poc a poc —li va dir—. Estic ferit.
—Vostè no està ferit —va dir en Lou—. El que està és borratxo.
—No, estic ferit. Estic sagnant.
A vegades els borratxos diuen coses estranyes. Ho sé perquè recordo les coses que deia el pare quan estava borratxo. La meitat no les entenia, però sempre vaig saber que no eren tan absurdes com semblaven. En Cacalokowitz no estava ferit ni sagnava, però jo sabia el que volia dir, i suposo que en Lou també, perquè va alentir el pas. En Lou es comportava amb en Cacalokowitz com si hi estigués furiós, com si no volgués perdre més temps amb un home que havia begut tant que era incapaç de caminar recte o de dir res intel·ligible, però jo sabia que només ho feia per diversió.
No vaig trigar a perdre’ls de vista i a quedar-me sol. Tant me feia estar sol, però mentiria si digués que no tenia por. Vaig recórrer el terreny una vegada, desitjant no haver de cridar l’alto a ningú. Tant me feia que me’l cridessin a mi, però jo preferia no haver-lo de cridar.
Vaig recordar les instruccions que ens donaven sempre abans de fer la guàrdia.
I al mateix temps no deixava de mirar el cel i les estrelles i de somiar aquell home afortunat perquè era lliure.
Les instruccions sempre eren les mateixes; si més no en essència, tot i que les paraules variaven. «Recordin que això és molt seriós. No és ni un càstig ni una diversió. Fer la guàrdia és un honor del qual hauria de sentir-se orgullós qualsevol home d’aquest exèrcit d’homes. I també és una gran responsabilitat, perquè el que fan és protegir el nostre país contra l’enemic. Cridin l’alto amb una veu clara i autoritària. I si a la primera no hi ha resposta, tornin a intentar-ho. I si a la segona tampoc no contesta ningú i veuen alguna cosa sospitosa, disparin; i disparin a matar! Així hauran complert el seu deure, encara que hagin disparat a un comandant, a un coronel o a un general. Si no troben que hi hagi res sospitós, si troben que deu ser només un borratxo, o veuen qui és i saben del cert que no suposa cap perill, no disparin, facin servir el sentit comú. Però sobretot no corrin riscos innecessaris. L’enemic és entre nosaltres. Pot posar-se un uniforme de soldat americà i a vostès potser els semblarà que el coneixen, però no siguin ximples, no se la juguin, podria costar-los la vida. Si al segon alto no hi ha resposta, no només poden disparar, sinó que tenen l’obligació de disparar.
No m’agradaven gens, aquelles instruccions. Uns quants homes havien rebut trets, però cap no era de l’enemic. La majoria eren soldats. Constantment sentíem històries de soldats que disparaven a homes innocents durant la guàrdia. La majoria de les històries venien d’altres posts, però una nit un dels nostres va disparar a un d’una altra companyia. El paio va morir abans que poguessin fer res per ell, i al que li va disparar el van enviar a casa de permís, perquè es recuperés, però ja no va tornar mai més al nostre post. El van enviar a un altre lloc, perquè ningú no s’assabentés que havia mort un company.
Molt aviat ja havia recorregut el terreny tres vegades. Em van passar pel cap un munt de coses, i llavors vaig començar a cantussejar una melodia que no sabia quina era ni on l’havia sentida. Però no vaig trigar a caure-hi, perquè en vaig recordar la lletra: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?».5 La cantava el pare, era una cançó de la guerra anterior.
Vaig començar a pensar què devia ser el que em volia dir en Lou. Llavors va aparèixer un quisso i se’m va enganxar als talons. L’hi vaig agrair. Hi havia molt de silenci, només se sentia el soroll de les meves botes feixugues quan caminava, i el gos no feia cap soroll. Em vaig aturar un sol cop, tot i saber que estava prohibit, per parlar-hi. «Hola, noi», li vaig dir, i el gosset va arrencar a córrer. Va alentir el pas fins a aturar-se i va tornar a poc a poc. Em vaig adonar que no es refiava de mi. Hi ha molts gossos sense amo a prop dels posts militars.
