acte l’intel·lectual prengués posició, ferma i significada, davant la vida […].
Tractem, a la fi, d’assignar un rang, una jerarquia al nostre poble. A Itàlia i França, això fou obra de l’aristocràcia nobiliària; al països septentrionals, obra de professors; aquí, per mercè especial dels déus hel·lènics, sembla que haurà d’ésser obra de literats i artistes. Si no ho fessin talment, abandonarien Catalunya a la furor dels odis econòmics i a la migrada ideologia que departeix un poble, brutalment, en patrons i obrers.15
Cap al final de 1918, reconeixia que a Barcelona havia estat acollit «amb cordialitat» pels elements de La Veu de Catalunya, en què havia començat a col·laborar el 1916. Va col·laborar també de seguida a La Revista amb un primer article sobre «l’acció del nacionalisme a Mallorca» i tingué relació continuada molt especialment amb Josep Maria López Picó i Joaquim Folguera, «el més càustic i penetrant i discret i altament irònic de tots els de La Revista» (23 febrer 1919). Tots tres signarien un «Informe de la ponència nomenada per la Comissió Editorial Pedagògica [de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana], a l’objecte d’estudiar la creació d’un organisme propulsor del llibre català» (14 desembre 1918). López-Picó era considerat un escriptor més limitat que no pas Folguera, perquè aquell «és poeta; no és, doncs, analitzador; és, conseqüentment, un crític literari detestable» (7 gener 1918); i encara el seu concepte de poesia ratllaria l’absurd en considerar-la gairebé una «normalitat fisiològica, ordinària i permanent: una mena de secreció –deia jo– com la suor de l’estiu i l’orí en tots temps» (29 març 1919). Per a Estelrich, «poesia és expressió (de sentiments o idees o fins conceptes superficials o pregons), però res més que expressió» (26 abril 1919), i per això, «els poetes que cerquen profunditat són ximples, curts de gambals». El Poema espars, que va llegir amb atenció i que troba massa influït per López-Picó («sou quasi tot d’En López-Picó; en la tècnica, sobretot»), pateix de «manca d’inspiració; massa cerebralisme», però és també l’obra d’un poeta «que posseeix l’art de fixar un frisson i donar un caràcter d’intensitat i d’eternitat a ço que ell sap efímer i superficial» (11 abril 1918), i que va ser objecte d’un comentari sincer enviat a l’autor i reproduït al dietari:
[…] l’home qui comença a llegir un llibre amb l’encarcarament espiritual del crític de professió no sent ni s’emociona, i jo, en tota poesia, no hi sé buscar els estils ni les escoles, ni res de tot això, sinó l’emoció estètica tan sols. L’estructura dels versos impecable; s’hi veu l’artífex; en tot el llibre només he trobat un vers desplaent. Sentiments: Serenitat: una serenitat que, per estones, s’acosta a la fredor. Solitud; una solitud leopardiana. Castedat; una castedat leopardiana també (vull dir –això no ho pos a la carta– castedat d’impotent)16 […]. Posseïu l’instant; vet aquí la vostra més excelsa característica. Ço fugitiu i divers esdevé, en vós, estàtic i infinit. La vostra sensibilitat és moderníssima; cerebralisme; tranquil·litat esfereïdora davant la Mort. Per damunt de tot, un to moral d’elegia pura […] (31 març 1918).
Poc després, en rebé una «llarga i afectuosa carta», en la qual «intenta explicar-me els versos que jo li deia que no entenia; en part, me’ls ha fet entendre» (13 abril 1918).
