mena de varietat caracteritzada (o subgrup identitari) dels spagnoli. Al nord d’aquests últims, en el mapa s’observava la inclusió de guasconi, provenzali i francoprovenzali (del sud) a l’espai batejat com Langue d’oc, i igualment a l’àmbit dels francesi (l’occitanòfona Vall d’Aran, per cert, hi apareixia poblada per aragonesi, és a dir, per espanyols indubtables). Pel que fa a la Itàlia nord-occidental, en el mapa menys detallat dels «Europa etnografica» només apareixia poblada per italiani, i això malgrat que en aquelles terres es radicava població occitanòfona (les valls o Valadas Occitanas del Piemont i, només una, de la Ligúria) i de parla francoprovençal (principalment a la Vall d’Aosta).4
Entre les característiques més destacades de l’atles del Touring respecte a la cartografia etnicolingüística a l’ús, italiana i no italiana, se’n trobava justament una relativa a la nostra àrea lingüística: la proclamació de la frontera idiomàtica entre les terres valencianoparlants i les castellanoparlants adjacents com a divisòria etnogràfica dels catalans i dels espanyols tout court, una opció oposada a la dels mapistes que feien servir els límits administratius ponentins de les terres valencianes. I entre les altres preses de posició dels cartògrafs de Milà se n’ha d’esmentar una que no és menys rellevant, amb referència al mateix àmbit territorial: la no-segmentació d’Eivissa i Formentera respecte de Mallorca i Menorca i la resta dels catalani. Amb aquest enfocament, l’Atlante internazionale del Touring Club Italiano s’allunyava radicalment de la tradició –inconsistent– conreada des de 1925 aproximadament en el Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini i, abans d’aquest, en mapes tan influents en el camp etnicolingüístic com l’«Europa um 1880» de la tercera edició del Berghaus’s Physikalischer Atlas, del 1892, o l’«Europa, Sprachen & Völkerkarte» que havia recollit el Neuer Handatlas d’E. Debes des de l’inici al final de les seues edicions (entre el final del segle xix i la Primera Guerra Mundial).
Referències cartogràfiques com les immediatament anteriors (tant europees en general com específicament italianes) són nombroses en el text. S’ha intentat, en la mesura que ha estat possible, compassar la història de la magna obra del Touring –del Touring i de la Consociazione, per ser-ne exactes– i les aportacions del seu competidor directe en el camp de l’edició d’atles italians, l’Istituto Geografico De Agostini; a més a més, s’ha volgut facilitar la comparació dels treballs dels cartògrafs més influents de la Itàlia feixista amb els d’artífexs de mapes etnicolingüístics d’Europa radicats a l’Alemanya, la Gran Bretanya o la França contemporànies i anteriors. Amb una excepció, però: malgrat que el «paisatge» etnicolingüístic paneuropeu formava part de les obres cartogràfiques que representaven la totalitat del món, no seran tractades en les següents planes atés que com a planisferis (o mapamundis) presenten escales molt reduïdes, incorporen menys informació –menys etnònims, menys identitats proposades– que els mapes dedicats a la totalitat d’Europa i, per això mateix, ofereixen una visió poc detallista del mosaic del vell continent.5
Quasi al final d’aquest llibre s’inclou una redacció que, enllestida amb l’ànim de completar la reconstrucció esquemàtica de la història del Touring Club Italiano en l’estat nacional italià, apareix articulada en quatre fraccions: una per cadascuna de les parts que conformen l’obra. El primer dels apartats (1891-1927) comprén des de les edicions dels grans atles alemanys dirigits al públic italià fins a l’aparició de l’Atlante internazionale; el segon (1927-1939) s’ocupa de l’edició de l’atles durant els anys del Ventennio feixista anteriors a l’esclat de la Segona Guerra Mundial; el tercer apartat (1939-1940) tracta la transformació del mapa etnogràfic de tot Europa, per part de la Consociazione Turistica Italiana, després de l’inici del conflicte bèl·lic; i, finalment, el quart (1940-1956) es deté en els altres anys de la guerra i en l’època de la represa de l’entitat i de les noves edicions de l’atles una vegada proclamada la república democràtica a Itàlia (1946).
