mes, durant tretze mesos), i s’hi aclareixen alguns extrems: «rifatto per l’Italia con spiegazione in 4 lingue / e prefazione del Prof. Giuseppe Bruzzo / Edizione 1912 / con le indicazioni delle nuove provincie italiane in Libia / Tutte le carte della splendida opera sono incise sul rame». En la part estrictament publicitària del pasquí es diu –als militars– que l’atles «rappresenta il “Non plus ultra” degli Atlanti, ci scrive un cliente; ed ha perfettamente ragione. Lo “Stieler” è il miglior Atlante del mondo, tanto per la sua richezza di carte, quanto per la meticolosa esecuzione delle incisioni, e l’eleganza della carta e della legatura: ogni altra lode sarebbe quindi inutile. Un simile atlante tenuto al corrente dei più recenti fatti geografici e storici, è indispensabile a ciascun Ufficiale».
Les edicions italianes de l’atles de Stieler «continued to be available until 1924/1925» (Espenhorst, 2003: 321a), però no van ser les úniques adaptacions de voluminosos –i internacionalment valorats– atles alemanys presents en el mercat italià: «Velhagen & Klasing’s first Italian partner was the publishing house of Treves in Milan. Italian titled versions of the fourth and the fifth basic German edition [de l’Andrees Allgemeiner Handatlas] were published in 1899 and 1906» (Espenhorst, 2003: 613b). Pocs anys més tard, entre 1914 i 1915, prenia forma una edició italiana de l’atles d’Andree (de la sisena edició, en concret), que Velhagen & Klasing va dur a terme en col·laboració amb el segell milanés Ulrico Hoepli: Andree, Grande Atlante Geografico Universale, sesta ed. Al nou Andree itàlic, «The German title page and table of contents for the atlas were replaced with equivalent pages in Italian at the front of the atlas» (Espenhorst, 2003: 613b). Aquesta iniciativa editorial germanoitaliana, esdevinguda en el context de la Gran Guerra, va ser possible perquè el govern de Roma no havia entrat encara en conflicte armat amb Alemanya (la declaració formal s’esdevindria l’agost de 1916): «Thus it was entirely legal for Velhagen & Klasing to continue to ship to Italy throught 1915» (p. 614a).
Tot el que s’acaba de referir sobre l’edició en terres itàliques dels atles de Stieler, i dels d’Andree, estava ben lluny d’allò que constituïa el gran desafiament de la cartografia italiana en la primera meitat del segle xx: elaborar, a Itàlia, en llengua italiana i des de plantejaments italians, un gran atles.4 A l’efecte d’endinsar-nos en la història d’aquest repte, primer que res hem de detenir-nos en l’any 1917. Seria llavors quan el Touring Club Italiano, TCI, faria seua la voluntat de publicar un atles que posara Itàlia a l’altura dels principals països d’Europa en aquest vessant cartogràfic. L’entitat, fundada el 1894 i radicada a Milà, tenia una nombrosa i compromesa base social, estesa per l’estat italià; el seu emblema consistia en tres lletres majúscules (una gran «T» flanquejada per una «C» i una «I» més menudes), disposades sobre la bandera tricolor italiana, i aquesta sobre un neumàtic: «Bello ed efficace ne è l’emblema: un’esile ruota che va e dentro la ruota il tricolore, piegato dal vento» (Bertacchi, 1913: 17) (fig. 1.2).
El 1921, quatre anys després de la decisió de dur endavant el gran atles del TCI, els treballs d’enllestiment de l’obra van ser confirmats en el vuité Congresso Geografico celebrat a Florència. Però l’Istituto Geografico De Agostini (IGDA), editorial fundada a Roma el 1901 per Giovanni De Agostini (1863-1941) i ubicada a la ciutat piemontesa de Novara des de 1908, va aconseguir avançar-se al Touring en el magne propòsit genèric: el 1922, un lustre abans que el TCI poguera traure el seu propi atles al carrer, els cartògrafs novaresos publicaren el Grande atlante geografico, una mena d’atles general i econòmic amb una primera edició de 10.000 exemplars. L’obra de l’IGDA –que reproduïa sense mala consciència el mateix títol que l’Stieler italià– apareixia vinculada a la responsabilitat de dos autors: Mario Baratta (1868-1935) i Luigi Visintin (1892-1958). Molt pocs anys més tard, cap al 1925, va eixirne a la llum la segona edició (riveduta e ampliata), i el 1927 la tercera, batejada com a nuovissima. El 1929, i en col·laboració amb la firma de Torí UTET (Unione Tipografico-Editrice Torinese), se’n publicava la reimpressió de la tercera edició, i el 1938 –arran de la quarta edició– l’obra modificava el títol per esdevenir el Grande atlante geografico storico-fisico-politico-economico (tornat a imprimir el 1940, el 1942 i el 1943).
