el crític es converteix en un enemic irreductible per als escriptors en general, i per als escriptors mediocres en particular. El genus irritabile s’alarma davant la perspectiva d’algú que no té inconvenient, sinó al contrari: la missió, d’atacar la seva vanitat. Però la por és, si bé se sospesa, un ròssec incòmode, una fama molesta.
Per altra banda, hi ha el destí obscur, silenciós i auxiliar, a què està condemnada la crítica. No crec que hi hagi cap crític que es faci il·lusions —vull dir les il·lusions, fundades o no, però humaníssimes, que té dret de forjar-se un poeta, un novel·lista, un dramaturg— respecte a les possibilitats de satisfacció implícites en el seu treball. Un poeta, un novel·lista, un dramaturg, prou pot ser insignificant o estúpid; tanmateix, sempre té al seu davant el somni d’imaginar-se un futur Petrarca, un Tolstoi, un Shakespeare, amb tot el que aquests noms suposen de perennitat i d’universalitat; el crític, en el millor dels casos, solament pot aspirar a romandre en el lloc secundari, humil i escondit, que avui ocupen, en la memòria literària de la gent, un Sainte-Beuve, un De Sanctis, un Thibaudet, un Du Bos. Una bona obra de creació, fins i tot una obra que només passi una mica de discreta, trobarà tothora lectors, molts i preparats; una bona obra de crítica, en canvi, no sol·licita sinó una breu minoria curiosa i, al seu torn, crítica. La gestió del crític ve cenyida per aquests límits connaturals a la seva matèria i al seu designi: literatura sobre la literatura, i encara més, literatura tècnica, l’interès que és capaç de suscitar queda condicionat per moltes circumstàncies òbvies, que no valdrà la pena de consignar ací.
Seria magnífic, almenys dins aquest àmbit reduït, si el crític pogués lliurar-se, ja que no amb exclusió, amb preferència, a la feina de teoritzador. Problemes que a cada moment acudeixen a les seves reflexions són, precisament, els de l’entitat i l’abast de la literatura. La més lleugera recensió de llibres els duu implícits. Quan discerneix el valor d’una obra, posa en joc uns recursos de coneixement, de gust i de responsabilitat que impliquen com a prèvies aquelles qüestions. En el fons, tota crítica tendeix a esdevenir una filosofia de la literatura. Potser, en la majoria dels crítics, les conclusions a què hom arribés no serien sempre estimables o sòlides; però ací només m’importa l’índole de la propensió: de la vocació, per dir-ho exactament. El crític voldria abandonar-se a aqueixa tasca elucubradora, a la qual l’impulsa el seu estudi seguit i puntual del fenomen literari tal com es desplega al seu voltant. La consciència d’un deure més urgent li ho impedeix: si més no, li impedeix de fer-ho amb plena llibertat. El crític té obligacions més immediates. En els nostres dies —segle XIX i el que portem del XX—, la crítica literària ha pres consistència com a modalitat individuada del periodisme: és el periodisme literari per antonomàsia. A les pàgines dels diaris, dels magazines, de les revistes, té el seu lloc indeclinable. Com que, altrament, el crític veu en això l’única avinentesa apropiada per a ser doctrinalment eficaç, no vacil·la a sotmetre-s’hi, i a ajornar si cal el propòsit d’especulació.
Aquí, doncs, resideix la grandesa i la misèria de la crítica literària: en l’exercici del consell i del judici sobre el material que li proporciona l’actualitat, en la inspecció de la mercaderia que circula, dictaminant-ne la solvència, etiquetant-la, ponderant-la. Grandesa, pel que suposa d’abnegació i d’influència; misèria, pel que comporta de fugacitat i de risc. De la seva necessitat, no hauríem de parlar-ne tan sols: la necessita el públic, la necessitem els escriptors, la necessita aquesta cosa autònoma i viva que és la mateixa literatura. Certament, durant segles i segles, públic, autors i literatura han viscut sense crítica, almenys sense una crítica expressa, com la que avui posseïm. Però fora un error de creure que en la situació actual, quan el públic és virtualment immens i inqualificat, i els autors no formen ja estament a part ni disposen de tradició escolàstica pròpia, i el curs de la literatura ha perdut les seves fronteres específiques, seria factible una «normalitat» literària sense l’ajut interventor i discriminatori de la crítica. Amb els seus comentaris i la seva fiscalització, el crític orienta, classifica, discuteix, ordena, identifica el sentit subjacent de les forces creadores de la literatura en un instant determinat. Sense les decisions —per incertes o arbitràries que siguin— del crític, la producció literària d’un país, d’una llengua, mancarà d’un punt de contrast essencial. Res ni ningú no podrien substituir-lo en aqueixa tasca. I perquè en té la convicció, perquè se sap útil, profundament útil, l’acompleix. Es lamentarà, sense dubte, d’haver d’esmerçar la seva atenció i la seva intel·ligència sobre el flux inesgotable de llibres trivials, que són el seu pa diari i preceptiu. ¿Com no ha de passar i d’oblidar-se gran part de l’obra d’un crític, si tan sovint pren objecte o motiu en llibres de creació fatalment estúpids i oblidables? Però ell s’hi manté.
