crític o historiador de les lletres, que, per bé que en el fons participa del caràcter d’un dels altres dos, es veu embarcat en una aventura distinta, moltes vegades encegadora de la sensibilitat ingènua i de l’entusiasme espontani del lector corrent.
M’apresso a dir que, tant el qui desitja l’evasió o el tècnic, com el qui ansia una millor visió de la realitat, tenen alguna cosa prèvia en comú: alguna cosa que, sens dubte, constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària. En això es diferencien, sobretot, del lector que hem adjectivat de «professional». I aquesta «alguna cosa» és l’índole lúdica, amenitzant i fins i tot gratuïta de l’acte de llegir. Hom llegeix, efectivament, per «distreure’s», per «divertir-se». La lectura literària s’intercala en el corrent rutinari de les nostres obligacions de cada dia com una pausa confortadora, com un parèntesi per recuperar forces, abans de reintegrar-nos al seu curs.
Hi ha, doncs, un primer moviment de plaer, al qual corresponen, amb matisos peculiars, els atributs usuals del gaudi estètic. Però la literatura s’aparta, en aquest aspecte, de les anomenades Belles Arts, en posseir, sempre, un contingut lògic —si se’m permet el terme, que empro amb tota reserva— i una referència constant a l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita. La literatura no pot dissoldre’s en un pur desplegament formal, ni admet reduccions a un valor tècnic exclusiu. La música, diuen, és un art «abstracte» —una arquitectura de sons—; les obres plàstiques poden, així mateix, i sense gaire violència del seu sentit essencial, desprendre’s de tota significació. Però la poesia i la novel·la viuen de l’home, es lliguen a ell, l’han de cantar o narrar: cantar o narrar les seves il·lusions o els seus problemes. Per tant, el lector, alhora que s’enfronta amb el fenomen estètic en si, s’embolica i es compromet amb el fragment d’humanitat que el llibre li ofereix.
És en aquest punt que entra en joc el sistema de preferències al·ludit per fer la distinció inicial. Perquè, donat que la lectura és un solaç —el vici impune de Larbaud—, cada lector l’orientarà segons les seves necessitats morals o psicològiques. Els uns —i torno a la simplificació— tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l’amargor inevitable, voraç i temptadora, d’aquesta mateixa vida. Convé, però, fer encara un altre aclariment. Tots dos lectors, tots dos tipus de lectors, al meu veure, pel sol fet de ser-ho, de ser lectors, ja suposen una distància entre ells i la vida. L’home que viu, que viu intensament —o que es pensa que viu intensament—, no sent el desig de llegir. Teòricament, l’home vital no en sentirà més que qualsevol animal —una vaca— sa: ell seria l’animal sa. Però aquest home no existeix: l’home és sempre un animal malalt. I quan no busca remei —o calmant— en la lectura, el trobarà en d’altres recursos que solem quantificar d’embrutidors: l’alcohol, el cinema o el que sigui.
De tota manera, per paradoxal que sembli, el suplement de somni i el suplement de vida, adés esmentats, no es corresponen amb els respectius mancaments. Seria natural que l’home de realitats acudís, com a lector, als llibres d’evasió, i que l’home abstret o poruc de la realitat anés als llibres que li’n donessin notícia. Però, per regla general, la compensació no es dona, en aquest punt. Veiem, en canvi, que cada lector pretén prolongar en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. El qui té por de la vida del carrer segueix tenint-ne de la mateixa vida en els llibres: les repugnàncies no es resignen a desaparèixer perquè el seu objecte es presenti sota l’espècie literària. I, al contrari, l’amor a les coses i als homes, en la seva tragèdia fatal, es manifesta igualment en el gust del lector. Al capdavall, llegir és seguir vivint, i cadascú ho fa a la seva manera.
