davant les cambres parlamentàries: el règim podia, si volia, castigar i arrasar, i fer-ho de manera cruelment explícita si s’esqueia; de vegades, si convenia, l’actitud manifestada envers els interlocutors podia ser retòricament –interessadament– benèvola. I va ser en el context d’aquestes tendències –complementàries, no contradictòries– del totalitarisme italià del període d’entreguerres que, a la ciutat de Milà, va nàixer el principal objecte d’anàlisi d’aquestes pàgines.
En efecte, el 1927, un lustre després de la instauració del feixisme i de l’aparició del primer gran atles contemporani de concepció completament italiana (el Grande atlante geografico tret a la llum per l’Istituto Geografico de Agostini, IGDA, de Novara), va començar a publicar-se un dels reculls cartogràfics més elogiats de tota la primera meitat del segle xx: l’Atlante internazionale enllestit pel Touring Club Italiano (TCI). Com es proclamava el 1930 des d’una rellevant publicació de la Itàlia oficial, aquest atles «[...] può essere considerato come la più grande opera di questo genere apparsa nel sec. xx e ha assicurato al nostro paese un primato non facilmente superabile» (Almagià, 1930: 215a). Fóra com fóra, l’impulsor màxim de l’obra, Luigi Vittorio Bertarelli, havia afirmat –tretze anys abans de la crítica eufòrica que s’acaba de transcriure– tant que l’edició de l’atles era imprescindible per a Itàlia, com que la iniciativa havia d’assolir l’excel·lència des dels punts de vista científic i tècnic:
Tutto ciò si riassume in una conclusione: occorre un Grande Atlante Internazionale. E dobbiamo noi continuare ad usare degli atlanti tedeschi?
Ecco perchè vi proponiamo di farne uno italiano.
[...] Perchè un Grande Atlante possa competere coi migliori oggi esistenti, sotto l’aspetto scientifico e tecnico, deve avere qualità almeno ad essi pari (Bertarelli, 1917: 508b).
El mateix 1927, De Agostini imprimia la tercera edició (publicitada com a nuovissima) del seu atles major (econòmic i general), i l’Istituto Italiano d’Arti Grafiche de la ciutat de Bèrgam posava en circulació un Atlante universale que adaptava, per al públic italià, una obra francesa prou anterior. Si bé tots els tiratges dels tres atles esmentats havien de comptar amb cartografia etnicolingüística d’Europa, seria en l’obra del TCI on aquest retrat dels pobles europeus –realitzat en funció, majorment, de les divisions lingüístiques– assoliria la més alta qualitat tècnica i la més espectacular factura estètica. I l’àmbit de la comparació que s’acaba de fer no es limitaria a les publicacions d’aquestes tres editorials de la Itàlia septentrional, sinó que abastaria els atles editats contemporàniament a tot el planeta.
«Europa etnografica» seria el títol que compartirien els dos mapes sobre ètnies europees de l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano: l’un, dedicat només a l’Europa central i oriental, es realitzaria a escala 1: 6.000.000; l’altre, elaborat amb el conjunt d’Europa com a objecte de representació, tindria una escala la meitat de gran (1: 12.000.000) i, doncs, comptaria amb «la meitat» de detall. Aquests mapes, punts de trobada entre, d’una banda, l’ofici de determinats cartògrafs italians (finalment immersos en la dictadura mussoliniana) i, de l’altra, els parers d’etnòlegs i de filòlegs de diverses nacionalitats, van ser, doncs, un constructe cultural més. Però els impulsors de l’atles del TCI, a més de facilitar-nos una precipitació dels marcs ideològics inherents a la realització i difusió d’aquests mapes, es van prendre molt seriosament la reflexió sobre què era una ètnia: van voler anar més enllà de la consideració quasi exclusiva de la llengua com a factor determinant de les delimitacions corresponents. I, malgrat que el mapa resultant no diferia en excés del mapa lingüístic d’Europa que el 1932 enllestiria el mateix Touring, aquella actitud plena d’interrogants obeïa a plantejaments francament moderns.
