«ple de filisteus» durant un concert, no hi hagués el Samsó corresponent, perquè «la música i l’arquitectura haurien tingut un jorn de joia» (17 febrer 1918). Els noucentistes, tanmateix, limitadament si més no als escriptors, no haurien assimilat el «classicisme» que pretenien, i relaciona directament «noucentisme» i «esnobisme»:
Els nois que es diuen noucentistes (molts d’ells almenys) demanen classicisme, seny, límit; res més impur, ni foll, ni obscur, ni boirós que llurs obres. El classicisme som poquíssims qui el sentim; jo un dels poquíssims (20 febrer 1918).
Moltes vegades l’esnobisme d’aquests nois que es diuen noucentistes i volen ésser tan primmirats en el vestir, per exemple, no és més que una superficialitat daurada, que una manca de vera espiritualitat íntima (2 febrer 1918).
Esmentarà Josep M. Junoy, «l’eternal esnob» que «no veu que per a la nostra escola [mallorquina] de puritat i pulcritud, l’inimic no és precisament l’Ors, ni la Lliga com a entitat influenciadora d’una cultura, sinó precisament l’esnobisme inquiet, desorientat i sec dels joves postsimbolistes o futuristes com el mateix Junoy» (9 març 1918). Entre el mes de gener i el de març, s’havia ja referit a l’esnobisme, que vinculava d’alguna manera al Noucentisme, i, amb aquest motiu, a Foix (que alguna vegada, en el futur, es mostrarà «discret» però «encara insuportable»):
En Foix, el de l’aimant de tota novetat, no està exempt de talent, sent deler de gustar exquisideses, però és esnob de cap a peus; no hi ha serenitat a la seva ànima, ni gust depurat, ni sentiment estètic pregon. En Poal dóna l’efecte de l’home constantment excitat, pateix de segur d’alguna malaltia mental (7 gener 1918).
Cada dia m’empipa més l’insuportable esnobisme d’en Foix; aquest nois no discuteixen ni parlen; m’informen mutualment de noms d’autors joveníssims estrangers i títols de llibres. I amb això ja es creuen superiors a tothom. Al seu costat, l’Unamuno, o l’Ortega Gasset, o l’Alcover o en Carner són uns ignorants estúpids. Un dia faré un tro i ne’ls hi diré quatre de fresques! (7 febrer 1918).
Lo que me turba més dels esnobistes d’avui és la foscor de ses imatges i de son estil; jo vull escrits clars, transparents, que les idees es dibuixin tan clares com la silueta d’una estàtua dins la llum de les illes nostres. No és sensibilitat lo d’aqueixos poetes a l’hora; la més estranya sensibilitat és comprensible, sinó confusió conscient, que esdevé inconscient, hipersensibilitat, o cerebralisme malaltís (18 febrer 1918).
A Barcelona, freqüentava els concerts del Palau i dels Amics de la Música, en els quals pogué afegir als compositors ja coneguts d’altres com Rameau, Haydn, Chopin, Frank i Debussy, i hi fou testimoni de les primeres estrenes en públic de Robert Gerhard:
Estrena de les cançons d’en Gerhard; les millors no són les que més arriben al públic; aquest, sobtat i fred de tot d’una, ha reaccionat després. En Gerhard té emprament de músic i té serenitat, a vegades s’abandona al romanticisme, però, i recorda als lieder alemanys; sap fer ús també d’una joia simpàtica, ben de casta francesa. Es presenta ara amb gran virior; i malgrat son apassionament resta quasi clàssic (22 gener 1918).
