sense escriure dietari i el 21 de maig de 1920 que n’havia estat cinc.
3.Del 31 d’agost al 21 d’octubre de 1939.
4.Del 14 al 30 de setembre de 1946; de l’1 al 10 de novembre del mateix 1946; del 20 de desembre de 1946 al 7 gener de 1947; del 28 de juliol al 4 d’agost de 1947; del 30 d’agost al 7 de setembre de 1947; del 16 al 24 d’octubre de 1947 i del 27 de desembre de 1947 al 4 de gener de 1948.
El dos primers nous dietaris, referència principal d’aquest article, juntament amb el publicat de 1918, que cobreix les dates intermèdies, del 6 de maig a l’11 de novembre, coincideixen en el temps amb els mítics dietaris de Josep Pla i de J. V. Foix i hi coincideixen també, si no en els resultats, en la intenció de donar testimoni del procés de formació i de l’accés a l’acció o a les accions professionals tot fent reflexió i confessió del propi caràcter, dels punts forts i dels febles que hi veu i tot donant testimoni interpretatiu del món en què es trobava immers. Havien de ser, raonablement, pedrera per a obres futures, més per a unes memòries, com ja he exposat en una altra ocasió,2 que no, a diferència d’El quadern gris o del Diari de 1918, per esdevenir punt d’arrancada d’algun text dietarístic posterior sorgit de l’entramat del dietari primigeni.
A l’«Epíleg» de l’edició dels Dietaris, vaig indicar que el corresponent al que s’hi incloïa de 1918 tenia «referències als anys de formació escolar, sobretot a Maó, a lectures diverses (Kierkegaard, Leopardi, Nietzsche, Romain Rolland i molts altres) i a la primera relació amb Eugeni d’Ors», a la feina a l’editorial de Gustau Gili, a la precària situació econòmica i a la incompletable formació acadèmica.3 Tots aquests temes es troben complementàriament tractats en els altres dos quaderns retrobats, i se n’hi incorporen molts altres, per la natural successió dels esdeveniments socials i de les circumstàncies personals, i per la dels fenòmens socials i dels entorns immediats, i omplen més o menys satisfactòriament, des del nostre punt de vista, algunes de les llacunes allà mateix indicades, a què em referiré preferentment.4
El tercer dietari, el del 1939, és datat bàsicament a Madrid, on es veu obligat a estar-se per poder vetllar pels seus interessos politicoculturals a París, i per tenir a prop els interlocutors adients per gestionar l’indult o la commutació de la pena de mort del seu germà.5 Hi ha moltes referències a les gestions d’aquest afer, per bé que diu que en fa un dietari especial, que no s’ha conservat o no s’ha localitzat. Hi són de destacar les referències crítiques o reticents, pròpies o recollides d’altri, al militarisme, el clericalisme i la burocràcia, «les tres plagues d’Espanya», totes elles guanyadores de la guerra; a la mala gestió política dels vencedors, a la marxa de la segona guerra i al hitlerisme, a la «persecució de la llengua i l’esperit», a les seqüeles repressives sofertes pels signants del manifest dels mallorquins als catalans, el 1936, a la «reconstrucció catalana» en què el voldrien i es voldria implicar, a la feina per a Ufilms (Agustina de Aragón i altres projectes de films), als nous projectes editorials, a la possible destinació com a agregat cultural a París, i a la seva trajectòria personal i professional; un tema que vull destacar perquè és recurrent i lliga amb reflexions dels dietaris anteriors:
L’únic problema meu, potser, radica en trobar el mitjà de treure’m del damunt la peresa. Si bé aquesta peresa, prou me n’adono, és conseqüència de la nova i immensa decepció portada a la vora del més profund escepticisme. Ploro tot el que hauria pogut ésser i no sóc, tot el que podria fer encara i no podré fer. Tot un pla de vida i les seves realitzacions en marxa, esmicolat el 18 de juliol del 36; una destrucció fins a l’arrel de la fe, de l’entusiasme, de la idea i de la seva expressió. Recomençar, després, gairebé a les palpentes! I, novament, tres anys després, la guerra europea tira per terra el pla novell, de treball a Espanya, […] a Europa, llibres per a Amèrica. I la biblioteca, els papers, les lletres, tot el meu cabal, en perill de perdre’s al meu apartament de París. I jo, aquí, presoner atuït de l’afer del meu germà, que no puc deixar perquè la injustícia és massa atroç, massa enorme! Tota la vida he fet els possibles per a no tornar-me un personatge tràgic, ni dramàtic; he volgut somriure a tot i a tothom; encara ara dissimulo…Serenitat, serenitat m’aguantes. Però algun dia tanta paciència pot esclatar com un Vesubi! El que sé d’aquesta Espanya, de la seva societat, dels escalafonats és tan purulent i espantós que l’infern dantesc resulta, en comparació, un ramat de bones persones (13 setembre 1939).