Les delimitacions etnicolingüístiques inicialment tretes a la llum en l’Atlante internazionale –a la darreria de la dècada dels vint del segle passat, com s’ha dit– van acabar patint les conseqüències de la progressiva feixistització de l’entitat editora, rebatejada el 1937 com a Consociazione Turistica Italiana (CTI), i «segrestada» en bona part pel règim des del 1935. Efectivament, ja iniciada la Segona Guerra Mundial, el mapa esmentat fou alterat en favor de les tesis més extremadament unitaristes del nacionalisme italià: el fet va esdevenir-se amb posterioritat al 12 d’octubre del 1939 i el nou mapa manipulat arribaria a ser difós massivament mitjançant la seua inserció en Le Vie d’Italia, la revista de l’associació/editorial. Aquest exercici de seguidisme del poder politicocultural, o de pura i dura submissió, va implicar que determinades minories presents al regne on governava Mussolini –entre les quals els catalans algueresos– veieren abolida sobre aquell paper de la CTI la seua especificitat i, per això, passaren a tenir l’etnicitat única italiana que els feixistes –i altres nacionalistes d’estat– cobejaven proclamar per sempre més.2
El 1951, a punt de complir-se els 25 anys de l’Atlante internazionale, i escanyat feia temps el règim de les camises negres, el restaurat Touring Club Italiano va tornar a publicar (en l’edició de l’atles dita interinale) dues de les versions prèvies dels «Europa etnografica». D’acord amb això, al mapa a escala 1: 12.000.000 havia desaparegut la flagrant manipulació dirigida contra la visibilitat cartogràfica de la catalanitat de l’Alguer i de les especificitats d’eslovens, alemanys (sud-tirolesos), grecs i albanesos d’Itàlia; però la resurrecció dels mapes acabaria sent, sorprenentment, el seu cant del cigne. En l’apartat corresponent (cap. 15) es posaran sobre la taula probables raons d’aquesta desaparició: la primera remet a les objeccions científiques al fet de seguir incorporant cartografia etnicolingüística en els atles (almenys en atles tan prestigiosos com l’internazionale); la segona es fonamentaria en la situació de la Itàlia d’aquells temps, en la possible voluntat d’entrebancar –en el més internacional dels atles italians– la visibilitat dels fonaments de les reivindicacions sud-tiroleses, emparades per l’irredemptisme austríac d’aquells anys.3
El meu treball narra molt més detalladament, és clar, el procés esbossat en els paràgrafs anteriors, i ho fa amb explícit seguiment del llibre Cartografia e potere, obra del geògraf de la universitat La Sapienza Edoardo Boria, en tot allò que fa referència al marc editorial i sociopolític dels grans atles italians de la primera meitat del segle xx. Però les pàgines que el lector té entre les mans, a més, posen sota la llum dels focus la segona reimpressió de la cinquena edició de l’Atlante internazionale, un tiratge catalogat en la Library of Congress de Washington DC i en altres biblioteques (i present en el mercat de llibre antic), però que no ha estat tractat mai en els estudis sobre les edicions del Touring Club Italiano. Es tracta d’un volum –datat el 1938, però segurament aparegut en part després del 12 d’abril del 1939 (com veurem més avant)– que podria qualificar-se d’«enigmàtic»: no principalment per l’interrogant obert sobre la cronologia, sinó perquè alguna de les seues característiques s’oposava a disposicions, i predisposicions, de l’establishment governamental feixista. Una elit, aquesta última, que, com es podria esperar de la seua voluntat de control social, es prenia molt seriosament «manar» directament sobre la producció cartogràfica; no debades aquesta activitat tenia una naturalesa intrínsecament pedagògica i, vinculat amb aquesta característica, un indubtable interés estratègic.
El treball, en paral·lel amb les consideracions generals que s’han descrit fins ara en aquesta presentació, es deté en el tractament –en l’«Europa etnografica» a escala 1: 12.000.000– d’una àrea geogràfica concreta: la Mediterrània nord-occidental, conformada pels arcs litorals estesos des de la part meridional de la geografia valenciana fins a l’inici del mar Lígur:
Aquest arc còncau [central europeu] es completa amb un altre molt dinàmic, tot i que menys important en termes relatius: l’arc de la Mediterrània nord-occidental (el nord del sud) que s’estén des d’Alacant fins a Gènova incloent-hi tots els nuclis urbans més importants del Mediterrani espanyol, francés i, sols en part, italià. [...] (Sorribes, 2004: 119).
En