seria un mentider. Vaig plorar bastant, i al cap d’una estona ja no plorava només perquè fos un mentider, sinó també per altres coses: pel meu pobre pare, perdut; per una nit bonica plena de paios lletjos i mig sonats com en Cacalokowitz i el coronel, en comptes de paios guapos; per en Lou Marriacci, conspirant contra el govern per tornar amb la seva desconsolada dona; pel gos solitari lladrant al coronel en comptes de trobar un amic i una llar; per en Joe Foxhall i la seva lúcida manera d’entendre el món; per la meva estrella al cel, que havia aparegut només per a mi; per l’home que anava amb cotxe per la carretera, i que tornava a casa amb la seva dona, sense que ningú no l’agafés pel braç i li digués: «Tu ja has sigut prou feliç, ara vine amb mi»; pel president, parlant per la ràdio perquè després tothom l’imités, perquè després res no sortís com ell esperava. Càsum, quin sentit té el món? Què ha de fer un paio per salvar l’ànima? Quan tindrà prou temps per aconseguir una mica de pau i bellesa i amor i veritat? Com podria algú com jo, lleig i ximple de naixement, trobar temps per tornar-se guapo en algun moment d’aquesta vida?
CAPÍTOL 10
En Wesley fuig d’una vida de mentides i té un somni terrible
El camió no va trigar a arribar i en va baixar un paio que es va sotmetre a l’aparatós protocol del canvi de guàrdia. El vaig acompanyar perquè es familiaritzés amb la zona, vaig pujar al camió i em vaig asseure al costat d’en Joe Foxhall, que s’estava fumant una cigarreta. Jo també en vaig treure una i la vaig encendre, i el camió va arrencar i va començar a avançar per la carretera.
—Cap novetat? —va demanar en Joe.
—Poca cosa.
—Has mirat el cel?
—És clar.
—T’ha agradat?
—És clar.
—Se t’ha acudit cap idea?
—Una o dues.
—Com ara?
—Com ara que els éssers humans som ben tristos.
—I com se t’ha acudit aquesta idea?
—No ho sé. Se m’ha acudit i prou.
—Has hagut de cridar l’alto a algú?
—A dos paios. I tu?
—A ningú, i en dono gràcies a Déu.
—Per què?
—Qui soc jo per demanar qui hi ha? Soc jo qui hi ha. Soc jo sempre. T’has cansat d’esperar?
—Una mica.
—Vols dormir?
—Encara no.
—Crec que jo també em quedaré despert una estona. Has cantat cap cançó?
—«Valencia».
—Has dit cap oració?
—Sí, el parenostre.
—Has recordat vells temps o vells amics?
—Quan tenia sis o set anys, i el pare.
—Has rigut?
—Una mica.
—Has plorat?
—Com?
—Que si has plorat, per dins o per fora.
—De totes dues maneres.
—Per què?
—Per tot.
—Jo també —va dir en Joe—. Se t’ha acostat algun gos per fer-se amic teu?
—Sí. A tu també?
—Sí.
—Per què ho fan, això, els gossos? —vaig demanar jo.
—Què vols dir?
—Per què un gos escull un paio i no pas un altre per fer-se’n amic?
—Un gos es fa amic de qualsevol.
—Jo he sentit que un gos no es farà mai amic d’algú que no faci bona olor.
—No hi ha cap home al món que no faci bona olor —va sentenciar en Joe.
—Bé, pot ser que per al gos no faci bona olor.
—Pot ser —va dir en Joe—, però l’olfacte d’un gos és un mitjà massa pobre per jutjar els éssers humans, que agafen l’olor del món.
—Suposo que sí.
Vam arribar al centre de vigilància, vam prendre cafè i uns entrepans i ens vam asseure a xerrar una estona. En acabat ens vam estirar i ens vam adormir. Quan ja eren quasi les sis del matí, ens van despertar i vam tornar al camió, i a les nostres zones de vigilància, i vam fer dues hores més de guàrdia. Ja eren quasi dos quarts de nou quan vaig tornar a la caserna, i vaig anar directament a l’oficina a tornar les seves coses al sergent Cacalokowitz, que estava assegut darrere un petit escriptori, examinant la nòmina de personal malalt. Ell també semblava força malalt. Quan va alçar els ulls i em va veure, no vaig somriure. No hi havia ningú més, així que em vaig treure de la butxaca les seves coses i les hi vaig donar. Em va mirar com si intentés esbrinar què sabia jo, i suposo que va arribar a la conclusió que sabia més del compte, perquè em va dir:
—Gràcies, Wesley.
Em vaig alegrar de no haver de dir cap mentida i vaig donar gràcies a Déu, però quan em vaig girar per anar-me’n em va preguntar, en veu molt baixa:
—Ha vist en Lou Marriacci?
Em vaig espantar, perquè estava segur que ara sí que hauria de començar a dir mentides, i que així que comencés ja no podria parar.
—Quan? —vaig demanar.
—Aquest matí.
—No —vaig contestar, dient-li una veritat que cada cop era més a prop de la mentida.
—Vull parlar amb en Lou —va dir el sergent.
Ja havia begut oli. No me’n sortiria. Vaig pensar a demanar al sergent de què volia parlar amb en Lou, però vaig canviar d’opinió perquè vaig pensar que si feia preguntes encara trigaria menys a haver de mentir, i el que jo volia era ajornar les mentides tant com pogués.
Llavors el sergent va dir, tot tranquil:
—A en Lou l’envien a casa. Està fora de l’exèrcit.
—Com?
—Passa dels trenta-vuit anys. Fa poc ha sortit una nova directriu del Ministeri de Defensa. D’aquí a tres o quatre dies ja serà a casa. És a la llista. L’hi dirà si el veu?
—L’hi diré, sí.
Crec que mai no m’he sentit tan feliç com aquell matí, i tot perquè en Lou se’n tornava a casa i jo ja no hauria de dir mentides. Estava impacient per anar al bosc a buscar-lo, però no volia córrer perquè podria aixecar sospites, així que hi vaig anar tot passejant. Em vaig prendre tot el temps del món, i cada minut que passava em sentia més bé. No vaig trigar a arribar al bosc, i al cap d’una estona ja hi era ben endins, on vaig suposar que trobaria en Lou, i vaig començar a cantar «Valencia». Volia que en Lou em sentís i sabés que no passava res, però suposo que no era prou a prop per sentir-me, perquè no va sortir de l’amagatall, i això que jo ja havia travessat el cor del bosc, o si més no això m’havia semblat. Tot i així, vaig continuar caminant i xiulant, i esperant que en Lou aparegués.
Al cap d’una estona em vaig preocupar. I si ja se n’ha anat a casa? I si el detenen per absentar-se sense permís i ell, que encara no sap que igualment està fora de l’exèrcit, fa veure que ha perdut la memòria, i la gent comença a sospitar i m’interroga, i jo he de mentir després de tot, encara que ell ja estigui fora de l’exèrcit?