5 de març), els reconega, d’acord amb la doctrina del Tribunal Constitucional, un cert marge d’actuació per a arbitrar una política tributària pròpia, cosa que hauran de fer, si és el cas, mitjançant l’aprovació o modificació de les seues ordenances fiscals, que són normes de caràcter reglamentari que ha d’aprovar el ple municipal.
Partint d’aqueixes premisses, cal assenyalar, en primer lloc, que les entitats de l’economia social, com qualsevol altre obligat tributari que complisca els requisits legalment previstos, poden gaudir dels beneficis i incentius fiscals de caràcter objectiu directament reconeguts per la Llei reguladora de les hisendes locals, l’abast quantitatiu dels quals pot ser concretat en alguns casos per decisions del mateix municipi.
En segon lloc, la llei estatal també estableix diversos beneficis fiscals que els municipis han de reconèixer obligatòriament a algunes empreses i entitats de l’economia social en particular. Sense entrar en molts detalls, es pot assenyalar l’aplicació d’una bonificació en la quota d’un 95% per als béns rústics de les cooperatives agràries i d’explotació comunitària de la terra en l’impost sobre béns immobles (IBI) o per a les cooperatives en general i les societats agràries de transformació que no gaudisquen d’exempció en l’impost sobre activitats econòmiques (IAE), les exempcions previstes en aqueixos dos impostos i en l’impost sobre l’increment de valor dels terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU) a favor de les fundacions i associacions acollides al règim especial de les entitats sense finalitat lucrativa (Llei 49/2002) o algunes exempcions previstes als efectes de l’IAE i de l’IIVTNU en relació amb altres fundacions o associacions amb finalitats benèfiques o que siguen d’utilitat pública.
Però on es pot indagar sobre la possibilitat d’arbitrar una política tributària municipal pròpia i específicament dirigida a les empreses de l’economia social és en relació amb aquells beneficis o incentius genèricament previstos en la Llei reguladora de les hisendes locals per raons d’interès general i on cada municipi pot decidir si els reconeix o no i, en el primer cas, el seu import o, fins i tot, fixar alguns requisits dins dels marges legalment establerts.
S’ha d’assenyalar, en aqueix sentit, el fet que consideracions basades en la capacitat econòmica o en raons socials, benèfiques, culturals o d’interès públic poden justificar un tractament de favor de les entitats de l’economia social en l’ordenació reglamentària de les taxes i els preus públics, tal com assenyalen ALMAZOR ESCARTÍN i PUIG VENTOSA (2005: 93-97).
Pel que fa als impostos municipals, la Llei reguladora de les hisendes locals preveu la possibilitat d’establir una bonificació de fins a un 95% de la quota íntegra del respectiu impost en relació amb activitats econòmiques (IAE), immobles (IBI), construccions, instal·lacions i obres (ICIO) o increments de valor per la transmissió de terrenys de naturalesa urbana (IIVTNU), prèvia declaració d’especial interès o utilitat municipal per concórrer circumstàncies socials, culturals, historicoartístiques o de foment de l’ocupació que la justifiquen. Aquestes bonificacions no estan específicament previstes per a les entitats de l’economia social, però es pot pensar, tot tenint en compte les seues finalitats i principis orientadors, que aquestes poden satisfer amb relativa facilitat els requeriments legalment establerts per a ser concedides.
Així, podem pensar, a títol d’exemple, en la concessió d’aquestes bonificacions per raons socials a favor d’activitats econòmiques desenvolupades per entitats sense ànim de lucre i amb finalitats d’interès general que no tinguen dret a altres beneficis fiscals, o per foment de l’ocupació a favor d’activitats iniciades per treballadors aturats mitjançant fórmules d’autoocupació (treball autònom, cooperatives de treball associat, societats laborals), o en relació amb empreses socials que ocupen treballadors discapacitats o en risc d’exclusió (centres especials d’ocupació, empreses d’inserció, cooperatives d’iniciativa social) o, més genèricament, per manteniment o creació d’ocupació estable (contractes indefinits).