Qualsevol col·lecció de fulletons crítics, articulada en volum, ens podrà donar la mesura d’aquesta tragèdia. El més gran dels crítics ha hagut d’ocupar-se, amb una freqüència angoixosa, dels més insignificants dels creadors, perquè així ho exigia la circumstància inexorable de l’actualitat. Per molt exímies i valuoses que siguin les generalitzacions, les derivacions teorètiques, les digressions abstractes que en un d’aquests casos elabori el crític, sempre es veuran perjudicades pel fet de vincular-se a una obra mediocre o dolenta. I encara hi observarem una altra cosa, potser no menys important: la presència, directa o dissimulada, en les paraules del crític, d’això que, aprofitant la terminologia del catecisme, diríem «respectes humans». Hi ha hagut tothora crítics valents i desimbolts, que quan s’escau d’exposar les seves opinions, sobretot si són opinions ingrates per als autors criticats, no cedeixen a l’eufemisme ni al silenci, sinó que procuren formular-les amb la major descaradura. Però la regla general és tota una altra. La crítica activa o militant és «crítica dels vius», i la «crítica dels vius» no deixarà mai de ser una operació flanquejada de disgustos. Al capdavall, el crític pertany al món, de vegades al mateix cercle, que l’escriptor que critica o que hauria de criticar: l’amistat o l’enemistat, conveniències o temors, poden interferir-se en els seus dictàmens estimatius. Es tracta, és clar, de febleses explicables, i pocs en seran exempts. Però també contribueixen, i àmpliament, a dificultar el ministeri —i la llibertat— del crític.
Si bé es mira, ací hem de buscar l’origen de la rabiosa animositat que l’escriptor sol reservar al seu crític, fins i tot al seu possible crític. L’odi al crític, en efecte, seria un tema esplèndid per a un aficionat als problemes de psicologia i de la sociologia literàries. Ara, però, jo no puc aturar-me sinó a consignar un parell de constatacions elementals. Per regla general, els escriptors dolents, i els escriptors mitjans, odien el crític perquè els denuncia en la seva incapacitat o en la seva mitjania, o simplement perquè prefereix silenciar-los quan fa recompte de valors. La mala consciència del literat creador, en aquests casos, troba consol en el fet d’imaginar-se el judici advers del crític com una mostra d’enveja o d’incomprensió. Està comprovat que el pitjor enemic del crític és l’escriptor mesquí —mesquí de qualitats i mesquí d’ànim—. Però el bon escriptor, el gran escriptor, tampoc no acostuma a concedir-li un tracte millor. O el desdenya per inepte, o —posat que el trobi prou elogiós i discret— se’l mira amb condescendència, com es miraria un lacai o un acòlit. La reacció dels uns i de l’altre, però, convergirà encara en un extrem: els literats creadors, de tota mena i categoria, coincideixen a acusar el crític de ser un d’ells però fracassat. «Il existe dans tout critique un auteur impuissant», va escriure Balzac, matisant-ho més. Aquesta opinió resumeix el pueril orgull dels homes de lletres. Orgull, ho diré de passada, que sembla intrínsec a la mateixa condició d’escriptor i que afecta per igual el geni i el ximple, el novell i el consagrat, l’intel·ligent i el bandarra.
Naturalment que n’hi ha, de crítics, que són creadors impotents o fracassats. No seré jo, a més, el qui intentarà restar importància a aquest factor, com a component psicològic de la mentalitat d’alguns crítics. Ara: fora absurd desorbitar la qüestió. Car el Saint-Beuve fracassat de Volupté és també l’agudíssim autor de Port-Royal i de les Causeries: la impotència per a novel·lar no li va impedir mostrar-se subtil i generalment encertat en l’anàlisi de processos històrics o vius de la literatura. El que passa és que l’escriptor