rel="nofollow" href="#ulink_8d9cfef9-ba88-5d6b-8060-49f09e5caf36">6.6. Actants en perifèria funcional
6.6.1. INSTRUMENT
6.7. Transformacions sintàctico-semàntiques que pressuposen AGENT
7. CONSIDERACIONS FINALS. NOTA SOBRE EL CONCEPTE DE TRANSFORMACIÓ
9. ÍNDEX DE SÍMBOLS I DEFINICIONS
0. INTRODUCCIÓ
El present estudi aborda el tema de les relacions sintàctiques que es contrauen entre nom i verb o adjectiu amb funció d’atribut, ço és, aquelles relacions amb què es crea l’ordit bàsic de l’oració simple i que precedeixen, des del punt de vista funcional, a qualsevol altre tipus de connexió sintàctica. Ben bé podem dir, en efecte, que el nivell sintàctic ací atés s’ha de constituir en l’essencial abans que no els altres nivells que hi són superiors o inferiors. És a dir, no solament les relacions sintàctiques de l’oració composta pressuposen, com sembla lògic, les de l’oració simple, sinó també les dels complexos sintàctics que pertanyen a nivells inferiors, com ara el del sintagma nominal o d’altres sintagmes. Aquests darrers serien una mena de sintaxi “degradada” a partir de les relacions que s’estableixen en el nivell aci tractat. Si és possible, d’antuvi, reconèixer en la sintaxi l’eix central d’organització del sistema lingüístic, haurem ara d’afegir que l’oració simple resulta ser, tant des del punt de vista funcional com del psicolingüístic, l’origen i el fonament de tota construcció sintàctica.
Encara que breument, caldrà justificar una exclusió. En les gramàtiques tradicionals l’estudi de l’oració simple inclou una sèrie de consideracions relatives a l’anomenat mode o modulació oracional, ço és, el seu caràcter asseveratiu, interrogatiu, exclamatiu, etc.; ací, tanmateix, n’hem volgut prescindir. I no perquè manquen d’importància, sinó per la senzilla raó que la recent investigació lingüística exigeix per al tractament d’aquesta mena de qüestions elements de treball que es projecten decididament sobre el nivell pragmàtic. Un tractament d’aquest últim en la profunditat que mereix supera els límits que ens hem marcat en el present estudi.
Cal que confessem, amb tot, que no hi ha restriccions o delimitació conscient d’objecte de treball que satisfaça plenament i no responga, en últim terme, a algun tipus de dependència epistemològica respecte a l’esfera de la qual prescindim. Això és particularment cert en les pàgines que segueixen, ja que, com hom hi podrà veure, el significat de les connexions sintàctiques en el nivell de l’oració simple (i amb independència de les seues possibles modulacions) no pot ser determinat sense tenir presents les consideracions pragmàtiques. Així, per exemple, per explicar les nocions d’agent i d’acció per aquest controlada, hem recorregut a la pragmàtica des del moment que assignem l’estatus d’acció prototípica al fet de “dir” mateix. D’igual manera, les nocions pragmàtiques de tema i rema s’han mostrat també útils a l’hora de caracteritzar els significats de determinades funcions oracionals. Creiem, en definitiva, poder presentar una sintaxi que no és càlcul formal constituït d’esquena a allò que són les relacions del sistema lingüístic i el món, ço és, al marge de la comunicació i els seus imperatius.
En estreta connexió amb el que acabem de dir, s’observarà que l’estudi sintàctic és l’estudi d’un objecte material donat a la percepció humana, el control del qual dependrà, per tant, de lleis no tant lògico-formals com de caire perceptiu. La noció de configuració sintàctica que fem servir, i els valors icònics que s’hi atribueixen, només pot ser entesa sota aquest tipus de pressupòsit, és a dir, que els models sintàctics no serien de caràcter simbòlic pur, sinó que contindrien un tipus de “materialitat”, la del signe, enfrontada a una altra, la del món. Per a les bases metodològiques d’un tractament perceptiu de la qüestió sintàctica, remetem el lector al treball de López, 1989, molts dels pressupòsits del qual s’assumeixen en la present obra.
El caràcter introductori amb què es concep aquest llibre ha fet que prescindim d’una discussió profunda, amb suport bibliogràfic, per a cadascun dels temes que ací es tracten. La idea d’imposar certa perspectiva unitària al conjunt de l’explicació ha prevalgut sobre la fonamentació crítica d’aquests temes, cosa que potser el lector especialitzat trobarà a faltar.
1. BREU PANORAMA HISTÒRIC
Oferim tot seguit una aproximació al tema de les funcions oracionals que no pretén en absolut donar compte exhaustiu de la sèrie de comentaris que, de manera explícita o implícita, ha suscitat. Centrarem la nostra atenció en els models proposats per Tesnière, en l’àmbit de la lingüística europea, i per Fillmore, en l’àmbit de la lingüística americana. Tots dos models s’han explicat històricament a partir d’un interès bàsic comú, cosa per la qual els seus criteris i mètodes de treball tendeixen —podem dir— a confluir o a entendre’s des d’un marc també comú.
1.1. ESTRUCTURALISME EUROPEU. SINTAXI TESNERIANA
El primer estructuralisme europeu, l’estructuralisme saussurià, va deixar pràcticament al marge el problema de les funcions oracionals. Tot i que Saussure admet la possibilitat d’un estudi estructural de les relacions sintagmàtiques, reconeix alhora que l’oració (“sintagma per excel·lència”) “pertany a la parla", ço és, a un àmbit que transcendeix l’objecte de la investigació lingüística. Des de la seua perspectiva, l’estudi estructural de l’eix sintagmàtic es facilita com més gran és el caràcter fossilitzat del sintagma, ço és, com més s’acoste a l’estatus de la unitat mot. Es fa, contràriament, més problemàtic com més lliure sembla la combinatòria d’elements que l’integren. Encara que en la construcció d’oracions subjauen “patrons regulars", aquests no són tan fixos ni tan fàcils d’enumerar i classificar:
“Pero hay que reconocer -assenyala el mestre ginebríque en el dominio del sintagma no hay límite señalado entre el hecho de lengua, testimonio del uso colectivo, y el hecho de habla, que depende de la libertad individual. En muchos casos es difícil clasificar una combinación de unidades, porque un factor y otro han concurrido para producirlo y en una proporción imposible de determinar” (Saussure 1945 (1916): 210-211)
És evident que la unitat sobre la qual vol Saussure centrar la seua investigació, el signe lingüístic, està més a prop del mot que no de l’oració. Aquest supòsit, assumit per bona part de l’estructuralisme europeu constituirà, utilitzant un terme de Bachelard (1948), una espècie d’“obstacle epistemològic” per a l’estudi estructural (i no purament estilístic) de les funcions i configuracions sintàctiques. Senzillament, no arribà a tenir projecció o interés metodològic en lingüística la idea de prendre una oració com a significant que permet d’acotar un significat, ço és, determinada representació mental d’un estat de coses.
Fora de l’àmbit dels estudis lingüístics, representants de la lògica analítica, com ara Wittgenstein (1973 (1921)) i Tarski (1972 (1931)), parlaven de proposició i d’un significat directament interpretat com a “estat de coses”. És a dir, fan servir designacions que eren reveladores d’una perspectiva referencialista