in this world any more. 3
En Nick també canta la seva cançó de dues maneres alhora: seriosament i de broma. Per com canta ja saps que el que vol dir és: «No m’agrada aquesta vida», però al mateix temps saps que també vol dir: «No m’agrada, però la vull conservar; així que, si me n’he d’anar, per l’amor de Déu, deixa’m anar a un lloc millor que aquest; deixa’m anar al Cel». Saps que en Nick s’enyora d’una vida impossible, i saps que se’n riu, d’aquesta enyorança. Cada cop que sento en Nick cantar aquesta cançó o em recordo d’ell cantant-la, em poso tan trist que m’agradaria ser algú altre en comptes de qui soc. M’agradaria ser un xinès o un esquimal o qualsevol altra cosa tret del que soc: un americà nascut a San Francisco, de mare dublinesa i pare londinenc que es van conèixer a San Francisco, es van enamorar, es van casar i van tenir dos fills, el meu germà Virgil i jo. No suporto la meva vida quan sento en Nick Cully preguntar-li al Senyor què farà si el Cel tampoc no és casa seva.
Tothom que conec té una cançó que recorda d’algun lloc, una cançó que té un significat especial. A mi m’agrada imaginar-me quines cançons deuen cantar els famosos quan no els veu ningú. Una cosa és el que un home canta a l’església, i una altra de ben diferent el que canta quan està sol.
De moment ja sabeu com em dic, l’edat que tinc i quina és la meva cançó preferida, però encara no sabeu el més important que s’ha de saber de mi, que és que soc lleig. No pas una mica lleig, com alguns paios: jo soc lleig del tot. El perquè no el sé, però és així, ves. Cada cop que em miro al mirall per afaitar-me em sorprenc. Em costa de creure que hi hagi ningú tan lleig, però sí, el tinc davant dels ulls... i soc jo!, en Wesley Jackson (39339993), no pot ser ningú més. No sabia que fos tan lleig fins que em vaig començar a afaitar fa tres anys i em vaig haver de mirar al mirall cada dos o tres dies, que és el que no m’agrada d’afaitar-me. No em fa res haver-ho de fer, no em fa res procurar d’anar polit, però m’he de mirar al mirall quan m’afaito i el que hi veig em fastigueja tant que ni tan sols em molesto a desitjar ser un esquimal, el que voldria és morir-me.
Per aquest motiu fa tres anys em vaig proposar de mantenir-me tant com pogués fora de la vista de ningú. Feia passejades llargues i llegia molts llibres. Passejar et fa pensar i llegir et posa en contacte amb les idees d’altres homes, la majoria dels quals segurament també són lletjos. Després de passejar molt, de llegir molt i de pensar molt acabes parlant sol, tot i que no és exactament amb tu mateix amb qui parles, sinó amb els paios que has conegut als llibres. I de seguida et venen ganes de parlar amb algú que sigui viu, però quan ho intentes resulta que els altres no saben de què parles perquè no han llegit els llibres que tu sí que has llegit ni han pensat en les coses en les quals tu sí que has pensat, i el més probable és que es pensin que ets boig. Potser sí que ho ets, però qui sap qui és boig i qui no? Jo no em veuria amb cor d’afirmar que un home és boig. Em podria equivocar.
Després comences a pensar que hauries d’escriure una carta a algú, i això és el que vaig fer jo. Vull dir que vaig pensar que hauria d’escriure una carta, però no sabia a qui enviar-la. La mare havia estat separada del pare quasi tota la meva vida, i jo hi havia perdut el contacte.
Quant al pare, no sabia on coi era. I quant al meu germà Virgil, què li podies dir a un nano de només tretze anys encara que el coneguessis, que tampoc no era el cas? Si jo ara escrivís al president, no ho trobaria estrany, ell?
No coneixia ningú prou bé per escriure-li, així que al final vaig escriure a la senyoreta Fawkes, que em feia la catequesi a San Francisco.
El pare em feia anar a la catequesi perquè deia que ell s’havia allunyat del bon camí i li feia por que jo també me n’allunyés si no rebia una mica d’ajuda. Deia que em pertocava a mi de trobar el bon camí per tots dos, però el borratxo era ell, coi, no pas jo. Era ell qui hauria d’haver anat a la catequesi.
