del programa social i el cultural, segons que es desprèn del programa de treball concebut després d’una conversa amb Joan Crexells, en el qual contemplava
la publicació d’una sèrie d’assatjos fonamentals fent revisió dels valors del catalanisme després de la Guerra, contra el capitalisme de la Lliga, contra l’aplicació estreta d’alguns principis pràctics d’en Prat, contra l’organització de la cultura feta per l’Ors, contra la pobresa de l’ideal de cultura (amb això tenc dubtes i potser sóc injust) que oposem a Espanya, contra el descuit (no d’en Cambó; aquest patí de manca de tacte) d’un sentit internacional i un programa d’expansió i orientació colonial per al futur (18 abril 1919).
Uns dies abans, tot fent referència a un projecte de manifest fabianista de Manuel Raventós, «en el fons contra la Lliga», considerava que la situació del partit «no era désirable ni recomanable»:
Manquen, però, els homes que puguin marcar i realitzar una derivació del nacionalisme català. Partir les forces nacionalistes fóra un suïcidi. Tal volta d’aquí a dos o tres anys podrem començar a fer obres de crítica i de reorientació eficient (6 abril 1919).
Simultàniament, era convidat a participar en l’alternativa a la Lliga imaginada per Joan Ors, cosí germà d’Eugeni d’Ors,29 que li proposava entrar «en la comunitat d’intel·lectuals que formin les bases d’un partit polític que pugui salvar el catalanisme de les mans de la Lliga» (17 abril 1919). Uns mesos més tard, el 9 d’octubre, Joan Ors li puntualitzava per carta «que no és pas de cap acció partidista que jo us havia parlat». Estelrich, coherent amb l’estratègia de no prendre posició en política catalana «mentre sigui tan indecisa la situació de la Lliga» (17 gener 1919), manifestaria que
és convenient formar una pinya d’homes de lletres, dotats d’esperit polític, per quan calgui rellevar els leaders actuals. Jo per ara no puc donar la meva adhesió a cap campanya sorollosa; però sí, gustós, volonter, col·laboraré en una revista» (19 maig 1919).
Pocs dies abans, però, havia iniciat els contactes definitius amb l’entorn polític de Cambó, i amb Cambó mateix, que el portarien, abandonat el lloc de treball de la casa Gili, a incorporar-se a l’entramat institucional i empresarial cambonià. Tanmateix, no va ser immediata aquesta incorporació, perquè no el convencia entomar un paper que si més no d’entrada hauria hagut de ser molt subaltern i d’escassa projecció:
Visita a Cambó i Duran i Ventosa. Resum: el que em proposen no em convé; confeccionar materialment un diari no m’interessa; confeccionar-lo espiritualment, sí. No trobaran una persona intel·ligent que els faci ambdues coses. Jo m’ofereixo per la segona i per a una altra feina en l’Editorial Catalana, de conformitat amb les meves disposicions i coneixements. M’he oblidat de di’ls-hi que podria –i m’agradaria moltíssim– organitzar una oficina d’expansió i propaganda catalana a l’estranger. No trigaré gaire a fe’ls-hi aqueixa proposta (7 maig 1919).
Dos mesos després els feia la proposta de crear Expansió Catalana,30 orientada a l’estranger, comptant amb els catalans residents, que el tindria ocupat preferentment, si més no fins al moment que haurà de destinar temps, entre 1921 i 1923, a la planificació i arrancada de la Fundació Bernat Metge: el dia 5 de juliol, en proposar-li, Francesc Cambó, treballar en una revista a editar a París, Estelrich li suggereix la «creació d’una oficina de propaganda a l’estranger», a la qual dedicaria la meitat de la jornada laboral; l’altra meitat seria esmerçada en la subdirecció de La Veu de Catalunya; el dia 21, però, Cambó li comunica, a través de Joan Pérez-Jorba, la decisió, que Puig i Cadafalch també abonava, que es dediqués a «centralitzar a Barcelona la propaganda catalanista a l’estranger»:
Conferència llarga amb en Ventosa. Encisat dels projectes d’oficines de relacions exteriors. En Vehils se n’emporta a Madrid un extracte. Després, en Pérez-Jorba i l’Ors han conversat. L’Ors el vol captar i l’ha convidat a un dinar, on assistirà en Maseras, per a tractar-ne. Sembla que l’Ors pensava amb una revista semblant, sense tanta extensió i empenta, i en Maseras en unes oficines de finalitat també semblant a les meves (7 agost 1919).
