conquestes del rei En Jaume: «Catalunya i Valencia formen, pues, una unitat filológica i étnica desde molt avans que comensaren a ser coneguts els noms de Catalunya i de catalans»: Des d’ací rebutjaven el pancatalanisme, puix que «Catalunya i Valencia» serien regions «estretament unides entre sí per l’historia i per la llengua, pero son distintes i son espanyoles». Això no impedia mantindre relacions amb els nacionalistes catalans que visitaren València el 1917 i el 1918. En acabar la Guerra Mundial i publicats els punts Wilson per al reconeixement de les noves nacions europees, l’Acadèmia es definí com a regionalista inspirada i dirigida sempre per les doctrines de la Santa Església catòlica, i assumia que el territori valencià estava dividit lingüísticament, sense que cap de les parts s’imposara.
A partir del 1926, reviscola amb la publicació de la revista Cultura Valenciana, el seu òrgan imprés propi. Hi publicaven articles històrics i reportatges sobre excursions i visites. El consell de redacció estava presidit per Josep Maria Giménez Fayos, que representava la continuïtat amb la generació fundadora de l’Acadèmia. La resta eren estudiants de les facultats de Dret i Filosofia, inclòs Joan Beneyto i molts altres membres de la junta de govern de l’Acadèmia Valencianista. Però la revista tenia una llista de col·laboradors que arribava a les 43 persones, entre els que hi havia Lluís Cebrián Mezquita, Lluís Fullana, Nicolau Primitiu Gómez Serrano, Teodor Llorente i Falcó, Josep Rodrigo Pertegàs, Josep Sanchis Sivera, Carles Sarthou Carreres o Leopoldo Trénor. També per la dreta ideològica hi ha notícia de la presència d’un Grupo Escolar Legitimista en la fundació de Germania Valenciana, en maig de 1915, grup que tornarà a aparéixer el 1919 en la creació d’un front d’estudiants nacionalistes.
Un grup d’estudiants valencianistes no compartí les postures de l’Acadèmia Valencianista del CEM i optaren per la creació d’una Agrupació Escolar Nacionalista (AEN). Tenen el seu origen el gener de 1918, en les sessions d’una Agrupació Escolar Valencianista, en la que hi ha el Vicent Tomàs i Martí.21 Amb el nom definitiu funcionaren des de gener de 1919. Empraven com a himne Lo crit de redempció, i compartien la seu de la Unió Regionalista Valenciana (coneguda com la Unió Valencianista), potser perquè en constituïen les joventuts. «Junt amb la Joventut Valencianista la Unió havia reivindicat un estat valencià dins de la federació ibèrica».22 La Correspondencia de Valencia, era el diari d’aquest grup polític dirigit per Maximilià Thous i Orts, i allí escrivia l’estudiant Tomàs i Martí. El 5 de juliol de 1918 hi publicava: «Ja no vivim el sentir dels altres, sinó el nostre propi (...) aspirem, no a viure de concepció prestada, sinó a ser eix».23 L’AEN, presidida per Vicent Guaita, aplegava alumnes de Magisteri (com Maximilià Thous Llorens), de Comerç, d’Arts i Oficis, i de les facultats universitàries, almenys de Medicina (Joaquim Calap, Joan Lledó) i de Ciències (Salvador Giner). El secretari Vicent Tomàs i Martí, havia estudiat Medicina a Barcelona el curs 1917-18 i es va llicenciar a València el 1923.
El diari Las Provincias del 10 de febrer de 1919 dóna notícia del «Míting d’afirmació valencianista»·organitzat per l’AEN, al que acudiren l’Asociación Libre de Estudiantes Valencianos, l’Agrupació Escolar Legitimista, la Joventut Republicana Nacionalista, i el director del diari El Pueblo Agrario. S’hi aprovaren, entre altres, les següents conclusions: «Reconeiximent del fet de la personalitat valenciana. / Concessió, per lo tant, de la Autonomía més amplia que li corresponga. / Cooficialitat dels idiomes valencià i castellà. / Volem la més amplia autonomía universitaria i el lliure us de la llengua valenciana en les aules». En acabar, conta Perales:24 «Marxaren tots cantant l’himne valencianista a lliurar al governador les conclusions. Tanmateix, aquest es negà a acceptar-les si no eren traduïdes al castellà, com finalment feu el president del mitin». L’AEN era fidel al seu doble esperit, escolar i nacionalista, i consideraven que «la tutela estatal era una rèmora per al desenvolupament de la universitat i que ‘la prosperitat d’aquesta correspon a l’esplendor del poble valencià’». Participà junt amb JV i la Joventut Nacionalista i Legitimista de València en la celebració del 9 d’octubre de 1922. El 1924 un representant de l’AEN era vocal net de la junta de JV. L’herència de l’Agrupació Escolar Nacionalista no es perdé, amb l’adveniment de la República visqué en l’Agrupació Valencianista Republicana, en la que militaren molts dels que de joves havien format l’AEN.
