comandant també sabia el que passava, i de tant en tant em mirava dissimuladament. Jo li mig somreia, però ell de seguida apartava els ulls, com volent dir: «Compte, ara no afluixis, nano, no diguis res. Deixa-ho a les mans del coronel. Això és cosa seva. No posem en evidència el coronel. Ara parla amb el periodista. Ell ja prendrà una decisió i donarà les ordres que consideri oportunes. I nosaltres les complirem».
Els dos capitans i el tinent també estaven al corrent del que passava, així que l’única cosa que podíem fer era quedar-nos allà i esperar. No podíem parlar, perquè si ho fèiem podríem causar molts problemes al coronel. A mi no em semblava malament anar a Alaska, però no sabia si en Harry Cook també estava disposat a anar-hi. Jo hauria anat a qualsevol lloc per allunyar-me de l’exèrcit uns quants dies. Estava fins al capdamunt de l’exèrcit, i no estaria malament que a en Harry i a mi ens enviessin a Alaska, perquè, a banda del canvi d’aires, potser també veuria per fi un esquimal autèntic.
El coronel i el periodista no van trigar a tornar. De seguida vaig veure que s’havien entès d’allò més bé, i estava convençut que el periodista havia promès d’escriure un bon article sobre el coronel per ajudar-lo a aconseguir l’ascens. Tot i que cap dels dos no somreia, jo sabia que no hi havia res a témer, fos d’on fos en Harry Cook i independentment de qui ho sabés.
El coronel va inspeccionar amb la mirada els seus homes, que li van demostrar que sabien prou qui manava allà, i llavors va dir:
—Comandant Goldring, vull que el soldat Jackson aquí present acompanyi el soldat Cook a Fairbanks; així que faci el favor de disposar tot el que calgui perquè així sigui. El soldat Jackson anirà com a missatger.
Llavors el coronel em va mirar a mi i em va dir:
—Vagi a buscar el seu amic i comuniqui-li la bona notícia. I en acabat val més que s’afanyin a preparar l’equipatge. Tinent Coburn, s’encarregarà vostè del transport fins al camp d’aviació?
Tots es van quadrar i van fer la salutació. El coronel els va tornar la salutació i el grup es va dispersar. Jo vaig anar a la caserna, esperant trobar-hi en Harry estirat a la llitera, que és on el vaig trobar. Dormia. El vaig sacsejar i quan va obrir els ulls li vaig dir:
—Aixeca’t, que d’aquí a tres hores tu i jo hem d’agafar un avió cap a Alaska.
En Harry va dir que ell i jo ens en podíem anar a fer una cosa que no diré aquí, i es va girar al llit per continuar dormint. Jo intentava fer-li entendre que el que deia era veritat quan va entrar a la caserna el periodista.
Per sort per a en Harry i per a mi, l’únic paio que hi havia allà a part de nosaltres era en Victor Tosca, que dormia a la seva llitera, a l’altra punta de l’espaiós dormitori. El periodista ens va mirar a en Harry i a mi i va dir:
—Em sap greu haver-li dit «amic». No era la meva intenció ofendre’l. Amics?
—És clar —va dir en Harry.
—D’on és, vostè? —li va preguntar el periodista, sense que a mi em fes res.
—De San Francisco —va contestar en Harry—. Visc al Sunset District, just a sota de Red Rock Hill.
—I com està la seva família?
—Bé.
—Li n’ha arribat cap carta, últimament?
—N’he rebut una aquesta tarda, de la mare. Ha fet un pastís i me l’enviarà.
—Que li agraden els pastissos?
—Ui, m’encanten, però és que aquest és especial —va dir en Harry—. Porta dàtils, panses, nous, rom i un munt de coses més. A vostè no li agraden, els pastissos?
—Sí, també —va dir el periodista. I ens va mirar a tots dos—. Jo ja sé com es diuen vostès —hi va afegir—, així que vostès també haurien de saber com em dic jo. Jim Kirby. Escric per a U.P.