Vaig escriure a la senyoreta Fawkes una carta ben llarga i li vaig explicar algunes de les coses que m’havien passat des de l’últim cop que l’havia vista, feia nou anys. No creia que es recordés de mi, però em semblava que havia d’escriure a algú, així que li vaig escriure. Quin sentit té ser a l’exèrcit si no escrius ni reps alguna carta de tant en tant? Si la senyoreta Fawkes contestava, fantàstic. I si no, també.
Una nit, aproximadament un mes després que hagués enviat la carta a la senyoreta Fawkes, es va armar un gran rebombori a l’hora de repartir el correu perquè hi havia una carta per a mi. Va ser en Vernon Higbee qui va provocar el xivarri. En comptes de llançar-me-la, tal com feia amb tothom, va dir que me la volia lliurar oficialment. Als nois els va agradar la idea de convertir allò en un acte oficial, i a mi no em feia res, així que quan em van obrir un passadís fins a la tarima, el vaig recórrer i vaig pujar a la tarima al costat d’en Vernon, tal com esperaven que fes. Sabia que es volien divertir una mica, i a l’exèrcit, quan un munt de paios es volen divertir una mica val més deixar-los fer perquè, si no, al final ells es diverteixen més i tu no et diverteixes gens. Però si els deixes fer, si més no tu també et diverteixes una mica. A més, quan la gent es riu de tu, de qui es riu, en el fons? Si jo em ric de mi mateix, per què no s’haurien de riure de mi també un munt de paios de l’exèrcit? Suposo que tothom aprèn a riure’s de si mateix a partir dels divuit.
Doncs bé, quan vaig pujar a la tarima al costat d’en Vernon tothom reia i es divertia, i llavors en Vernon va allargar el braç tal com solen fer els oradors que controlen el seu públic.
—Silenci! —va demanar—. Aquest és el moment més important de la meva carrera com a encarregat del correu de la Companyia B. Tinc l’honor d’anunciar que ha arribat una carta a través del Servei Postal dels Estats Units, i l’honor encara més gran d’anunciar que el destinatari d’aquesta carta és el soldat Wesley Jackson. Visca el soldat Jackson!
Mentre els companys m’ovacionaven, jo em demanava què em devia dir la senyoreta Fawkes a la carta. I al mateix temps no parava de sentir el paio de la cançó bramant «Valencia!».
Després de l’ovació, algú va dir:
—De qui és la carta?
I algú altre:
—No em diguis que fins i tot en Wesley té nòvia.
Però a mi no em va fer res.
—Si us plau, anem per parts —va dir en Vernon Higbee—. Amb l’amable permís del soldat Jackson, us diré qui envia la carta. Pel que fa a la qüestió de si el soldat Jackson té nòvia o no, l’afirmació o la negació d’aquesta circumstància no té res a veure amb aquesta cerimònia, que és oficial. La carta que tinc a la mà, i que és propietat particular del soldat Jackson, està clarament adreçada a ell, tal com indiquen al sobre el grau, que és «Soldat», el nom, que és «Wesley Jackson», i el número de sèrie, que és el «39339993», tot d’acord amb el Reglament de l’Exèrcit. Visca el Reglament de l’Exèrcit!
Els companys van ovacionar el Reglament de l’Exèrcit, i llavors en Vernon va dir:
—Molt bé. I ara de qui és la carta. La carta ve de l’església presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco. —Llavors em va mirar a mi i va dir:— Soldat Jackson, és un gran plaer lliurar-li, en nom de la Nació, aquesta carta que ha arribat per a vostè des de l’església presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco, una ciutat que és molt a prop del meu cor, a només nou milles a l’altra banda de la badia de la meva ciutat natal, San Leandro, i a quasi dues-centes d’aquest post.
En Vernon va fer entrexocar els talons i es va quadrar. I no sé per què però tots els paios que s’estaven allà esperant la correspondència, prop d’un centenar, van fer el mateix. No és que seguissin l’exemple d’en Vernon, sinó que van fer entrexocar els talons i es van quadrar amb ell, com una bandada de pardals que alcen el vol alhora d’un cable telegràfic. Era un joc, però a mi no em va molestar gens. Fins i tot em va agradar una mica perquè no els havia vist mai tan diligents, aquells paios, ni tan sols quan formaven. Quan es tracta