LLIBERTAT
Potser fora excessiu, gairebé una broma, al·legar-hi allò de «la música de les esferes». La venerable opinió de Pitàgores no mereixeria ara massa respecte, ni tan sols com a mera referència metafòrica. Però, així com segons l’il·lustre filòsof de l’Antiguitat els homes no ens adonem del so —«so»— més o menys melodiós que l’univers emet en funcionar, hi ha qui assegura que tampoc els veïns de les cascades del Niàgara no «senten» el fragor continu de les aigües en aquests coneguts saltants. La raó de totes dues insensibilitats acústiques seria idèntica: el fet d’estar acostumats al soroll en qüestió, fins al punt de «ja» no percebre’l. Les «esferes» de què es componia el cosmos, en l’amena explicació del savi clàssic, giraven des de sempre i sense parar: els nostres timpans en capten la «música», naturalment, dic jo, però no la distingim, ja que hi som «habituats» d’ençà del moment mateix de la nostra naixença. Una «habitualitat» pareguda condiciona l’oïda dels habitants de les proximitats del famós accident geològic del Niàgara: ho crec de bona fe. Experiències més modestes en confirmen la possibilitat: les gents que operen amb aparells clamorosos arriben a acomodar-se a la constància de la seva remor, i això —la fressa—, que per a qualsevol altra persona seria un terrabastall agre i letal, per a elles és només un fons sonor quasi desdenyable. Amplieu la reserva d’aquest «quasi» tant com vulgueu: l’apreciació és vàlida. I si així s’esdevé entre els qui es troben sotmesos a la causa horrísona durant les soles hores del jornal, ¿què no s’esdevindrà amb els qui l’aguanten durant les vint-i-quatre del dia al llarg d’anys i anys?
Sigui com sigui, aquestes consideracions, més aviat indecises i frívoles, miren de subratllar un fenomen que les supera i les inclou, el mecanisme del qual hi queda especificat. Penso en el poder enervant de moltes formes d’«habitualitat» que se’ns imposen o que acceptem, i que mediatitzen infinits aspectes de la nostra vida quotidiana. En un pla diguem-ne privat, hi ha les «rutines»: les petites «rutines» insignificants, domèstiques, banals, condensadament confluïdes en l’«anar fent» més vulgar. Immersos en elles, no acabem de veure com condicionen o enterboleixen la desimboltura del nostre comportament. Moltes «rutines», a força de ser-ho, se’ns converteixen en autèntics tabús, alhora inhibidors i coercitius. Si fa no fa, això passa igualment en l’àrea de les relacions socials, públiques. Ací, certes «habituds», si duren i si s’estableixen amb una penetrant omnipotència —cosa no insòlita—, arriben a esmussar-nos els «sentits»: els nostres «sentits civils», i valgui l’expressió. La particular «sordesa» que ens impediria de sentir la «música de les esferes», o que impedeix de sentir l’estrepitosa caiguda del riu als indígenes del Niàgara, es repeteix i s’instaura en qualsevol de nosaltres davant d’una altra mena d’«habitualitats». En la pràctica, som «sords» per a tot allò que se’ns transforma en «costum» aclaparador i atapeït. Correm el risc permanent de trobar-nos en un equívoc paralitzant: que l’«habitual» se’ns aparegui com a «normal», i que aquesta «normalitat» sigui acceptada per nosaltres mateixos unes vegades com a bona i santa, i d’altres com a segura i inviolable. Això és obvi.
Podríem reflexionar-ho, a guisa d’exemple, amb el problema de la llibertat. O millor: amb els dos problemes, el de la llibertat i el de la manca de llibertat —ja que tan «habitual» és en el món d’avui l’una cosa com l’altra—. Un home que s’hagi «acostumat» a viure en un ambient on la subjecció i el dictat superior donen el to, pot «ensordir-se» —quedar «sord»— davant la manca de llibertat que el rodeja i l’oprimeix. L’home que, per contra, s’ha «acostumat» a les dolceses de l’opció i del desembaràs, també pot ser «sord» als avantatges de la seva situació. El primer, ensopit per la tirania, probablement no és capaç ni de mesurar la violència de les mutilacions que li infligeixen en la seva dignitat; el segon, confiat en les presumptes garanties legals, probablement oblidarà la responsabilitat i la precarietat del seu benefici —el benefici de la llibertat—. Aquests dos perills, ben sovint, roseguen o emmetzinen les arrels de la conducta civil dels individus, sigui quin sigui el règim polític en què s’instal·lin. El «costum» adquireix una insidiosa eficàcia anestesiadora. D’aquí que, si no saben oposar-hi una resistència lúcida i vigilant, els ciutadans es vegin condemnats a un destí d’obnubilada passivitat. La majoria dels súbdits d’una dictadura,