Fig. 1.2
Part superior de la funda (custodia) que contenia el mapa plegat i l’índex del «foglio 22» de la Carta d’Italia en 58 fulls del Touring Club Italiano. Dedicat a l’àrea de Siena, el mapa consta publicat en l’any xiii de la fundació de l’entitat (el 1907, doncs) i va ser realitzat a escala 1: 250.000. En la custodia pot apreciar-se el senyal corporatiu i l’ús extensiu dels colors nacionals d’Itàlia: verd, blanc i vermell.
Retrocedim, però, al 1922; en ocasió de la presentació del nou atles editat a Novara al rei Víctor Manuel III (1869-1947), el diari milanés Corriere della Sera va escriure unes frases que els gestors de l’Istituto Geografico De Agostini encara hui recorden amb orgull, malgrat les dècades passades: «Finalmente dopo tanti anni di tributo ai grandi atlanti tedeschi, inglesi, francesi, siamo liberati da questa umiliante schiavitù» (Cicala, 2004: 22). Independentisme cartogràfic, i amb protecció reial.5
Al marge de la retòrica oficial, els coneixedors de la trajectòria de l’editorial cartogràfica De Agostini haurien de qualificar com a decebedor, o com a molt decebedor, el mapa etnicolingüístic d’Europa incorporat en la primera edició del Grande atlante geografico. En efecte, si una de les característiques que allunyava, en positiu, el nou atles dels precedents italians era l’adopció d’escales més grans, «tali da consentire rappresentazioni più ricche e dettagliate» (Boria, 2007: 88), això no es donava de cap de les maneres en el mapa que ens ocupa. En efecte, aquell «Europa etnografica» –present en la part superior dreta de la p. 22, i de 146 × 150 mm– tenia una escala molt reduïda: 1: 40.000.000; això implicava oferir al públic un detallisme menor, o molt menor, al que s’havia fet servir en diverses publicacions del mateix IGDA immediatament anteriors al canvi de propietat del 1919 (moment en què l’editorial va passar a ser gestionada per Cesare Angelo Rossi e Marco Adolfo Boroli).6
A més, si es mirava el tros del mapa corresponent al vessant oriental de la península Ibèrica, no es tractava només d’una qüestió de grandària ni tampoc de la inexactitud que definia el dibuix dels contorns geogràfics; enfront de la que havia estat la visió tradicional de l’Istituto Geografico De Agostini sobre la composició ètnicolingüística de les terres ibèriques, el nou mapa la simplificava quasi al màxim: sobre el territori inclòs dins les fronteres espanyoles només es llegia l’etnònim dels espanyols –spagnuoli– i, com en la pràctica totalitat dels mapes europeus i nord-americans d’aquesta mena, el dels bascos –baschi– (fig. 1.3).
Convé saber, tanmateix, que representar «a la baixa» la pluralitat peninsular pel que feia a la meitat oriental i a l’arxipèlag balear, no havia sigut ni seria excepcional en la història de la cartografia etnicolingüística. Ja havia passat el mateix en el mapa «sobre els habitants d’Europa, i la gentada i població d’aquesta part de la Terra» («Tafel über die Bewohner von Europa, über Volksmenge und Bevölkerung dieses Erdtheils») inclòs en el «Carl Ritter’s [(1779-1859)] first thematic “atlas”» (Wallis i Robinson, 1987: 72): el Sechs Karten von Europa, de 1806, i el Sechs Karten Von Europa über Producte, physicalische Geographie