jo som iguals, vet aquí com és. Però no tu i jo només; tu, jo i els altres també: tothom. En Cacalokowitz, en Lou Marriacci, en Harry Cook, en Vernon Higbee i els milions de persones més que hi ha arreu del món i que tu i jo no hem vist ni veurem mai.
—Vols dir que tothom és igual?
—Això mateix.
—Els esquimals també?
—També.
—I els xinesos?
—Tothom.
—I els alemanys?
—Tothom.
—I els japonesos?
—Saps què? —va dir en Joe—. Tu i jo som japonesos.
En Joe es va quedar callat, així que vaig suposar que em tocava a mi dir alguna cosa, però no sabia què dir, perquè aquella mateixa tarda, a la xerrada orientativa, el tinent havia dit que els japonesos no eren éssers humans, sinó mones. I que eren uns covards. I uns caníbals. I que no eren pas com nosaltres. I que no lluitaven per la llibertat, sinó per l’emperador, que era boig. I que eren uns fanàtics disposats a morir com gossos pel seu emperador, a qui adoraven com nosaltres adorem Déu. El tinent també va dir que havíem d’entendre l’enemic, i que havíem d’aprendre a odiar-lo, per poder-lo matar quan ens el trobéssim durant el combat. Així que no sabia què dir-li a en Joe Foxhall.
—Entens el que vull dir? —va dir ell al final.
—No sé si ho acabo d’entendre.
—Mira, totes les persones del món són iguals; totes esperen el mateix: morir-se. Però mentrestant esperen fer alguna de les altres coses que acabo d’esmentar. Que t’odies a tu mateix? Molt bé, doncs odia també els japonesos, i els alemanys, i els italians, i els hongaresos i els búlgars. Odia qui et doni la gana. Però resulta que jo no m’odio a mi mateix perquè no hi veig el sentit. I com que no m’odio a mi mateix, no puc odiar ningú més. Potser un dia hauré de matar algú perquè no em mati ell a mi, però no serà perquè l’odiï. I tampoc no pensaré que el que hagi fet estarà bé, ni que he fet alguna cosa per mi, o per tu, o per la meva família o per la teva, o pel nostre país, o pel món, o per la veritat, l’art, la religió o la poesia. I ara em segueixes?
—Crec que sí —vaig contestar—. Que ets objector de consciència?
—Va, home, va! —va dir en Joe—. No em vinguis amb camàndules! Oposar-se a una guerra quan ja ha esclatat és com oposar-se a un huracà que t’arrenca casa teva de terra i la fa volar per l’aire per deixar-la caure i fer-se miques al cap d’una estona; i amb tu a dins. Si t’oposes a això, segur que l’objecció la fas a consciència. Però un huracà és un acte de la natura. Potser una guerra també ho és, encara no ho sé. Però jo tinc el pressentiment que una guerra és un acte humà. I no m’agrada. L’odio amb totes les meves forces. Però quan la seva fúria m’atrapa no sé què puc fer en contra seu, tret d’esperar salvar-me, que et puc assegurar que és el que espero.
Llavors va arribar el camió, i vam recollir els fusells i hi vam pujar amb els altres nois. En Joe i jo ens vam asseure junts. Jo no sabia què dir-li, així que li vaig oferir una cigarreta, i ell la va agafar. L’hi vaig encendre i jo també me’n vaig encendre una. En Joe va fer una pipada llarga a la cigarreta i, després d’exhalar-ne el fum, va dir:
—Esperem la mort; i fins i tot aquestes cigarretes ens ajuden a esperar.
Era quasi mitjanit. A les dotze en punt havíem de començar la guàrdia, una ronda de dues hores, al cap de les quals el camió ens portaria el relleu i ens duria altre cop al centre de vigilància, on podríem descansar o dormir durant quatre hores. I a les sis tornaríem a fer dues hores més de guàrdia.