—Union Pacific? —va dir en Harry.
—No, United Press —va dir en Jim.
—I què escriu?
—Bé, el meu cap vol que escrigui sobre soldats, sobre paios com vostès. Res de peixos grossos, només de petits, per dir-ne d’alguna manera. He de començar amb una sèrie d’articles sobre la vida als campaments militars del país, i en acabat seguir la massa.
En Harry em va mirar i va dir:
—En Jackson diu que d’aquí a tres hores hem d’agafar un avió cap a Alaska.
—Això mateix —va dir en Jim—. Què li sembla la idea?
—No em sembla malament —va dir en Harry—. Sempre he volgut veure Klondike. Però què és el que ha passat?
—Doncs miri, que entre el seu amic i jo hem aconseguit engalipar el coronel —va contestar en Jim.
—De debò? —va dir en Harry.
—De debò —va confirmar en Jim—. Vostè no s’amoïni per res. Ja està tot arreglat. I ara vostès dos haurien d’anar preparant l’equipatge, així que jo m’acomiado. Espero tornar-los a veure.
Ens vam acomiadar d’en Jim Kirby i ell va sortir de la caserna. En Harry i jo vam començar a preparar l’equipatge i en Harry no parava de dir:
—Per l’amor de Déu, què li heu dit al coronel?
Va ser un viatge fantàstic, tant l’anada com la tornada, i el lloc era ideal per canviar d’aires, però l’únic esquimal que hi vaig veure treballava en un bar de Fairbanks. Es deia Dan Collins, era cristià i semblava més americà que esquimal. No crec que el viatge suposés cap pèrdua de temps i de diners per al govern, perquè el coronel em va demanar que li portés alguns paquets i li fes uns quants encàrrecs mentre érem allà dalt. Vaig anar a mitja dotzena de campaments a lliurar paquets del coronel, i jo també m’enduia coses de cada lloc on anava.
Quan en Harry va descobrir com i per què ens havien enviat a Alaska, va dir:
—Què et sembla? El món està ben perdut, oi, Jackson?
En total vam ser fora cinc dies, i així que vam tornar ens vam reincorporar a la instrucció bàsica; i cada nit en Dominic Tosca i en Lou Marriacci feien bromes al germà petit d’en Dominic.
CAPÍTOL 4
En Victor Tosca deixa anar una ocurrència brillant i el sergent Cacalokowitz un discurs elegant
En Victor Tosca era el noi més ben plantat de la nostra companyia. El seu germà Dominic era un abusananos, però en Victor era molt educat. En Dominic i el seu amic Lou Marriacci dedicaven molt de temps i molta energia a fer bromes a en Victor, i ell l’únic que deia era:
—Però voleu parar?
En Dominic ja passava dels trenta anys, i el seu amic Lou Marriacci en tenia quasi quaranta. Abans d’entrar a l’exèrcit havien treballat junts a San Francisco. Tots dos havien estat jutjats i havien complert condemnes curtes, però no havien comès mai cap delicte greu.
En Victor tenia la meva edat. En comparació amb el seu germà Dominic, era una criatura.
Quan no tenia res a fer, en Victor anava a estirar-se a la seva llitera i es quedava adormit. Solia quedar-se adormit durant les pel·lícules d’instrucció que havíem de mirar contínuament: com fer la salutació; com rentar-se després d’haver estat amb una dona del carrer; com reanimar un home en estat de xoc o a punt de morir ofegat; com trobar un refugi i un amagatall; com desarmar un home i com matar-lo, i totes les altres coses que volien que sabéssim. Cap de les coses que volien que sabéssim eren coses que nosaltres volíem saber, però ells igualment ens feien mirar les pel·lícules.
Tan bon punt apagaven els llums per projectar-nos una de les pel·lícules, en Victor deixava caure el cap i es quedava adormit. Quan assistíem a