què aquests s’hi integren, i semblava necessari suposar més d’un nivell d’integració. Naturalment la connexió sintàctica és com a tal no un objecte donat sinó una relació suposada entre formes objectivament donades. Precisament ací, la filosofía conductista, que ha contribuït a destacar el paper de l’enunciat, fa alhora, i d’una forma contradictòria, que l’estructuralisme americà no puga aprofundir en l’estudi dels significats o valors dels nusos amb què es denominen o descriuen les connexions. Centrarà, per aquest motiu, el seu interés en la recerca de criteris que permeten de realitzar tan sols una partició correcta (autoconsistent) de la cadena sintàctica.
La Gramàtica Generativa Transformacional (Chomsky, 1957) fa de les que eren gramàtiques descriptives, gramàtiques concebudes com a models productors de seqüències sintàctiques i això suposa, per descomptat, un canvi radical en el tipus d’interés i en la meta d’una teoria lingüística. Aquest canvi, copernicà si hom vol per a determinats aspectes, no ha suposat, tanmateix, res de nou en l’estudi de les funcions oracionals. Res d’essencial no queda modificat quant als models descriptivistes en aquest punt concret. El problema s’eludeix des del moment que es dóna una definició purament categorial de les funcions, de manera que ni tan sols cal parlar de subjecte o objecte sinó només, per exemple, de SN directament dominat pel nus oracional o SN directament dominat pel grup verbal.
Atés que queda, d’aquesta manera, fora de camp la noció funcional, la distinció entre estructura profunda i (E.P.) estructura superficial (E.S.), que caracteritza el model estàndard (Chomsky, 1965), no podrà ja ser tampoc útil per a l’objecte que ací ens ocupa. L’estatus epistemològic de totes dues estructures és diferent, i també ho seran per tant les categories i relacions entre categories de l’un i de l’altre nivell estructural. Mentre l’E.S. es troba pròxima a la dada empírica, l’E.P. és necessàriament un constructe teòric més abstracte; ço és, una sintaxi abstracta que es confon fàcilment amb la representació semàntico-referencial de l’oració. En cap cas, tanmateix, el criteri analític de signe (i de “valor” que s’hi conté) és utilitzat per donar compte de les relacions entre ambdues estructures. Som lluny, en efecte, de poder considerar l’estructura superficial com un significant d’una estructura profunda o significat.
Chomsky, d’una banda, s’esforça a mantenir clarament diferenciats els àmbits d’aquesta sintaxi profunda i del significat. D’altra banda, aquells que arriben a identificar-los conceben l’estructura profunda, significat, en un nivell d’abstracció que fa certament difícil d’observar-hi correspondències naturals amb el nivell de l’estructura superficial, significant. Aquesta postura, que és la mantinguda per l’anomenada Semàntica Generativa, representa el punt àlgid en el desenvolupament del model G.G.T. Una vegada assolit aquest límit, les teories generativistes es retiren cada vegada més d’una concepció seqüencial i es perd progressivament la idea implícita en la denominació generativo-transformacional per a aquesta gramàtica.
L’anomenada, així, teoria estàndard ampliada, durant la dècada dels setanta, i la teoria més recent de la recció i del lligam redueixen el component transformacional. Això va naturalment unit a una aproximació entre l’estatus de l’estructura profunda i de l’estructura superficial, cosa que comporta en últim terme l’efecte positiu d’oferir al discurs gramatical guies de treball més objectives. En particular, l’últim dels models referits conté una aportació notable per a l’estudi de les funcions oracionals (Cf. en aquest context per al català els treballs de Gràcia (1986) i Bartra (1985)).
Amb tot, el manteniment d’una separació epistemològica estricta entre la teoria sintàctica i el nivell semàntico-pragmàtic, quelcom defensat per Chomsky en els seus darrers treballs, mena a una visió de la sintaxi com a conjunt de relacions estrictament formals o simbòliques. Això, creiem, no és la perspectiva més adient per a la correcta valoració dels fets sintàctics.
Tornant ara, però, al context creat pel model estàndard, direm que el treball de Fillmore (1968), clarament diferenciat tant de la línia chomskiana ortodoxa com de la Semàntica Generativa, ha suposat un canvi radical en el tractament de les relacions nom-verb. Ell aconsegueix, nou anys més tard de l’aparició de l’obra tesneriana, i des de la seua independència, definir un estrat funcional unitari per al conjunt de noms que s’integren al costat d’un verb al si d’una oració.
En el model fillmorià l’oració es reescriu en EP com
O → Mod.+ Prop.
on Mod. (modalitat) és component, el tractament del qual Fillmore de moment obvia, i on Prop. (proposició) és constituïda per un verb i un conjunt de SN, que contenen una marca de la seua relació sintàctico-semàntica, cas profund, amb el verb i es troben, doncs, en dependència funcional directa respecte d’aquest.
En Fillmore (1968: 24-25), es caracteritzen els següents casos profunds:
Agentive (A), the case of the typically animate perceived instigator of the action identified by the verb.
Instrumental (I), the case of the inanimate force or object causally involved in the action or state identified by the verb.
Dative (D), the case of the animate being affected by the state or action identified by the verb.
Factitive (F), the case of the object or being resulting from the action or state identified by the verb, or understood as a part of the meaning of the verb.
Locative (L), the case which identifies the location or spatial orientation of the state or action identified by the verb.
Objective (O), the semantically most neutral case, the case of anything representable by a noun whose role in the action or state identified by the verb is identified by the semantic interpretation of the verb itself; conceivably the concept should be limited to things which are affected by the action or state identified by the verb. The term is not to be confused with the notion of direct object, nor with the name of the surface case synonymous with accusative *
La llista es presenta com a oberta en Fillmore (1968) i en treballs posteriors s’hi introdueixen algunes modificacions tant en allò que fa al nombre com a la caracterització dels casos. El model presentaria, podem dir, dos problemes bàsics. D’una banda, no resulta gens fàcil de determinar-hi la llista de casos profunds. Tampoc no s’hi planteja inicialment la possibilitat d’estructurar aquesta llista. Tot plegat, cal llegir-ho com un clar símptoma que no hi han estat plenament definits els criteris amb què estudiar la categoria del cas profund, un tipus de relació semàntica verb-nom.
D’altra banda, trobem el problema de determinar la relació que hi ha entre el cas profund i les funcions oracionals. Això, en el primer model fillmorià, equival a preguntar sobre les regles que transformen una EP en ES. Cal puntualitzar-ne el següent: la noció de cas profund s’ha concebut en principi per tal de substituir en EP les categories funcionals del tipus Subjecte, Objecte, que apareixen en el model estàndard generativista (Chomsky, 1965). S’ha volgut inicialment posar també en relleu l’arbitrarietat de les connexions entre casos profunds (categories d’EP) i funcions oracionals (categories d’ES). Aquesta connexió arbitrària, per la qual teòricament cap cas profund no correspon en essència a una funció determinada, ni viceversa, constitueix inicialment el fonament d’una gramàtica del cas. Així, podríem dir, aquesta darrera estarà millor justificada com més completa serà la xarxa del graf següent:
Una gramàtica del cas ofereix en principi una llista (no necessàriament estructurada) de casos profunds en EP i considera les funcions oracionals com a manifestacions d’ES, l’estatus de les quals és absolutament independent al dels primers.
Tot i que aquest és el pressupòsit inicial (connexió fins un cert punt arbitrària entre funció i cas), podem tanmateix afirmar, potser paradoxalment, que la gramàtica del cas revoluciona