L’endemà, la nova institució tenia assignat un pressupost i Estelrich deixa constància que està posant per escrit el seu «projecte d’oficines de relacions estrangeres», i, uns mesos després, que «les Oficines d’Expansió marxen normalment, sense cap acció extraordinària encara, però creant-me infinites amistats estrangeres» (15 gener 1920). Mentrestant, i abans i després de la publicació de l’opuscle més amunt esmentat,31 desplegava una gran activitat epistolar de presa de contacte amb personalitats diverses i de captació de col·laboradors, amb la finalitat primera de tenir informació de la possible recepció de la iniciativa entre la colònia catalana, la classe política del país i els mitjans de comunicació per tal de construir una xarxa d’institucions i de persones per a la vindicació i difusió del catalanisme cultural i polític. La carta enviada a Ramon Vinyes, a Barranquilla, a Colòmbia, el 5 de desembre de 1919, és una mostra representativa de les intencions i de l’estratègia:
[…] Assabentats de l’existència en aquesta república d’un entusiasta nucli de catalans, i desitjosos de portarlos-hi sovint noves que els apropin de nostra aimada Pàtria, us preguem vulgueu posar-vos en comunicació amb ells; per tal de servir de nexe entre Catalunya i els catalans per al món dispersos és estat creada Expansió Catalana.
Voldríem, doncs, que ens facilitéssiu el nom, adreça i posició de tots els catalans residint en aquesta república. Actualment en nostres arxius sols hi tenim vostra adreça i la dels senyors Pere Blanch de Remolino i Josep Bohigas de Medellín; us preguem també la resposta al present qüestionari:
¿Existeix a Colòmbia qualque Centre de caràcter catalanesc?
¿Els polítics de Colòmbia simpatitzen amb les aspiracions de Catalunya? En aquest cas, quins són els de més relleu i que més han esplaiat aquests sentiments de simpatia?
¿La premsa de Colòmbia ha parlat qualque volta de les aspiracions de Catalunya?
¿Podríeu enviar quelcom de lo que s’hagi publicat o vagi publicant-se en aquest sentit?
Ens permetem recomanar-li la constitució d’una Delegació de la Protectora de l’Ensenyança Catalana; Estatuts, Memòries i propostes li seran enviats properament, i també l’aconseguir l’acceptació de la constitució de la Delegació que vostès proposin; com veurà, és una xarxa de catalanitat que va teixint-se arreu del món i que per no pertànyer a cap partit polític aplega innumerables simpaties i adhesions […].32
*Aquest estudi s’inscriu en el Projecte FFI2011-25051, «Escriptors Catalans de la República», finançat pel Ministeri d’Educació i Ciència.
1.Joan Estelrich, Dietaris, edició a cura de Manuel Jorba, Barcelona, Quaderns Crema, 2012, pp. 15-134.
2.Manuel Jorba, «Un arxiu per a unes memòries: el fons Joan Estelrich de la Biblioteca de Catalunya», a Maties Garcias Salvà et al., Actes de les Jornades d’Estudi sobre Joan Estelrich. Palma-Felanitx 17, 18 i 24 d’octubre de 2008, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2010, pp. 155-183.
3.Manuel Jorba, «Epíleg. Avatars dels dietaris i contingut», a J. Estelrich, Dietaris, op. cit., p. 568. Per a les lectures de Joan Estelrich, veg. Sílvia Coll-Vinent, «Lectures europees als dietaris (1918-1920)», L’Espill, 47 (2014), pp. 95-100, i dins aquest mateix volum.