inquisitorials. En certa mesura, subsisteix la vinculació econòmica entre l’escriptor i una classe social concreta —la dominant, que li compra els llibres i l’afalaga—, i encara hi ha sistemes coercitius, declarats o no, que reprimeixen les seves activitats en profit d’aquella mateixa classe (la qual és, no cal dir-ho, una de les faccions en armes, en la dissidència actual). Però si els riscos que hi corre no són tants ni tan greus com els que corria l’humanista del XVI, també els tem. L’abast simbòlic que, en els nostres dies, assoleix la figura d’Erasme, prové d’això: que els intel·lectuals contemporanis, com ell, es neguen a la servitud implícita en tot engagement, i, com ell també, manquen de gallardia, de coratge, per a plantar cara a les inclemències d’una societat adversa. L’escriptor occidental té por de comprometre’s rotundament amb el comunisme més o menys oficiós, perquè no desconeix l’aplicació «funcional» que se li assignaria; té por, a més, de trencar tots els seus lligams amb els mecanismes burgesos que combat però que, en última instància, el protegeixen i l’alimenten. Ell, sí, està —per dir-ho d’alguna forma— en l’oposició: sobretot, en oposició íntima (o potser en contradicció) a l’estat de coses constituït. Una bona part dels nostres homes de lletres —els que inspiren aquesta reflexió— s’ofenen si se’ls retrau la seva filiació burgesa; fins i tot quan no gosen renegar-ne, s’afanyen a distingir-la, a exceptuar-la de les responsabilitats sinistres que recauen sobre la societat capitalista. Es preocupen, però, com es preocupava Erasme, de no associar-se amb l’altra oposició, la militant i veritable, la del partit revolucionari, a pesar de totes les coincidències possibles. I es preocupen, al mateix temps, de conservar els avantatges que dins el món burgès tenen reservats, sense per això abdicar les seves conviccions d’antagonistes, ni deixar d’enunciar-les, encara que sigui cautelosament. L’equilibri, tan precari, en què Erasme es volia sostenir, es repeteix ara a gran escala i en una diversitat d’encarnacions prou torbadora.
Seria, tanmateix, erroni, a més d’injust, creure que s’hi ventila només un problema de comoditat, de salvaguarda confortable. En realitat, aquest no és ni tan sols el principal. Jo he preferit anotar-lo en primer lloc, destacar-lo, solament per llevar-li d’antuvi, a la qüestió, tot l’èmfasi previsible en el cas. La raó és clara. L’intel·lectual, ja se sap, acostuma a rodejar el seu ministeri d’una aurèola gairebé religiosa: la qual, de fet, no és gratuïta, ja que al cap i a la fi el seu rol dins la societat supleix algunes funcions de l’antic i decaigut magisteri sacerdotal o dels esporàdics intents de profetisme: guitatge i revulsiu. Però també és cert que no queda al marge de les sol·licitacions que assetgen qualsevol altra mena d’home: passions i febleses personals, incentius i interessos socials. Lògicament, l’intel·lectual tendeix a ocultar aquest darrer aspecte, per pur instint de decència. Convenia, de tota manera, ressaltar la importància del factor a què m’he referit, abans de seguir endavant. Convenia dir sense embuts que Erasme no era un heroi. I insinuar, de passada, que l’heroisme és un talent totalment estrany a la família literària. Entre els homes de lletres no trobarem mai un heroi. Hi ha hagut, i hi ha, descarats —com Villon, Juan Ruiz o Jean Genet—, senyorets —com Goethe, Ausiàs March o Shelley—, boigs —com Llull o Léon Bloy—, covards, tímids o assalariats —com la majoria—. Ni els tipus estil Rimbaud, ni els infinits suïcides, ni tan sols els qui es moren de gana, no hi tenen res a veure, amb l’heroisme: amb l’heroisme de què ara parlo. Perquè jo vull referir-me especialment a la resistència inflexible que el literat hauria d’alçar enfront dels requeriments arters o amenaçadors de la societat, per tal de mantenir i propugnar, sense concessions, tant els seus punts de vista doctrinals i els judicis inherents, com el dret que té a sustentar-los, i tot això, a costa del que fos i dins la més estricta coherència ètica i psicològica. Erasme no era un heroi així. Tampoc no ho és cap dels intel·lectuals en què avui es reprodueix el seu drama. Potser, doncs, caldria rectificar allò que he escrit al principi: diguem millor, ara, que la significació d’Erasme no és exemplar sinó merament representativa. Si li som una mica «devots» —a la seva biografia, insisteixo, no als seus llibres— és perquè resulta consolador pensar que hi ha hagut algú —ell— en qui reconeixem la imatge de les nostres inquietuds i les nostres desorientacions, suportades per una vegada amb tanta dignitat com era possible.
