triomfant de valencianisme no comportava cap contingut polític, no es constituïa en nacionalisme. Reduït pràcticament a una qüestió literària, que tenia com a màxima expressió la celebració anual dels Jocs Florals, i a un cert romanticisme històric, a València, el 1900, amb penes pot trobar-se, com a molt, un regionalisme lleu. És el «valencianismo bien entendido» de la burgesia encapçalada per Teodor Llorente, un valencianisme poètic.
No cap esperar en aquest ambient un comportament diferent per part dels escolars. «Buenos españoles» que no havien dubtat a manifestar-se per la defensa de l’honor d’Espanya, fins i tot amb cert bel·licisme, els universitaris valencians no havien donat senyal del mínim sentiment cap a un nacionalisme valencià, que tampoc s’havia desenvolupat en la resta de la societat.
La indiferència, i inclús el rebuig, respecte al nacionalisme es mostra més evident si la comparem amb el cas dels seus companys catalans.
La relació de la universitat amb el valencianisme era, doncs, inexistent. Encara que alguns dels més destacats noms del corrent valencianista havien passat per la universitat, com ara Faustí Barberà i Martí, llicenciat en Medicina en 1875 i president de Valencia Nova, societat escindida de Lo Rat-Penat el 1904, o de la participació personal d’alguns en Lo Rat-Penat, no hi havia projecció a la universitat ni des d’allí. Valencia Nova pretenia trencar amb la suavitat de les postures de Lo Rat-Penat i atragué els elements de la joventut partidaris de postures més radicals. El seu funcionament no mostrà aquell contrast, el pes de la Renaixença entre els dirigents els separava massa de les expectatives dels joves. Aquest allunyament provocà una nova escissió, amb el naixement de la Joventut Valencianista (JV) el 1908, impulsada pel recent llicenciat en Dret Eduard Martínez Ferrando, i amb pes juvenil i presència universitària (Manuel de Espinosa Ventura, Josep Garcia Conejos, S. Ferrandis Luna). La dissolució arribà el 1910, però reprengué l’activitat amb la refundació del 1914. L’impuls vingué dels valencianistes residents a Barcelona, que crearen una Joventut Valencianista de Barcelona des de la que reprengué l’activitat al País Valencià. S’hi afegiren estudiants de noves promocions, com J.M. Zapater o Francesc Puig Espert.15 Junt amb una vintena d’altres grups juvenils regionalistes, la JV formà Germania Valenciana, que el 1915 s’afegí al projecte de l’Aplec del Puig, encapçalat per Lo Rat-Penat.
La JV aconseguí una altra fita notable en l’avanç i la maduració del discurs valencianista i la reivindicació de l’autogovern quan, el 1918, proclamaren la Declaració Valencianista:16 «La personalitat valenciana existix. Heus ací la nostra primera afirmació», diu en la base primera. I aquest n’és el primer pas de tot, el primer graó de l’escala, que ja es veurà si et fa arribar al cel o pegar-te un bac. La versió resumida publicada a La Correspondencia de Valencia el 14 de novembre de 1918 presenta aquest punt en segon lloc: «Esta personalitat, per el fet de la seua existencia i per la voluntat dels seus components, te dret a constituir un Estat amb el poder de donar-se ell mateix la seua forma i constitució. Esta es la fonamental reivindicació valencianista». La versió extensa d’aquest punt explica que «Espanya, no es cansarem mai de repetir-ho, en el rigurós sentit de la paraula, no és una Nació, és tan sols un Estat. Creu el Nacionalisme que comprén quatre nuclis racials: el galaic-portugués, el bascnavarrés, el castellà i el nostre, integrat per Catalunya, Mallorca i València. Estos nuclis vénen determinats per les llengües respectives, diversificades en formes dialectals». Al tercer punt diu: «Reconeixem la compatibilitat del Estat Valenciá i la seua convivencia amb les demés regions i nacionalitats ibériques dins d’una Federació Espanyola ó Ibérica», a més de reclamar l’oficialitat del valencià i del castellà per la doble realitat lingüística de les nostres comarques. Fins que el huité i darrer afirmava: «El Estat Valenciá podrá mancomunar-se, per a fins concrets, amb altres Estats de la Federació, si hu estima convinent, conservant íntegra la seua personalitat». Els autors de les bases que conformen la Declaració Valencianista foren Eduard Martínez Sabater, Ignasi Villalonga Villalba, Josep Garcia Conejos, Eduard Martínez Ferrando, Pasqual Asins Lerma, Salvador Ferrandis Luna, Maximilià Thous Orts i Lluís Cebrian Ibor.