—Les cigarretes són un bon invent —va continuar en Joe—. Sense elles els homes no podrien anar a la guerra. Et maten una mica, prou perquè cada cop et deixis matar una mica més sense tornar-te boig. Perquè hi ha alguna cosa dins teu que no vol que et matin, i l’has de calmar, li has d’administrar petites dosis de mort —son, oblit, distracció— a còpia de cigarretes, o d’alcohol, o de dones, o de feina, o del que sigui. No pots parar de calmar-la, aquesta cosa, perquè és molt sensible. I si no l’adorms pot ser que es posi a cridar. Normalment aconsegueixes fer-li agafar un son plaent calmant-la amb uns mètodes que no són agressius, però en una guerra l’has d’adormir com sigui, fins i tot amb mètodes que sí que són agressius. En el pitjor dels casos, no hi ha altre remei que clavar-li una pallissa fins a deixar-la inconscient. Però la desgràcia comença quan arribes massa lluny i en comptes d’adormir-la l’assassines, perquè llavors tu també ets mort, el teu cos continua viu, però la vida real que té a dins és morta, i això és el que no m’agrada de tota aquesta gran martingala.
CAPÍTOL 6
En Wesley desitja amor i llibertat, i el sergent Cacalokowitz deshonra l’uniforme
Vam arribar al lloc on jo havia de fer la meva guàrdia, així que em vaig acomiadar d’en Joe Foxhall i vaig baixar del camió.
—Esperar —va dir en Joe—. Això és el que fem tota la vida. Durant les pròximes dues hores esperaràs que passin dues hores. Dues hores d’un milió d’anys.
—Fins després, quan ja hagin passat —vaig dir jo.
—Entesos. I sobretot mira el cel. No te n’oblidis.
—Entesos.
Vaig complir les formalitats requerides per rellevar en Lou Marriacci, que no parava de remenar el cap, tal com solen fer els paios com ell quan se la xalen fent alguna cosa que al mateix temps troben una ximpleria. I després de complir les formalitats i de recórrer la zona plegats perquè jo m’hi familiaritzés i en pogués ser el guàrdia oficial durant les dues hores següents, en Lou, que ja havia deixat de ser el guàrdia oficial, va dir:
—Tu tranquil, noi; no t’espantis ni disparis al primer home que es presenti amb cara d’espia i que no pugui parlar perquè estigui tan espantat com tu.
—Entesos, Lou —vaig dir.
—Un paio com tu ha d’intentar evitar els problemes. No matis mai ningú. Demana amablement a l’home que s’identifiqui i deixa que se’n vagi a dormir. Segurament serà un soldat que torna de fotre un clau a la ciutat, així que no el matis. Recorda que deu tenir una mare.
—No dispararé a ningú.
Els paios del camió van cridar a en Lou:
—Au, va, som-hi. No ens podem quedar aquí tota la nit.
—Jo ja me’n torno a peu —va contestar en Lou. Va donar el fusell a un dels paios del camió, i llavors el conductor va posar la primera i el camió es va allunyar per la carretera, omplint el silenci amb el soroll del motor.
Em vaig pensar que en Lou se’n tornaria de seguida cap al centre de vigilància, però es va quedar amb mi, caminant al meu costat i xerrant.
—Frena, nano —va dir—. Tranquil. Dues hores són molt de temps. No has d’anar pas enlloc, es tracta de fer voltes.
Així que vaig frenar. Suposo que caminava massa de pressa. Fer la guàrdia no és caminar, sinó fer la guàrdia, vigilar. Érem a finals de novembre, feia una nit freda i clara i aquell lloc era tan solitari que et senties de moltes maneres alhora, però sobretot trist i afligit, com un nen quan arriba Nadal i no sap per què està trist.
El cel estava esplèndid. No l’havia vist mai tan immens i profund. Hi havia poques estrelles, però les que hi havia eren grosses, brillants i boniques. Com que encara tenia fresc a la memòria tot el que en Joe m’havia dit sobre l’espera, no vaig poder evitar de pensar en l’espera de les estrelles, en el temps que ja han esperat i en el que els quedarà per esperar d’aquí a cent anys, quan tota la gent del nostre món s’hagi mort i hagi caigut en l’oblit i el mateix món continuï girant.
—Què