Unes últimes acotacions abans de començar la introducció: no es pot negar que els mapes etnogràfics o etnicolingüístics, així com els polítics (que recullen les fronteres de iure), en tant que abstraccions, fi guracions o representacions ajuden a visibilitzar –permeten «imaginar» en el sentit andersonià– tant les corresponents latituds, com les comunitats (quan s’escau, reivindicatives) que les habiten: «Other scholars [des d’Anderson (1991)] have noted how the outline of a state or ethnic homeland can serve as a type of logo in nationalist iconography» (Hagen, 2009: 64). En l’article «Mapes de Catalunya: de la imatge al símbol», Maria Carme Montaner s’hi estenia així (en referència, només, a la cartografia política):
[...] un mapa que representa de manera precisa el perfil d’un estat constitueix una al·legoria patriòtica. Com ha assenyalat J. B. Harley, els mapes creen mites que ajuden a mantenir el statu quo territorial. D’exemples n’hi ha molts i no cal allunyar-se gaire en l’espai i en el temps per a trobar-ne. Els recents canvis en les fronteres europees, després de bastants anys d’immobilitat, ens han fet adonar fins a quin punt el nostre concepte d’un territori el configura només, o principalment, la imatge cartogràfica que en tenim (Montaner, 1999: 60-61).
I també s’hi ha estés (igualment sobre els mapes polítics) Edoardo Boria en el llibre Carte come armi. Geopolitica, cartografia, comunicazione:
La rappresentazione cartografica del territorio statale, dunque, ha funzionato e continua ancora oggi a funzionare come un logo, cioè come un simbolo che il cittadino identifica istintivamente; esattamente come succede al consumatore rispetto all’immagine commerciale di un’azienda o di un prodotto. Anzi, la forma del territorio statale è esattamente il logo di quel prodotto che si chiama nazione (Boria, 2012a: 35).
Sí: «El mapa mural de la escuela es el medio primario de nacionalización de las masas» (Schlögel, 2007: 198).6 I des de l’altra part de l’espill, les cartografies etnicolingüístiques, no menys protagonistes d’un procés de comunicació simbòlica, han confluït nolens volens amb les posicions dels diversos activistes dels idiomes i les nacionalitats sense estat i, no ha d’oblidar-se, amb les pulsions dels irredemptistes amb estat:
Inizialmente il genere [de les «moderne carte etnografiche»] rimase confinato allo studio scientifico ad uso di geografi, etnografi e linguisti, ma da quando, con il progressivo infiammarsi dei sentimenti etnici, il dato etnico acquisì una dimensione e una valenza chiaramente politica, ecco che anche le carte etnografiche divennero veri e propri strumenti di competizione fra nazioni. [...] (Boria, 2012c: 48).
Si, com s’ha vist abans, John Brian Harley deia que els mapes polítics creen mites que reforcen l’statu quo fronterer (en enfortir-lo simbòlicament), no pot resultar sorprenent que les cartografies etnogràfiques –sorgides des de l’oficialitat, des dels àmbits científics, des d’entitats privades més o menys paraoficials, o encara des d’instàncies alienes al poder constituït i, fins i tot, completament oposades a aquest– han pogut crear o desenrotllar imatges mentals que contribueixen a matisar, qüestionar i, fins i tot, subvertir i arribar a destruir l’esmentat statu quo.7
Com a exemple d’açò últim, i com després podrà observar-se en aquestes pàgines, l’exhibició descontextualitzada del fragment corresponent a la península Ibèrica del mapa etnicolingüístic del Touring/Consociazione, publicat entre 1927 i 1952, seria susceptible d’inspirar una bona quantitat de «lectures» a Espanya –en el seu moment i ara, en atenció a la vigència de les controvèrsies existents sobre la pluralitat o unicitat nacional d’aquest estat, i sobre l’adscripció nacionalitària de determinats territoris autonòmics o forals en particular–, amb les corresponents polèmiques mediàtiques i polítiques. Al cap i a la fi, està fora de dubte que
Como imágenes específicas,