La revista Pàtria Nova servia a la JV per a expressar idees i activitats. Hi participaven l’estudiant de Dret E. Martínez Sabater com a col·laborador artístic i literari, i F. Puig Espert, que reflexionava sobre el tema de la universitat des d’una perspectiva valencianista, i dedicà els seus escrits a reclamar una valencianització de l’ensenyament. Alguns membres de JV també participaren a la Joventut Nacionalista Republicana, que seguia el pensament polític de Rafael Trullenque i pretenia pressionar la Unión Republicana, partit blasquista, que rebutjava el nacionalisme.
Una altra entitat destacable fou l’Acadèmia Valencianista del Centro Escolar y Mercantil (CEM).17 El CEM fou creat l’any 1911 pel jesuïta José Conejos (per això es coneixia com «la conejera»), per tal d’estendre l’influx de la Companyia entre els estudiants més enllà del batxillerat, especialment adreçat «a les classes directores». Donaven preferència a la formació de grups dirigents abans que professionals. Amb el fi d’evitar el fracàs experimentat per l’Academia de la Juventud Católica i assolir major èxit en la seua labor educativa, el Centro substituïa el dirigisme per un major protagonisme escolar. Un esperit d’autoeducació que s’hi reflectia en una notòria autonomia dels joves, pel suport a les iniciatives dels membres del centre. Dins del moviment catòlic (més aviat catolicista) tingueren les seues desconfiances amb la Juventud Católica Española (JCE, des del 1923) que pretenia unificar i dirigir en una estructura comuna tot aquest moviment, dins l’Acción Católica (a partir de la iniciativa de l’Asociación Católica Nacional de Propagandistas).
La direcció dels jesuïtes i les facilitats i mitjans que oferia el CEM asseguraven una continuïtat més enllà dels canvis generacionals d’estudiants. Hi acollia diverses «acadèmies», que eren reunions d’estudiants que seguien el model tradicional dels ateneus i altres societats homòlogues per a la discussió i l’estudi. A banda de la valencianista n’hi havia d’Indústria, de Dret, de Medicina, d’Economia Social, de Declamació, Ciclista i d’altres esportives. L’Acadèmia Valencianista del CEM aparegué el gener de 1912, al començament del CEM, sobre la base d’una altra de l’acadèmia Calatrava. Com en altres societats valencianistes, la principal activitat foren les conferències sobre temes de la història de l’antic regne (Sant Vicent Ferrer, la Taula de Canvis, Jaume I, etc.), a més d’organitzar visites a destacats monuments de la ciutat, «entre els quals els gòtics, i en especial la Llotja de la Seda, ocuparen sempre un lloc destacat com a símbol del brillant passat. També les excursions s’integraven en la seua agenda, ja que posava en contacte els participants amb paisatges força vinculats a la història i la identitat pròpia».18 I la literatura continuava sent una expressió principal per a cultivar aquest sentiment. La revista de la congregació, Oro de ley, incloïa alguna d’aquestes composicions, i els poemes de José Zaragoza arribaren a publicar-se (Estrofes íntimes, 1916) en la col·lecció «Poetes valencians contemporanis» de l’Agrupació Pro-poesia Valenciana.
També mamprengueren activitats que pretenien afavorir el valencianisme en la societat, com ara premis als millors monuments fallers, al millor xiquet dels que actuaven als miracles de Sant Vicent, dins dels Jocs Florals, o miraven de potenciar l’ús del valencià i l’estudi de la ciutat de València. Si bé afirmaven que: «Els regionalistes católics som els únics que sustentém l’ideal regionaliste en tota sa plenitut. Per asó tenim que aspirar a ser els adalits més decidits i entusiastes, i els qu’en més constancia i ardor treballen per la causa regionalista», estaven oberts a treballar amb altres societats valencianistes no catòliques. Perquè l’objectiu comú del valencianisme recomanava la col·laboració: «...que lo qu’interessa es despertar la dormida conciencia de la personalitat valenciana, i que per a d’asó devém unirmos tots els valencianistes, tant els que son católics com els que no hu siguen, sense recéls ni suspicacies».19
L’any 1916, al seu homenatge a la Mare de Déu dels Desemparats, convidaren i hi acudiren la Joventut Valencianista i el Centre Valencianista del Pilar. L’any següent s’hi afegí Poble Valencià. Seguien la línia lingüística del pare Fullana i la seua Gramàtica