Dins i fora del cercle de La Revista, conegué i tractà molts altres escriptors i artistes, entre els quals Joan Arús, «ànima càndida, caràcter afectuós, físic feble, molt feble, gairebé tant com el d’En Riba, però sense l’animació d’esguard d’En Riba» (24 juliol 1918);17 de «temperament poètic, glosa i amplifica els temes senzills que tracta, escassa cultura, tracte immillorable, bondat» (25 juliol 1918).18 Carles Riba era, amb Josep Farran i Mayoral, una de «les persones de la Catalunya novella més ben farcits de cultura vasta i multiforme» (20 abril 1918), i, per això, capacitat per qualificar-lo d’«home insuficientment preparat» (3 agost 1918). Mai no hi arribà a haver entre ells una relació confiada i cordial més enllà del que era estrictament necessari en l’àmbit professional de la Fundació Bernat Metge, i cadascun d’ells es referí en privat a l’altre més aviat amb reticència i fredor.19
Miquel Poal i Aragall, que semblava destinat a substituir-lo a la secretaria de la Cambra del Llibre,20 li dóna peu per fer un retrat agre del cenacle de La Revista, que reitera uns mesos després:
[Poal] té aquella cordialitat que manca als companys de La Revista; són mesquins i superficials aquesta gent; són audaciosos; parlen de l’estil d’unes obres sense entendre la llengua en què estan escrites; desconeixen els esperits més selectes de la literatura mundial però s’omplen la boca dels darrers joveníssims poetes italians o francesos. Quina estretor d’horitzons i quina petulància; tenen un cert aire de decadent de veritat; els entusiasma la freda aparatositat, la sensibilitat morbosa, el neocristianisme dels moderníssims autors francesos (16 febrer 1918).
Em trobo aquí entre els literats, especialment els de La Revista, Picó, Riba, etc., com en un terrèn desconegut, en un ambient impropi pel meu caràcter; i totes mes facultats hi semblen somortes o encongides; i no em considero capaç de fer res excel·lent, com si en poc temps hagués caigut en la impotència espiritual o intel·lectual, sense fe en cap cosa, sense estímuls, sense ambicions. La fredor i acidesa d’aqueixa gent és capaç de gelar el més xardorós entusiasme (23 juliol 1918).
Josep Maria de Sagarra li representava una certa dependència temàtica del passat modernista immediat –potser pensant en Víctor Català–, per tal com en El mal caçador, Rondalla d’esparvers i Dijous Sant «el fons és la mateixa cosa: una passió de faune exacerbat i groller» (25 abril 1919). Tanmateix, si Rondalla d’esparvers «com a obra teatral és molt deficient», Dijous Sant té «escenes a l’aiguafort, versos mascles, ben fets». Josep Millàs Raurell, que se li ha ofert per ser el seu «Eckermann», seria autor d’una poesia immadura:
Reflexions sobre el llibre d’en Millàs: esquelet que li falta carn; la flonjor, la suavitat, la dolçor d’una carn que cobreix l’ossatura; també la manca de domini del llenguatge propi per a l’expressió poètica; no hi ha artificiositat, ni sentit musical intern. Però fortitud molta. De sentiment –el que se’n diu sentiment– escàs (12 juny 1919).
Consolida la seva amistat amb Francesc Pujols, «aquest home ironista per excel·lència», amb qui tracta «sovint algun tema d’història de la filosofia, com també amb el pobre Cristòfol Domènech», que és «un exaltat, un vertader estrabul·lat» (26 gener 1919). L’any anterior deixava constància de la lectura de Concepte general de la ciència catalana, «que esperava amb impaciència» i que troba «interessantíssim» (21 juliol 1918), particularment, pel que explica uns mesos després, per les pàgines dedicades a Eugeni d’Ors:
L’Ors, en sa filosofia (prescindint de moltíssimes altres aspectes fecundíssims), serà infructuós a Catalunya. En Pujols, ben altrament, està orientat dins la tradició catalana i podrà reeixir.21
També Josep Pla, col·laborador més esporàdic de La Revista, és una coneixença admirativa d’aquests anys. Amb ell i altres contertulians discuteixen «tots els problemes de l’estètica, la moral i la política social i catalana» (26 abril 1919):
En Pla encara està ple de confusions (de la confusió en diem religió, nosaltres). No som valents fins que no hem arrencat de nosaltres la darrera fibra religiosa: Martí, Cambó, Pujols, etc. (3 maig 1919).
Alexandre de Riquer