El reconeixement d’aquestes bonificacions, sent potestatiu per als municipis, requerirà l’aprovació pel ple mitjançant la modificació de les corresponents ordenances fiscals on es delimiten els supòsits de fet a fi d’evitar problemes derivats de la discrecionalitat en l’apreciació d’aquelles, i la declaració de l’especial interès o utilitat municipal correspondrà en cada cas també al ple i a sol·licitud de l’obligat tributari i la seua aplicació, finalment, a l’òrgan de gestió tributària.
Cal tenir en compte, no obstant això, que les empreses de l’economia social ja gaudeixen en alguns casos d’altres beneficis en aqueixos impostos, de conformitat amb el que hem assenyalat i, en particular, que estan exemptes de l’IAE totes les entitats, siga quina siga la seua naturalesa, durant els dos primers períodes impositius i, a partir del tercer, sempre que l’import net de la seua xifra de negocis del penúltim any anterior al de meritació de l’impost siga inferior a 1.000.000 €, cosa que suposa, de fet, que la gran majoria d’empreses socials ja n’estan normalment exemptes per aplicació d’aquesta norma.
La conclusió és que, tot i ser molt reduït el marge d’actuació dels municipis en matèria tributària, es pot albirar la possibilitat d’adoptar algunes mesures que, si més no, representarien un mínim reconeixement, tot i que simbòlic, envers l’economia social.
5. Subvencions municipals per al foment de l’economia social
En aquest apartat es planteja la possibilitat de realitzar polítiques de despesa mitjançant la concessió de subvencions municipals orientades a fomentar, difondre i visibilitzar l’economia social en compliment dels objectius que estableix la LES.
Es pot considerar, en particular, la concessió de subvencions o ajudes dirigides al finançament d’activitats d’interès general que es revelen especialment afins als interessos propis dels municipis, tot respectant la necessària relació d’instrumentalitat que cal guardar entre la despesa pública i les competències materials de cada administració pública. Aquesta possibilitat es revela idònia en el cas de les empreses socials en un sentit més estricte, com ara les empreses d’inserció o els centres especials d’ocupació, o en relació amb les fundacions i associacions amb finalitats d’interès general de caràcter social, cultural, esportiu o cívic, entre d’altres.
En qualsevol cas, les subvencions s’han d’atorgar amb estricta subjecció a la seua normativa reguladora, conformement a la qual s’ha de seguir, amb caràcter general, un procediment de concessió en règim de concurrència competitiva dels potencials beneficiaris (art. 22.1 de la Llei 33/2003, general de subvencions, LGS).
No obstant això, cal tenir en compte la possibilitat d’atorgar subvencions directes en determinats casos legalment previstos. Entre els tipus de subvencions directes que recull l’article 22.2 de la LGS, interessa destacar la concessió de subvencions nominatives, entenent-se per tals aquelles l’objecte de les quals, dotació pressupostària i beneficiaris apareixen determinats expressament en l’estat de despeses del pressupost públic.
Tot i que les subvencions nominatives són controvertides, perquè suposen una excepció al règim general de concessió en règim de concurrència competitiva, poden considerar-se una eina idònia per a donar suport financer a les entitats sense ànim de lucre de caràcter cultural, esportiu, cívic o altres d’interès general que operen en l’àmbit municipal i que pot ser utilitzada també en altres àmbits d’actuació, com el foment de l’ocupació i la inserció laboral de col·lectius socialment vulnerables a través d’empreses socials.
Cal destacar, en aqueix sentit, el reconeixement legal de la condició d’entitats prestadores de serveis d’interès econòmic general als centres especials d’ocupació, a les empreses d’inserció i a qualssevulla altres entitats de l’economia social que tinguen per objecte, igualment, la inserció laboral de col·lectius en risc d’exclusió (art. 5.4 de la LES, incorporat per l’article tercer. Un de la Llei 31/2015, de 9 de setembre, per la qual es modifica i actualitza la normativa en matèria d’autoocupació i s’adopten mesures de foment i promoció del treball autònom i de l’economia social). Aquest reconeixement implica, com recorda el preàmbul d’aquesta llei, que les subvencions