que els mapes etnicolingüístics –amb el cúmul de connotacions derivades– havien sigut conreats des de molt abans de l’embranzida hitleriana i per persones d’ideologia ben diversa a la del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei –el partit únic al III Reich– o a la d’agrupacions com ara l’Alldeutscher Verband:4
Sia sotto il nazismo che sotto il fascismo è difficilmente distinguibile l’elemento della cultura tradizionale da quello strumentale e connesso alle mire espansionistiche dei due regimi. [...]
Stesso discorso vale in Germania per l’enfasi sull’elemento etnico o lo spazio culturale mitteleuropeo, temi ricorrenti nelle carte e negli atlanti prima dell’avvento del nazismo al potere e non certo monopolio del pensiero dell’estrema destra (Boria, 2012d: 102).5
II. LLENGÜES I NACION(ALISME)S
Siga com siga, a l’efecte d’explicar l’expansió de l’axioma que ha identificat l’àrea de la llengua amb el territori de la nació, una moneda corrent entre bona part de la intel·lectualitat europea del xix i de temps posteriors (i això amb major o menor component idealista incorporat), vull remetre a Miroslav Hroch. Aquest autor ha recordat que, en el segle xix, «havia de ser possible» aconseguir el «desvetllament» de les nacions europees definides per la llengua i la cultura i declarar-les existents com a tals, més enllà del fet que pogueren invocar o no la condició d’estats a l’edat mitjana. Si l’estatalitat històrica «no era diriment per al reconeixement d’una nació, aleshores quins trets havia de “posseir” una comunitat per a ser reconeguda com a nació?». D’aquesta manera la qüestió de què era i què no era una nació «va passar a ser objecte de la ciència positivista, que pretenia respondre-hi segons criteris objectius. Tot plegat sota el signe del “realisme” escolàstic: hom creia que el concepte existia realment, que existeix la nació “vertadera”, i que allò que calia era definir-la científicament» (Hroch, 2011: 150-151) (figs. 0.1 i 0.2).6
Tal com asseveren diversos analistes, no convé establir una dicotomia fèrria entre el nacionalisme de tipus alemany («llengua = nació») i el de tipus francés, tradicionalment considerat com antitètic i partícip teòricament –amb poderoses estructures administratives al darrere– «de la descripció subjectivista de la nació a través de la consciència nacional dels seus membres» (Hroch, 2011: 151). Aquesta última visió de la qüestió nacional, exemplificada en Ernest Renan (1823-1892), ha tingut com a postulat més difós aquell que defineix la nació com un plebiscit quotidià.7 Tanmateix s’ha de posar de relleu que:
Més enllà de la suposada neutralitat que l’Estat liberal diu que manté, sempre comporta una definició cultural normativa que es converteix en requisit per a la identificació de la pertinença a la nació. [...] Per exemple, el cas francès mostra la importància de la llengua i d’una determinada versió del passat en la fixació d’un model cultural normatiu que estableix els límits reals de l’adopció de la ciutadania. [...] Diversos estudis han mostrat, al capdavall, que la base de la contraposició entre aquests rígids models, la diferència entre els models francès i alemany, és difícil de mantenir. A més, a mesura que ens acostem a la fi de segle, ambdós models tendeixen a convergir i confondre’s (Archilés i Martí, 2004: 278-280).8
1. «La notion ethnie qui a été empruntée aux Grecs (ethnos) désignait chez eux les peuples qui n’étaient pas organisés en cités-États (polis) et de façon générale des groupes animaux ou des groupes humains vivant ensemble et partageant la même culture bien que appartenant pas forcément au même clan ou la même tribu» (Amselle, 1987: 465).
2. El títol anglés citat prové d’un mapa mural concebut als Estats Units, publicat a Chicago per Denoyer-Geppert: Peoples of Europe based chiefly on language. Political boundaries and language areas as of January 1938. Malgrat aquesta nomenclatura plural, els mapes etnicolingüístics constitueixen un grup particular –ben recognoscible– de la coneguda com a cartografia temàtica antròpica. En una aportació clàssica –Early Thematic Mapping in the History of Cartography– es xifrava el contrast entre el mapa general i el temàtic en què aquest últim es concentra a mostrar l’existència geogràfica i la variació d’un sol fenomen o, com a molt, d’uns pocs (Robinson, 1982: 16). Per la seua part, «L’Associació Cartogràfica Internacional defineix el mapa temàtic com “un mapa preparat per a demostrar conceptes o trets particulars” de manera que, en general, això exclou els mapes topogràfics. [...] Naturalment, molt sovint els mapes combinen diverses funcions i es pot parlar de mapes que parcialment són temàtics i parcialment són generals» (Campbell, 2008: 1b).
3. «La llengua és el veritable tret característic que distingeix una nació d’una altra; de vegades fins i tot és l’únic, atés que totes les altres diferències produïdes per la diversitat de raça, de govern, dels usos, dels costums, de la religió i de la cultura, o no existeixen o bé ofereixen uns matisos quasi imperceptibles. ¿Quina diferència essencial presenten ara entre elles les principals nacions d’Europa, si no n’és la de la llengua?» (traducció pròpia).
4. Literalment, Lliga de tots els alemanys (o panalemanya), activa entre el 1891 i el 1939.
5. Boria es deté encara més en la qüestió, i n’enllesteix uns paràgrafs ben aclaridors: «Non c’è nulla di nuovo in questa considerazione circa la continuità con il passato: è noto, infatti, che l’ascesa dei movimenti di estrema destra ha fatto leva su sentimenti ampliamente diffusi presso larghi strati della popolazione. / La produzione cartografica conferma queste conclusioni e smentisce quindi l’idea che sia stato esclusivamente l’avvento di questi due regimi a enfatizzare alcuni temi politicamente sensibili. Il nazionalismo, l’irredentismo, l’espansionismo erano infatti inclinazioni già evidenti nella cartografia del periodo precedente che i movimenti di estrema destra hanno avuto solamente cavalcare. / Dunque, se si inquadra la produzione cartografica del periodo fascista e nazista in un contesto storico più ampio emergono forti elementi di continuità con la produzione precedente, lasciando l’impressione che sia più corretto parlare di un sapere cartografico strumentalizzato piuttosto che di un sapare imposto» (Boria, 2012d: 102). Malgrat que Edoardo Boria no ha dedicat massa pàgines a la cartografia etnicolingüística al llibre Cartografia e potere (2007), ni tampoc al volum Carte come armi (v. particularment 2012b i 2012c, «Italia irredenta» i «Irredentismi altrui»), les reflexions d’aquest estudiós al voltant de la qüestió mereixen tanta atenció com la resta de les seues aportacions sobre l’univers cartogràfic.
6. Les il·lustracions que acompanyen aquest llibre procedeixen bé de llocs web, bé de llibres o d’altres objectes conservats en col·leccions de titularitat privada o pública: quan en el comentari de les imatges no es fa cap referència al lloc d’origen de la il·lustració, s’ha d’entendre que prové d’una col·lecció particular.
7. «L’existence d’une nation est (pardonnez-moi cette métaphore) un plébiscite de tous les jours [...]», frase extreta d’una conferència pronunciada per Renan a París, el 1882, que seria convertida en un llibre cèlebre: Qu’est-ce qu’une Nation? (¿Què és una nació?).
8. Igualment, no té cap sentit «un differenziamento pregiudiziale fra nazionalismo “buono” e nazionalismo “cattivo”, o fra nazionalismo e pattriotismo» (Gentile, 2011: xiv).
Figs. 0.1 i 0.2
Fragments de