un art. Vostè què creu que és?
—Jo no hi entenc gaire —vaig contestar.
—Què pensa de Clausewitz?
—Que és fàcil de llegir.
—Què pensa de les seves idees?
—Que fan pudor.
—Com es diu?
—Wesley Jackson.
El periodista va anotar el meu nom en una llibreteta que s’havia tret de la butxaca de l’abric. Al principi el coronel estava content de mi, però quan vaig començar a parlar sense embuts —tot i que no era la meva intenció— vaig notar que ja no li agradava gens. Devia tenir por que aquell ximple acabés escrivint més sobre un soldat ras que sobre ell.
—D’on és? —va demanar el periodista.
—De San Francisco.
—I a què es dedicava abans?
—A res.
—No feia res?
—Buscava feina, de tant en tant treballava, però sobretot feia el dropo. El pare va anar a l’última guerra. Cobra una pensió perquè el van ferir, i amb això anem tirant.
—A què es dedica el seu pare?
—A res.
—Quin ofici o professió té?
—Cap. Anava a la universitat quan el van cridar a files, però quan va tornar ja no tenia ganes d’estudiar.
—I vostè com ho sap, tot això?
—M’ho va explicar ell. Érem col·legues fins que va esclatar aquesta guerra.
—Què va passar?
—Doncs al pare sempre li havia agradat beure, però quan van tornar a cridar tothom a files ja no va fer res més. Ni tan sols menjava.
—Quina ferida tenia?
—Gas, metralla i commoció. Té una placa de metall al cap, allà on la metralla va estar a punt d’arrencar-li la cabellera.
—Li cau bé, el seu pare?
—És clar.
—I per què es van barallar?
—No ens vam barallar. Vaig intentar convence’l perquè deixés de beure, però no hi havia manera. Ell volia, però no podia. S’emborratxava i jo no en sabia res durant tres o quatre dies, i quan li demanava on havia estat no se’n recordava.
—Si no es van barallar, com és que van deixar de ser col·legues?
—Un dia no va tornar.
—I llavors vostè de què vivia?
—Vaig trobar una feina de dissabtes, cobrava tres dòlars. Vivia d’això.
—I el seu pare on és, ara?
—No ho sé.
—No té més família?
—La mare i un germà.
—On són?
—A El Paso. El germà de la mare, l’oncle Neal, té un negoci d’eines de granja a El Paso, i el meu germà i la mare ja deu fer deu anys que viuen amb ell.
—I vostè es va quedar amb el seu pare.
—Sí. Hi he viscut des dels nou anys.
El periodista no parava de fer preguntes i jo les hi contestava, dient sempre la veritat i sentint-me cada cop més ximple, esperant que arribés per fi el tinent amb els dos homes que havien de conservar el bon nom del post en comptes d’embrutar-lo com havíem fet en Harry i jo. Però el tinent no venia i a mi no paraven de suar-me les mans i no parava de desitjar que tant de bo fos un esquimal, i a dins del cap no parava de bramar «Valencia!» perquè era la cançó que el pare cantava el primer cop que la mare se’n va anar a El Paso amb el meu germà Virgil i el pare i jo ens moríem de solitud. Quan el pare i jo vam superar la solitud, el pare va deixar de cantar «Valencia» i jo me’n vaig oblidar, però la vaig tornar a recordar el dia que el pare no va tornar a casa, i ara que era a l’exèrcit ja no parava de sentir-la.
Al principi no em queia bé el periodista, però així que vam començar a parlar ja vaig veure que era un bon paio i em va deixar de caure malament. El coronel i els altres oficials van deixar que continuéssim parlant, però no sé per què. Potser ho trobaven interessant.
—Una última pregunta —va dir el periodista. Va mirar el coronel de cua d’ull i va preguntar:— Què li sembla l’exèrcit?
Merda, ja hi érem. En Harry Cook ja l’hi havia dit, i ara volia que l’hi digués jo també. Si li deia la veritat el coronel es disgustaria més que mai, i si no l’hi deia seria un covard. No sé per què no volia que el coronel es disgustés, tenint en compte que no em queia més bé que a en Harry, però sí que sé que no volia que es disgustés. No em semblava bé que el coronel es disgustés. No sé com explicar-ho, però em semblava pitjor fer disgustar el coronel que ser un covard. Així que em vaig posar a pensar en les coses que m’agradaven de l’exèrcit, però n’hi havia tan poques que sabia que no les podria convertir en una excusa per dir que m’agradava, i com més hi pensava més confós estava. També em vaig començar a trobar malament, però havia de prendre una decisió de seguida, així que vaig intentar semblar animat i seriós al mateix temps i vaig dir:
—M’agrada prou.
Aleshores va arribar el tinent amb els dos homes que havia triat, i jo ja em girava per anar-me’n quan el periodista em va agafar pel braç. El tinent va presentar els dos homes que havia triat. Eren un parell de paios que estaven permanentment estacionats en aquell post. Feien feines administratives. Jo els tenia vistos però no els coneixia. El periodista els va demanar l’edat, d’on eren i a què es dedicaven els seus pares, però no va anotar cap de les respostes que li van donar. L’ambient es va anar suavitzant i el coronel es va tornar a animar, però llavors va tornar el comandant i va dir:
—Coronel, d’aquí a tres hores surt un vol cap a un camp d’aviació que és a unes cent milles de Fairbanks. Porto el permís del soldat Cook, ordres de viatge i aquest sobre amb diners.
Suposo que devia fer molt mala cara quan vaig sentir allò, i suposo que el periodista se’n devia adonar perquè es va girar cap al coronel i va dir:
—Fer un viatge tan llarg en avió tot sol... —I es va girar cap a mi.— No creu que hauria d’acompanyar el seu amic, tenint en compte que té la mare tan malalta i que està tan trist?
—Potser sí —vaig contestar—. Potser estaria bé visitar Alaska.
A hores d’ara els dos paios que feien feines administratives també s’havien animat, i un d’ells va dir:
—Alaska? Qui se’n va a Alaska?
—El soldat Cook —va dir el comandant—. L’enviem a casa. Té la mare molt malalta.
Merda, ara sí que havia begut oli.
—El soldat Cook? —va dir l’administratiu—. De quin soldat Cook parla?
—Del soldat Harry Cook —va contestar el comandant.
Definitivament, aquell periodista era un bon paio.
—Coronel —va dir—, m’agradaria parlar un moment amb vostè a soles. I vostè no se’n vagi —em va dir a mi.
—I tant —va dir el coronel al periodista.
El coronel i el periodista van anar a l’altra banda de la pila de fustes i els altres ens vam quedar on érem mirant-nos els uns als altres. Els dos administratius sabien que hi havia gat amagat, però no hi volien ficar gaire cullerada perquè a l’exèrcit t’ensenyen a no ficar gaire cullerada en res per més just que sigui, no fos cas que li compliquessis la vida a algun superior,