La relació amb Josep Carner inclou temes i interessos literaris i professionals. El considera un poeta d’alta qualitat que «ha donat sonoritats novelles a la llengua catalana» (10 maig 1918), les «belles finors» de Bella terra, bella gent (9 novembre 1918) del qual, «entre els lírics mundial», Shelley el més semblant (4 març 1918). En canvi, Estelrich no donava «cap valor a prosa literària, com la d’en Carner, dedicada a glosar l’actualitat política» perquè «l’estil poètic no escau al realisme polític» (7 gener 1918). Abordaren també la relació de catalans i mallorquins, els quals, segons Carner, si no es feien «copartíceps en la glòria de la resurrecció d’un Estat novell, el català», s’haurien de resignar «a ésser uns provincians de l’Estat espanyol o castellà» (3 febrer 1918). També amb relació a Mallorca, Carner li parlava «de la fantasia» de fer-li dirigir un diari nacionalista promogut per Editorial Catalana (15 agost 1918).22 Fou un projecte real, exposat l’any següent, el de la creació d’una nova editorial, amb la participació directa de Rovira i Virgili, Bofill i Mates «i alguns altres»,23 per a la qual Estelrich buscaria, al seu moment, la complicitat dels mallorquins Cristòfol Magraner i Guillem Colom:
Conversa llarga i important amb en Carner. M’ha exposat el projecte d’una societat d’escriptors catalans perquè li’n donés opinió i després un altre projecte de formació d’una casa editorial de potència, en la qual jo hi tindria part directiva. Això m’interessa moltíssim; només així veig la possibilitat de guanyar diners que em calen i atendre ensems a les meves aspiracions espirituals (27 març 1919).
S’hi referiria encara alguna vegada, malgrat que considera que Carner «no és gaire de fiar a causa del seu caràcter vel·leïtós», tot remarcant que l’editorial li fóra per a ell «una gran solució econòmica» (23 juliol 1919).
Primera relació amb Francesc Cambó i el seu entorn
Va ser Josep Carner qui, segurament l’any 1916, suggerí a Francesc Cambó de fer venir Joan Estelrich a Barcelona, però va ser Gustau Gili qui, ja passat l’estiu de 1917, el féu entrar a la seva empresa editorial i a la Cambra del Llibre,24 li proporcionà els recursos per alliberar-lo del servei militar, que havia hagut d’anar a complir a Mallorca quan ja era a Barcelona, amb el fi d’estalviar-li el «tedio de las interminables horas del servicio militar» i de tornar-li a ell «el colaborador inteligente y dúctil al que me había ya acostumbrado».25
La feina a l’editorial de Gustau Gili va ser la primera sortida professional estable, poc satisfactòria per les «brusquetats gilesques», per la feina mateixa («m’empipa llegir llibres que no m’interessen») i per la impossibilitat de compaginar-la amb activitats més atractives com la secretaria de l’Institut d’Estudis Catalans, per a la qual havia estat proposat per Eugeni d’Ors.26
L’atreia i l’interessava, des que Joan Estelrich en va tenir esment, la figura del Cambó orador polític,27 i ja de Mallorca estant hi havia estat en relació per a la implantació de relacions estables amb els nuclis regionalistes i nacionalistes de l’illa.
El mes de març de 1917, Cambó li comunicava que preparava una expedició nombrosa i representativa «de gent de Catalunya i de València a Mallorca»», i que abans ell hi aniria «com a turista», per tal de preparar el terreny per a la creació d’«un moviment i una organització nacionalista a Mallorca». El calendari de les Corts no permeté que es fes ni viatge ni expedició. Poc després, el mes de juny, Cambó veia la utilitat que Estelrich passés un temps a Barcelona «per perfeccionar la tècnica política» i seguir-hi estudis, però com una activitat transitòria, perquè el situava, en un futur pròxim, a Mallorca:
Comprenc la utilitat personal que pot tenir per vostè una residència d’alguns anys a Barcelona i crec que això serà sens cap dany per al moviment nacionalista mallorquí, si vostè manté el contacte i si vostè torna després a Mallorca amb una tècnica política perfeccionada i una personalitat consagrada aquí.28
I per això no creu convenient de fer-lo redactor de La Veu de Catalunya com a modus vivendi:
Me sembla que no és la redacció de La Veu allí a on millor pot trobar-se solució al seu problema econòmic. Crec que vostè pot ser col·laborador, però no pot ni deu ser redactor. ¿No li sembla que podria anar-li millor i ser-li de més profit tenir encarregada