1.C. REFORÇAMENT IDEOLÒGIC I COMBATIVITAT SOCIAL
El 1919 el ministre Silió aprova reformes legislatives que admetien l’autonomia universitària i reservaven a l’estudiantat un reconeixement oficial i un lloc en el govern de les universitats. A partir d’això apareix una nova generació d’associacions. Les que perdurarien foren les que apostaven per la separació ideològica de l’alumnat. Noves agrupacions que arreplegaren l’herència d’experimentació sobre associacionisme, premsa escolar i capacitat de mobilització, reunides en societats més modernes, de llarga durada, major ambició i activitats múltiples lligades per un rerefons ideològic comú. Ara bé, la reforma obligava els estudiants a organitzar-se d’una manera específica per tal d’aconseguir veu i vot al claustre. Els nous estatuts de la Universitat de València foren aprovats pel ministre Silió el 9 de setembre de 1921. L’article 11 reconeixia les associacions d’estudiants entre els òrgans i organismes que integraven la Universitat. Calia complir quatre requisits per a assolir aquest reconeixement (art. 16): estar legalment constituïda; formada exclusivament per alumnes o antics alumnes; que els seus fins foren culturals educatius o d’acció universitària; i que els seus estatuts estigueren aprovats per la comissió executiva de la Universitat. Arreplegaven així bona part de les idees que el catedràtic de Medicina Adolfo Gil y Morte exposava en el discurs d’obertura del curs 1920-1921, favorable a cedir protagonisme als escolars en el govern universitari i per la potenciació de les associacions d’estudiants.25 Trobe que resulta interessant i valuós reproduir algunes de les paraules de Gil y Morte, per la claredat i contundència de la seua opinió integradora de l’acció de l’estudiantat:
la Universitat no mereixerà aquest nom mentre no dignifique els estudiants i els alce al nivell que ocupen els professors, o, millor dit, mentre no done als escolars tota classe de facilitats per tal que ells, pel seu propi esforç i sentint que els mestres els fan costat, s’aixequen als rangs més alts que atorga la consideració social. Per a aconseguir aquest objectiu s’ha de produir en els alumnes la sensació que la Universitat és casa seua, que no hi ha en ella res que puga ser-los indiferent, i que estan facultats i fins i tot obligats a compartir amb els professors, en verdadera comunitat fraternal, el govern dels interessos materials i morals de l’ensenyament.26
De llavors són l’Asociación Libre de Estudiantes Universitarios i la Federación Valenciana de Estudiantes Católicos (que tenia com a finalitats principals la millora moral i la formació de patriotes –espanyols– catòlics), integrada en la Confederación Nacional de Estudiantes Católicos (les dones hi quedaven segregades en la Federación Nacional Católica Femenina de Estudiantes). A banda de l’Agrupació Escolar Nacionalista, i més endavant la Federación Unitaria de Estudiantes (FUE) que assumiria un paper cabdal en el procés. La pugna per la representació escolar, entesa com a absoluta i excloent d’altres alternatives, seria una batalla mantinguda fins a la guerra del 36. Un exemple pot ajudar a fer-nos-en una idea. Els catòlics miraren d’entrar en la representació espanyola del Congrés Internacional d’Estudiants que el 1921 se celebrà a Praga. La Unión Nacional de Estudiantes de España (sense implantació a València), membre titular i fundador de la Confederació Internacional d’Estudiants (CIE, organitzadora de l’esdeveniment), trià quatre representants propis. Representants dels catòlics es presentaren a Praga amb l’objectiu de ser reconeguts i integrats al Congrés. En no aconseguir el seu objectiu, adreçaren crítiques