Em va venir de gust fumar-me una cigarreta, però sabia que estava prohibit i me’n vaig estar. Però al cap d’una estona em vaig sentir malament per no haver-m’hi arriscat, així que em vaig posar una cigarreta als llavis, la vaig encendre i vaig començar a fumar i a sentir-me més bé, tal com deia en Joe Foxhall. Només havien passat trenta-cinc minuts, però a mi em semblaven una eternitat.
Vaig provar d’inventar-me un joc per passar l’estona, i em vaig dir: «D’aquí al punt en què he de girar, hi ha exactament cent trenta-tres passes», i vaig començar a comptar-les. Però m’havia equivocat. En realitat hi havia cent cinquanta-quatre passes.
I llavors em vaig dir: «Si endevino, amb un marge d’error de deu passes, quantes passes hi ha d’aquesta punta del terreny a l’altra... demà al matí s’haurà acabat la guerra».
Però de seguida em vaig adonar que allò era una bestiesa, així que vaig rectificar: «No, si l’encerto no hauré de cridar l’alto a ningú, i tornaré al centre de vigilància i en Joe Foxhall i jo ens alegrarem d’haver fet ja la meitat de la guàrdia, i potser en comptes de dormir ens asseurem a fumar i a xerrar».
Però després vaig pensar que igualment veuria en Joe Foxhall al centre de vigilància, i que igualment ens asseuríem a fumar i a xerrar, així que aquell tracte tampoc no em va convèncer.
Així que em vaig dir: «Si l’encerto amb un marge d’error de deu passes, el pare està bé. Ja no està tan malament com quan se’n va anar de casa, i està sa i estalvi en alguna habitació moblada».
Però això tampoc no em va acabar de convèncer, tot i que sí que volia que el pare estigués bé.
Així que em vaig dir: «Coneixeré una noia abans que s’acabi la guerra: la meva nòvia, la meva promesa, la meva dona. La trobaré i ella m’estimarà tant com jo a ella, i viurem junts, sense que ens importi el que faci la resta del món».
Però aleshores ja havia recorregut la llargada sencera i no havia intentat endevinar quantes passes hi havia d’una punta a l’altra, així que ara ja estava recorrent l’amplària del terreny, i com que aquella distància era menor, i per tant més fàcil d’endevinar, vaig preferir esperar-me fins que em toqués girar per tornar a recórrer la llargada.
Quan ja estava a punt de girar, em vaig dir: «Hi ha tres-centes noranta-tres passes. Si l’encerto amb un marge d’error de deu passes, la trobaré».
I vaig girar i vaig començar a comptar.
Si vaig triar aquell nombre, el tres-cents noranta-tres, és perquè crec que el tres és el meu nombre de la sort, i per tant tots els nombres que són múltiples de tres em donen sort. El meu número de placa de l’exèrcit està format per tresos i nous. Quan era petit m’agradava el set, però suposo que el set era massa alt, perquè de seguida em va deixar d’agradar i el vaig canviar pel tres. Comptava de tres en tres, i això em donava sort.
Esperava no equivocar-me, perquè al final acabes creient en els nombres, però no vaig trigar a adonar-me que m’havia passat, així que vaig començar a fer passes més curtes, però tot i així em passava. En total només hi havia dues-centes vuitanta-quatre passes, incloent-hi les curtes, i aquest nombre a mi no em diu res. Dividit entre tres dona noranta-quatre amb seixanta-sis, que tampoc no em serveix. Però el nou de noranta-quatre era millor que res, així que vaig decidir que tenia dret a intentar fer un altre tracte, però com que havia fallat en el que hauria significat (tant de bo no hagués fallat) que trobaria nòvia, vaig decidir inventar-me’n un de nou, i aquest cop vaig dir: «Si veig aparèixer una estrella nova al cel, o si veig un estel fugaç...».
Volia demanar un desig i no sabia quin.
Però no vaig trigar a saber-ho, i amb certesa.
«Si durant el temps que trigo a recórrer el terreny una sola vegada veig una estrella nova, o un estel fugaç, no em mataran a la guerra».
Llavors em vaig posar nerviós, perquè no estava segur de tenir-ho fàcil. Caminant a poc a poc com ha de caminar un guàrdia, o fins i tot una mica més a poc a poc, trigava uns onze minuts a recórrer la zona, i tot i haver mirat el cel durant quasi tota la guàrdia