Estava dient, però, que no tot era problema de comoditat. En l’estira-i-arronsa de subterfugis i de disculpes a què es lliurava l’humanista de Rotterdam descobrim de seguida més motivacions que el simple propòsit d’assegurar-se unes rendes irrisòries o d’estalviar-se molèsties amb els poders que el vigilen. Erasme recela davant els partits disputadors, i recela per allò que és el sentit entranyable de la seva professió. Els seus enemics, de l’una banda i de l’altra, no sols ataquen, en atacar-lo, una posició ideològica concreta —la seva aparentment ambigua philosophia Christi—: ataquen, de més a més, les «bones lletres», és a dir, en equivalència moderna, la cultura. Erasme està segur de ser un dels puntals de la restauració humanística, de les litterae humaniores —i ningú no s’atrevia, ni s’atrevirà a discutir-li-ho—; està segur, així mateix, que les «bones lletres» renascudes són, en si, un valor, un dels més alts valors de què la humanitat de la seva època pot gloriar-se. La barbàrie luterana i la barbàrie fraresca posen igualment en perill els guanys de l’humanisme, reviviscències com són del medievalisme ancil·lar i ignorant. El clima de violència en què viu Europa no és tampoc propici a la nova afirmació literària, o almenys als seus projectes de continuïtat expansiva. Totes dues coses s’impliquen mútuament, barbàrie i violència. I sens dubte el mot exacte a reportar ací és: llibertat. L’home de lletres actual mai no ha deixat de pensar-hi. Erasme sentia els sectarismes al seu entorn, aferrissats i a l’aguait: d’una banda, impacients davant el neguit de perfecció que és essencial en la labor creadora de l’escriptor pulcre i rigorós, de l’humanista que anhela l’elegància de la forma i del pensament; de l’altra banda, volent convertir l’home de lletres en un propagandista, en un apòstol de la secta, reduint-lo al seu dogmatisme i a les seves convencions. Erasme sabia que, si triomfava qualsevol dels partits bel·ligerants, es destruiria tot allò que ell havia promogut i patrocinat: justament, l’humanisme, el seu humanisme havia introduït aquella doble novetat, és a dir, el gust pel treball minuciós i subtil, i l’alliberació de les traves doctrinals imposades. Avui, l’intel·lectual té els mateixos temors. Hi ha la violència: la dels fets materials, i la pròpia dels moments tibants i aspres, en què els temes de gabinet són també temes de col·lisió multitudinària. I hi ha les barbàries, d’un signe o d’altre. Als ulls de l’humanista del XVI com de l’escriptor occidental del XX, «barbàrie» és tot el que posa en perill el quadre de condicions dins del qual es produeix l’operació intel·lectual tal com ells entenen que s’ha de produir: condicions, en un mot, de llibertat. Per molt grans que siguin les seves convergències amb el partit revoltat, l’home de lletres dubta a afiliar-s’hi: la seva agregació el portaria a dimitir d’aquella llibertat, per a esdevenir un simple portaveu de la doctrina estatuïda i un servidor lletrat en les seves campanyes. Erasme, més que no pas Luter, és el representant d’un veritable «lliure examen», en el sentit que aquesta fórmula adopta en el camp laic de la intel·ligència. D’Erasme, pràcticament, l’ha heretat la moderna cultura europea, i l’ha fet centre de la consciència intel·lectual. Només si té garantida la seva llibertat —interior i exterior— l’home de lletres es creu en possibilitat de continuar sent home de lletres. Aquesta llibertat, de més a més, avala el seu rendiment professional.
Estem, però, ben lluny de qualsevol vel·leïtat diguem-ne «esteticista». Si l’escriptor vol sostraure’s a tota disciplina confessional, no és perquè pretengui desentendre’s de les qüestions candents, ni perquè estimi el seu art com un fi en si mateix i superior als altres fins de la societat. Erasme repudia, certament, el mal llatí dels seus enemics, però també la mala escolàstica: mal llatí i mala escolàstica són solidaris, enfront del bon llatí i de l’humanisme cristià solidaris que practica el rotterdamès. Erasme no juga a fer el ciceronià: l’amor del bon estil, la correcció implacable, la gràcia expressiva, no són mai per a ell un fi; tampoc, potser, un mitjà; els considera indissolubles amb el contingut ideològic que exposen. Ací, com sempre, no resulta discret de fer separacions: tot respon