del que s’esdevenia en la primera edició del GAG, però en el diagrama, el gentilici dels espanyols sembla que abraça tots els components –no bascos– de les terres de la península Ibèrica: entre els neollatins només s’hi esmenten italians, francesos, espanyols i valacs, és a dir, romanesos.
Atesa la figuració del naixement del riu Garona dins els límits dels catalani, s’ha de pensar que a l’IGDA es considerava la Vall d’Aran com a part d’aquest conjunt ètnic.
L’obra d’on s’ha tret la imatge, l’Atlante geografico universale –que rep de Boria (2007: 143) el qualificatiu de fazioso–, va ser publicada cinc vegades entre els anys 1935 i 1942 per Sperling & Kupfer, de Milà, firma satèl·lit de l’Istituto Geografico De Agostini (que hi fornia els materials cartogràfics): «sotto il marchio Sperling & Kupfer appariranno alcuni atlanti in realtà prodotti dalla De Agostini. Si tratta, dunque, di editori con scarse capacità e possibilità di agire in proprio» (p. 107).
Fig. 1.7
L’«Europa etnicolinguistica» del Piccolo atlante Marinelli, de 1924 (enllestit per Olinto Marinelli –1876-1926– i coeditat per la firma milanesa Antonio Vallardi i la bolonyesa Nicola Zanichelli), constitueix una apreciable contribució a la figuració dels pobles de llengua neollatina. Entre les divergències amb el mapa de De Agostini de la fig. 1.6 es troben les següents: en el de Marinelli, els castellans formen part dels espanyols; els catalans no disposen d’un tractament cromàtic específic; l’etnònim dels provençals abraça la totalitat de les terres sud-gàl·liques, llevat del País Basc Nord i de la Catalunya Nord; la ciutat de Niça no apareix com a italiana; la Vall d’Aosta (a l’extrem nord-occidental d’Itàlia) figura com a completament adscrita als francesos, i no com una zona mixta francesa i italiana; els parlants d’occità de les valls occidentals del Piemont no són considerats italians; els ladins s’estenen des de Suïssa fins al Friül, sense esment dels friülans; es fa referència explícita a l’existència de corsos i sards; Malta apareix poblada per «italoàrabs» i no per italians i, com en el cas dels alemanys, es distingeix entre tres subagrupacions d’italians: alti-, medi- i bassi- italians (en la imatge es pot contemplar, sobre Baviera i Àustria, la presència dels alti- alemanys).
4. EL MAPA EUROPEU DE LA CATALUNYA GRAN
La manera de representar «a l’alça» la complexitat etnicolingüística de la península Ibèrica, de l’estat d’Espanya en realitat, tenia bona cosa de precedents en els atles europeus i en els mapes solts de la mateixa procedència (vegeu les figs. 0.1 i 0.2, com a exemples presents en atles alemanys); en el marc de la cartografia italiana (deixant al marge el Piccolo de Marinelli i d’altres), ja s’ha dit que els antecessors podien trobar-se a la mateixa editorial del Grande atlante geografico i, en particular, en el millor mapa d’aquesta mena publicat en un atles –per bé que un atles molt original– durant la Primera Guerra Mundial: la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» a escala 1: 10.000.000, obra d’Achille Dardano (1870-1938) i un dels tres grans mapes –plegats diverses vegades– que aquest cartògraf va incloure a L’Europa Etnico-linguistica. Atlante descrittivo in tre Carte speciali con Testo demostrativo, obra datada el 1916 però publicada a Novara per l’IGDA a les darreries del 1917.12 Dardano, a més d’incorporar en el mapa les paraules Gascogne i Langue d’oc al territori dels francesi, i de fer-hi referència a baschi, portoghesi (sobre les latituds de Galícia igualment), spagnuoli i catalani a l’interior de la clau de lectura (amb el mateix tractament espanyols que catalans, insistisc), estenia el topònim Catalunya –literalment– des de l’extrem meridional valencià fins al nord de Perpinyà, i representava l’Alguer entre les terres poblades pels catalans (per bé que sense indicar-hi el nom d’aquesta ciutat de la Sardenya nord-occidental) (figs. 1.8, 1.9, 1.10).
Fig. 1.8
Fragment de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’Istituto Geografico De Agostini, mapa enllestit per Achille Dardano i editat finalment el 1917, durant la primera conflagració mundial. Com s’hi pot apreciar, bona part del topònim Catalunya apareix sobre latituds valencianes, una característica en sintonia amb la posició d’una part del pancatalanisme de principis del segle xx, explícitament unitarista en el vessant onomàstic. També poden llegir-s’hi les tres lletres finals de la paraula España i el topònim d’Andorra, tot això incorporat al mapa juntament amb les fronteres polítiques respectives (figurades amb una grossa línia vermella).
Fig. 1.9
Part de la clau de lectura de la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» de l’atles L’Europa Etnico-linguistica de l’IGDA. S’hi observen els colors (de vegades acompanyats d’altres elements gràfics) que identifiquen els italians, els francesos, els espanyols, els catalans, els portuguesos i els romanesos, tots ells de llengua romànica.
Fig. 1.10
El sud de l’estat francés i la Itàlia nord-occidental en la «Carta etnico-linguistica dell’Europa» treta a la llum per De Agostini el 1917: com es desprén de la clau de lectura, que en cap moment esmenta occitans o provençals o gascons, les expressions Langue d’oc i Gascogne s’han d’entendre com a matisacions territorials d’una francesitat ètnica englobadora. De la mateixa manera, com a franceses han de ser vistes les poblacions de color rosa clar, que són perceptibles a la Vall d’Aosta (a la vora de la frontera italiana amb Suïssa, amb franges d’italians definits pel color rosa més fosc) i a l’oest i al sud-oest de Torí (valls occitanòfones piemonteses): «Circa 800 mila Francesi fanno parte della Confederazione svizzera ed hanno sede nella parte occidentale del paese; alcune migliaia abitano zone di confine sul vesante italiano delle Alpi occidentali (principalmente nella Val d’Aosta)» (IGDA, 1917: 10a).
Cal destacar particularment la divisòria entre Niça, francesa, i Mònaco, italià («Altri italiani vivono fuor del Regno, [...] nel Nizzardo (in minoranza)», p. 9a); l’atribució a la catalanitat de la totalitat del departament francés del Rosselló, incloent-hi la Fenolleda, de parla llenguadociana; i la consideració de la Vall d’Aran, la comarca de parla gascona del nord-oest de Catalunya, com a territori català des de la perspectiva etnicolingüística —opció criticada ben poc de temps després per Musoni (1918: 176 i nota 4).
En aquest atles de només tres mapes, l’apartat del text d’acompanyament dedicat a «I Francesi» (pp. 9a-10b) parla –sense autoria explícita– de les dues noves llengües romàniques que van nàixer del llatí popular a França: «due nuove lingue romanze, suddivise in parecchi dialetti ancor oggi vivi nell’uso domestico: la lingua d’oc, a mezzodì della Loira, e la lingua d’oïl a settetrione» (p. 9a), i s’hi afegeix que la supremacia assolida pel francés «ottene sanzione violenta con la cossiddetta crociata contro gli Albigesi, nei primi anni del xiii secolo, che precipitò i Francesi d’oltre Loira contro quelli meridionali, segnando la fine del luminoso