El quart dietari, el que titula «Diari de l’Horta», es correspon amb les successives estades a la casa que va llogar a l’Horta de Pollença, la qual cosa el porta a parar atenció molt especialment en el paisatge pollencí, en el de Formentor i en el d’alguns altres indrets de l’illa, i en llur descripció, a manera d’exercici literari, més esporàdic als altres dietaris, però no insòlit, i relacionat a vegades amb sentiments o sensacions del moment.6 Són rellevants d’aquest exercici literari els apunts darrers del 1919, però poso com a mostra d’aquests primers dietaris els apunts consecutius, breus, dels dies 28 i 29 de març de 1918, significativament també datats a Mallorca, concretament a Montuïri:
L’hora més bella del dia és la que he passada allà a les vuit del vespre tot sol enmig del camp; la terra era tota en sombres; els arbres prenien formes de bruixes escabuixades; i –oh visió corprenedora i fantàstica!– la lluna eixia sangonenta darrere les suaus comes llunyanes. Era un paisatge leopardià. Un estrany sentiment religiós m’ha pres l’esperit i m’he posat a recitar en veu alta versos de Dante, de Carducci, de Verlaine, de Maragall i de n’Alcover. Arribava del poble el brogit i la música planyívola de la professó de dijous sant (28 març 1918).
Dia esplèndid de primavera […]. Malgrat ésser el divendres sant, tan sols no he anat al poble; ha estat una joia passetjar-me pel camp, hora foscant, mentres cantussejava trossos musicals de Beethoven, Grieg i cançons populars catalanes (29 març 1918).
Dades per a una autobiografia interior
De «quadern consolador» qualificava, a mitjan maig de 1918, el seu dietari,7 i a finals de 1919 d’instrument per al contrast «d’ambicions, projectes, desitjos, i camins per a realitzar-los» i per a la «revisió de necessitats momentànies o futures» (22 novembre 1919).
Encara molts anys després el veia com una ocasió «per entretenir-me jo mateix, per a fixar un estat d’ànim, per a servir el record futur…Tasca ben vana també».8 Són pròpies, doncs, d’un dietari, i sobretot dels anys de formació, les reflexions relatives a les ambicions personals i a la situació real de l’escriptor, als dubtes davant del futur personal, de les conviccions polítiques i religioses abandonades o vigents, dels estats d’ànim, dels referents intellectuals i, en relació directa amb això, davant dels principis guia adoptats que se li resisteixen i que influeixen els estats d’ànim, la capacitat d’escriure i expressar-se convenientment en qualsevol circumstància i per qualsevol mitjà, el context polític i les possibilitats d’actuar-hi, etc., i en l’etcètera reflexions relatives a la creació literària i a la literatura en general.
En conjunt, el dietari aporta una mena d’«autobiografia interior» i dóna un quadre de la situació personal de Joan Estelrich en el seu temps i el seu medi, i de les ambicions personals, tant les professionals com les sentimentals.
Al dietari de l’Horta, el 7 de gener de 1947, Joan Estelrich escriu:
Em trobo físicament molt bé, però tinc depressions atuïdores; necessito companyia amorosa i comprensiva. Em sento abandonat i sense afectes. No puc comptar per res amb la família. Sóc un orfe (7