L'oració simple. Carlos Hernández Sacristán

en EP, el model fillmorià ha deixat oberta la qüestió de la jerarquia d’accessibilitat a dita funció en ES. Ja Fillmore (1968) observa que és possible ordenar els casos profunds d’acord amb la seua capacitat relativa per manifestar-se en ES com a subjecte. Una jerarquia d’accessibilitat a la funció subjecte o regla de topicalització pot formular-se en el següents termes:

      “If there is an A, it becomes the subjecte, otherwise, if there is an I, it becomes the subject; otherwise, the subject is the O” (Fillmore 1968:33)

      (A = AGENT, I= INSTRUMENT, O = OBJECTIU)

      El que acabem de mostrar, correctament llegit, equival a dir que s’ha creat un instrument poderós per investigar allò que podem anomenar significat de la funció subjecte. No existirà, en efecte, una connexió necessària de l’esmentada funció amb un determinat cas profund, però sí amb una determinada relació entre casos profunds. Des de cert punt de vista, és possible entendre aquesta relació com el significat del lloc funcional subjecte. Això es pot generalitzar per a uns altres llocs funcionals, els significats dels quals serien, així doncs, les jerarquies d’accessibilitat que s’hi associen.

      El pressupòsit d’arbitrarietat en les relacions cas profund/funció ha continuat, tanmateix, operant davant l’evidència que les restriccions al graf de la pàgina 23 són nombroses. Aquest pressupòsit ha obstaculitzat el que podem denominar el tractament configuracional de les funcions oracionals, que intenta fonamentar el caràcter sistemàtic (on s’observa) de la relació entre tots dos tipus de categories: funcions i casos profunds.

      Pensem en un tipus de circumstància trivial per la seua evidència: el nombre de casos (K) i el nombre de funcions (F) presents en determinada oració és necessàriament el mateix, i entre ambdós conjunts s’estableix una relació biunívoca:

      La supressió d’un dels casos implicarà necessàriament la supressió d’una de les funcions, però si els conjunts es defineixen com a simples llistes la supressió d’un dels termes no altera en res el valor dels altres termes de la llista. Si pensem, tanmateix, amb un criteri estructural raonable que els elements que integren una isotopia funcional defineixen el seu valor d’acord amb el seu lloc relatiu, direm que la supressió d’un terme en un conjunt de tres

      3-casos → 2-casos

      3-funcions → 2-funcions

      va associada a una diferència en el valor dels altres dos restants. Donada la relació biunívoca cas-funció, i per tal com s’esdevé que tota alteració en el nombre de casos anirà associada a una alteració en el nombre de funcions, és fàcil arribar a suposar que la configuració d’aquestes darreres en una proposició particular tindrà a veure amb la configuració dels primers. Les relacions entre casos profunds i funcions són de naturalesa tal que no hi cap un estudi que separadament aborde els uns de les altres. Una recent literatura confirma aquest supòsit.

1.3. CONVENCIÓ TERMINOLÒGICA: ACTANT VS CAS PROFUND

      A l’efecte que ací interessa, tant Tesnière com Fillmore han apuntat, podem dir, al mateix tipus d’estrat funcional. Una teoria de la valència i una teoria del cas profund convergeixen o han de convergir essencialment en els resultats. Ja en la dècada dels setanta aquesta aproximació s’havia evidenciat (Cf. al respecte Bàez, 1988: 109-119); no és, doncs, desencertat el fet d’adoptar una terminologia unificada que propicie o complete aquesta aproximació.

      En el present treball convenim en el fet que tot sintagma nominal (o preposicional) lligat per un verb contè allò que podem anomenar valor actancial, representa també, per aquesta raó, un actant. L’actant és un tipus d’entitat lingüística que es caracteritza perquè es refereix a una entitat extralingüística participant en l’estat de coses o procés de què una proposició dóna compte. El grau de participació i inserció funcional d’un actant en determinat marc proposicional no és sempre el mateix. Tesnière ha percebut aquesta situació i distingeix entre dues categories: actants i circumstants. Com que, tanmateix, els límits no hi són sempre fàcils de traçar, és possible de convenir a denominar actants el conjunt d’entitats amb independència del seu grau de participació, sense deixar per aquesta raó de reconéixer que calga posteriorment establir-hi algun tipus de gradació. Es parlarà, en aquest sentit, d’actants nuclears i de perifèrics.

      Preferim el terme actant al de cas profund si més no per dues raons. En primer lloc, “cas profund” apunta a un tipus de distinció metodològica, estructura profunda i superficial, la formulació clàssica de la qual no és assumida ací. D’altra banda, el terme “actant” suggereix més clarament la idea de “rol” compartit amb uns altres “rols”, la idea de proposició com a escenari en què els valors actancials es defineixen en forma relativa.

      Notes

(*) Hem suprimit les notes a peu de pàgina presents a la citació