href="#ulink_d61d9fc5-ec9d-5d10-8489-96fe9db624eb">7 Però més decisiu va ser el fet que en el Völkerkarte von Europa de Franz August O’Etzel (1783-1850), el mapa «widely accepted in Europe in 1821» (Wilkinson, 1951: 14), s’hi instaurara la pràctica de considerar poblades per espanyols sense cap matís les latituds dels regnes de València i Mallorca i el Principat de Catalunya.8 El mateix s’esdevindria en la sofisticada adaptació francesa de l’obra d’O’Etzel: el mapa de pobles europeus inclòs en la primera edició (1829) de l’Atlas physique, politique et historique de l’Europe, obra de Maxime-Auguste Denaix (1777-1844). I així continuaria passant amb un cert nombre d’aportacions durant els segles xix i xx, fins a ultrapassar cronològicament la primera edició del Grande atlante geografico.
Fig. 1.3
Parquedat conceptual en la composició etnicolingüística dels països de llengua romànica de l’Europa occidental, i descurada realització tècnica de tot el mapa, en la representació etnogràfica de la nostra part del món inclosa en la primera edició (de 1922) del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA). Aquest «Europa etnografica», realitzat a escala 1: 40.000.000, mesurava 145 × 151 mm.
En la «Presentazione» de l’atles, datada el novembre de 1922 i, doncs, pocs dies després de l’arribada de Mussolini al poder (el 30 d’octubre del mateix any), s’hi fa el que sembla una referència laudatòria al govern acabat d’instaurar: «(e l’avrà sempre maggiore, se sarà ben diretta e sostenuta dall’azione politica di un governo forte e capace) nella valorizzazione delle richezze che possiedono».
¿Algunes mostres d’això últim? Doncs el mapa «Europa. A) Völkerkarte» del Minerva Atlas. Handatlas fuer das deutsche Volk d’Ernst Friedrich (1894-1967), obra apareguda entre 1926 i 1934; el Bos-Niemeyer Schoolatlas der Gehele Aarde, atles holandés («de tota la Terra») que incloïa el mapa «De Volkstammen van Europa», i on la nostra península es dibuixava poblada només per Portuguezen, Basken i Spaanjarden;9 o l’Atlas classique Vidal-Lablache. Histoire et Géographie, publicat inicialment el 1894 per l’influent geògraf occità Paul Vidal de La Blache (1845-1918), i que seguiria veient la llum –amb la mateixa informació etnogràfica– durant dècades (fig. 1.4).10
Fig. 1.4
Detall del mapa «Ethnographie», realitzat a escala 1: 55.000.000 (96 × 98 mm) i inserit en el d’«Europe» de l’Atlas classique Vidal-Lablache. La imatge procedeix d’un exemplar de l’atles datat el 1910 que es conserva a la Cartoteca de la Universitat de València; el mapa és coincident, absolutament, amb el de la primera edició (1894) i els tiratges posteriors a la Primera Guerra Mundial.
Com s’esdevindria més tard amb el mapa etnicolingüístic de la primera edició del Grande atlante geografico de l’Istituto Geografico De Agostini (1922), les lletres finals de la paraula Espagnols apareixen sobre terres valencianes, sense indicació –en les latituds orientals de la península– de cap realitat etnicolingüística diferent o complementària a l’hegemònica. Contràriament a la realització italiana, sobre el sud de França sí que apareix l’esment dels Provençaux, potser fins i tot entesos en un sentit ampli: incloent-hi llenguadocians, etc. Hi apareix com a molt remarcable la figuració del color dels pobles de llengua romànica sobre les costes d’Algèria, llavors en possessió de França.
Girem la mirada una altra vegada al primer mapa etnogràfic d’Europa inclòs en el Grande atlante geografico; i ho fem per dir que la seua presència va ser efímera en aquesta publicació: ja en la segona edició de l’obra (ca. 1925, com s’ha dit) havia sigut substituït per un que incorporava en la clau de lectura l’expressió «Nazionalità e popoli» –esdevinguda «Nazionalità e popoli (1912)» en la tercera edició, de 1927, i en la reimpressió d’aquesta, de 1929. L’escala del nou mapa –incorporat en la meitat superior de la p. 20 i que feia 170 × 228 mm– també era més gran: s’hi va passar de l’1: 40.000.000 a l’1: 25.000.000, i, a partir de la tercera edició, el disseny cartogràfic presentava un text explicatiu adjunt («Popoli e nazioni in Europa») dintre l’apartat «Europa: Note politiche e demografiche» (adjacent a la doble pàgina on es trobava el mapa polític d’Europa):
I popoli europei, pur frazionandosi in grande numero di nazioni, sono di unica razza, nonostante le frequenti invasioni di popoli asiatici di altri tempi, ed anche quei popoli mongoli che han potuto conquistare e mantenere sedi fisse in Europa, han perduto spesso le caratteristiche razziali del loro tipo, come magiari e finni, e talvolta anche la lingua, come i bulgari.
En un altre lloc de l’atles, en l’apartat «La Terra e l’Uomo: Note di geografia antropica», i en concret en el subapartat «Razze e popoli della Terra» (tot això adjacent a la doble pàgina on s’ubicava el mapa etnicolingüístic d’Europa), aquella proclamada unitat de raça dels europeus es veia completada –i en part contradita– per una reflexió com la següent: «Pur rassomigliandosi nell’insieme, gli uomini si differenziano tra di loro per molte particolarità d’ordine materiale (conformazione del cranio, capigliatura, colore della pelle) ed intellettuale (lingua) le quali permettono di dividerli in razze».11
Més enllà d’aquesta mena d’inconsistències, en el mapa renovat que comentem, tant les latituds sud-gàl·liques com les hispàniques van adquirir més complexitat: a França s’esmentaven els provenzali i s’assenyalava l’espai de la Langue d’oc, i a l’est de la península Ibèrica van apareixien els catalani, que –representats separadament dels castigliani– pel sud arribaven a la ratlla de Múrcia; al nord-oest de Sardenya s’indicava la presència de catal.[ani], és a dir, dels algueresos reconeguts al marge dels italiani gràcies a la seua catalanitat. En el diagrama circular que completava el mapa, el terme spagnoli (paraula present en el dibuix del mapa de l’edició de 1922, però absent en el d’aquesta segona) encloïa, doncs, els etnònims castigliani, catalani i portoghesi (amb els galleghi) (figs. 1.5 i 1.6).
En la cartografia italiana contemporània no era tampoc excepcional aquest reconeixement, generós, de la pluralitat de pobles de l’Europa sud-occidental: per exemple, en el Piccolo atlante Marinelli de 1924 (i en l’edició de 1934), el mapa dedicat a l’«Europa etnicolinguistica» –a escala 1: 30.000.000 i amb unes dimensions de 93 × 152 mm– era coincident en bona part amb l’acabat de descriure, si bé hi tenia algunes divergències d’interés, com ara la presència dels etnònims corsi i sardi sobre les illes respectives, la fragmentació en tres apartats dels italiani de la península Itàlica i Sicília, i alguna diferència de tractament en l’àmbit ibèric d’expressió romànica (fig. 1.7).
Figs. 1.5 i 1.6
Detalls del mapa «Nazionalità e popoli» –a escala 1: 25.000.000–