l’exèrcit, al govern i al país sencer tot és just? Tot és deshonest, amic meu; sempre ho ha estat i sempre ho serà mentre la gent sigui així. La gent fa fàstic.
—Potser sí, però no sempre.
—No sempre. Jo, per exemple. Tinc una dona que estimo, i que per a mi ho és tot en aquest món, que es passa el dia plorant. També tinc tres fills que estimo. Jo no faig fàstic quan estic amb la meva dona i amb els meus tres fills. Tinc quaranta anys. A algun cabró veí meu no li caic bé i decideix enviar-me a l’exèrcit. S’assabenta que tinc uns estalvis i diu que amb això ja n’hi ha prou per mantenir la meva família durant cinc o sis anys, així que es reuneix amb els altres cabrons i entre tots decideixen agafar-me, decideixen ficar-me a l’exèrcit com a càstig. El país està en guerra, tothom està nerviós, centenars de milers de paios s’allisten a l’exèrcit, per què no jo també, pensen. Un d’ells és un picaplets, un altre un jutge fatxenda, un altre un empresari d’estar per casa; però ells són a dalt de tot i per tant es fa el que ells diuen. La massa és al seu bàndol, no pas al meu. I a mi m’envien a l’exèrcit, com qui envia un lladre a la presó. Home, he estat ficat en alguns tripijocs, això no ho nego, però mai de la vida no he robat ni un centau a ningú. Sempre he saldat els meus deutes. He estimat la meva dona i he criat els meus fills.
—A què et dedicaves abans d’entrar a l’exèrcit?
—Feia una mica de tot. Tinc un bar a Pacific Street, a San Francisco. Hi solia muntar petites timbes. I coneixia algunes noies a qui els agradava guanyar diners fàcils de tant en tant.
—Quina mena de diners fàcils?
—Ja saps què vull dir —va dir en Lou, i de fet ho sabia. L’hauria d’haver odiat, un paio com ell, per explicar-me totes aquelles coses sobre ell mentre caminava amb mi, primer allò de la dona i els fills i després la resta. Però suposo que soc mesquí perquè no vaig odiar en Lou. I potser no el vaig odiar perquè sabia que no em deia cap mentida, o perquè m’ho explicava tot, tant les coses bones com les dolentes, i jo no em podia estar d’admirar algú que fos tan sincer. Si jo hagués fet aquelles coses suposo que em faria vergonya explicar-ho. M’imagino que mentiria, o que evitaria parlar-ne, però en Lou no mentia, em deia la veritat. I jo trobava que si tothom digués la veritat, si tothom fos tan franc, independentment de qui fos o del que hagués fet, el món seria molt millor, i potser per això no el vaig odiar, tot i que no n’estic del tot segur. Potser no el vaig odiar perquè soc mesquí de mena.
—Què és el que vols que faci? —vaig demanar jo.
—Digue’m tu el que vols que faci jo per tu.
—Tranquil, no fa falta que facis res per mi, però si hi ha res que jo pugui fer per tu i que no em costi la vida, ho faré. Com es diuen els teus fills?
—El gran, Lou, com jo. La mitjana, Rosa, que és com es deia la meva mare. I el petit, de dos anys, Michael, com el meu avi.
—I la teva dona com es diu?
—Marta.
—Què vols que faci, Lou?
—A les quatre torno a tenir guàrdia.
—Ja.
—Però no seré al centre de vigilància, i aquí tampoc.
—I on seràs?
—M’hauré perdut. Em trobaran d’aquí a dos o tres dies, i no recordaré res. Així que hauran de tornar per esbrinar qui em va veure per últim cop: tu. Quan he ajudat el sergent a ficar-se al llit em pensava que em veuria algú i que ho hauria d’ajornar, però no hi havia ningú, allà. Tothom dormia. No m’ha vist ningú. Té, les coses del sergent. El que vull que facis és tornar-les-hi demà al matí. Si et pregunta com és que les tens tu, recorda-li que anava borratxo, que li vas cridar l’alto i que no va contestar, i que li hauries disparat si no l’haguessis reconegut a temps. Digues-li que no volia tornar a la caserna i que va començar a donar-te el que portava a les butxaques. I que tu t’ho vas quedar tot perquè no ho perdés.
—Però recordarà que has estat tu qui l’ha ficat al llit —vaig dir.
—Vagament —va dir en Lou—, i això és precisament el que m’interessa. Recordarà alguna cosa, però preferirà no treure el tema.
—I si diu que algú el va ficar al llit?
—Anava borratxo. S’ho va imaginar. No gosarà explicar-ho a ningú, però quan li tornis les seves coses potser et portarà a part per demanar-t’ho. Tu digues-li que et va donar el que portava a les butxaques i en acabat se’n va anar a la caserna.
—I si se’m queda mirant i no em pregunta res?
—Doncs molt millor. Pot ser que ningú no et pregunti res: molt millor.
—Creus que te’n sortiràs?
—He d’intentar-ho —va dir en Lou—. La meva dona es passa el dia plorant. El meu germà m’escriu i m’explica la veritat. Però la meva dona m’escriu unes cartes precioses, segons les quals tot va bé; em diu mentides i resa per mi cada matí i cada nit.
—Resa?
—És clar.
—I on vas? On seràs?
—Veus aquell bosc?
—Sí.
—Hi has estat mai?
—Sí.
—Doncs seré allà uns quants dies.
—Tens res per menjar?
—No vull menjar res. Un home que perd la memòria perquè està preocupat per la seva dona i la seva família no s’emporta menjar al bosc.
—Així, doncs, l’únic que he de fer és tornar-li a en Cacalokowitz les seves coses, oi?
—I si algú et demana si t’has canviat la guàrdia amb mi, digues que sí. És la veritat. Si et demanen si he pujat al camió per tornar al centre de vigilància, digues que no. És la veritat. M’has vist anar cap al centre de vigilància? Sí. D’aquí a uns quants minuts m’hi veuràs anar, així que això també serà veritat.
En Lou va esperar un moment abans de preguntar:
—Vols fer-ho?
—Diria una mentida si et digués que sí, perquè la veritat és que no ho vull fer. Jo no he enganyat mai ningú. Crec que no podria dir una mentida encara que volgués. No suporto les mentides. Quan algú em menteix se’m regira l’estómac, no sé per què.
—Llavors me’n torno al centre de vigilància i ens n’oblidem —va dir en Lou—. Sé com et sents. Jo soc un pobre catòlic, però no tan pobre per no respectar un paio honest.
—Encara no he acabat —vaig dir jo—. No ho vull fer, però ho faré. Intentaré limitar-me a la veritat, però si he de mentir suposo que no em quedarà altre remei que fer-ho.
—Espero que no hagis de mentir. Recordaré el que has fet per mi.
I tot seguit en Lou es va encaminar cap al centre de vigilància i jo em vaig tornar a quedar sol. Em va semblar que havia passat molt de temps, però només era la una i vint-i-cinc minuts, així que encara em quedaven trenta-cinc minuts més de guàrdia.
CAPÍTOL 9
En Wesley crida l’alto al coronel Remington, que maleeix els demòcrates i desafia un gos a un duel de lladrucs
Quan em vaig tornar a quedar sol, em vaig enrabiar amb mi mateix per encobrir en Lou, però sabia que no el trairia tot i el que em pogués passar, i això em va fer enrabiar encara més. Era un mentider. Faria el que en Lou m’havia demanat, contestaria a les preguntes que em fessin amb veritats o amb mentides, però així que en Lou sortís de l’exèrcit, si és que ho aconseguia, jo em lliuraria, això és el que faria.
Però,