intentar no mirar el cel mentre pensava en tot això, perquè si apareixia una estrella nova abans d’allargar la mà en senyal d’acord solemne no serviria de res, així que vaig allargar la mà, em vaig fixar bé en el punt on era, vaig mirar el cel i em vaig dir: «Si veig una estrella nova abans de tornar a passar per aquest punt, o si veig un estel fugaç, jo, Wesley Jackson, no moriré en aquesta guerra».
També em vaig proposar no fer trampa caminant més a poc a poc, o més a poc a poc que fins aleshores, perquè no em va semblar que servís de res intentar enganyar el cel. Si no m’havia de salvar, valia més saber-ho ja. Així deixaria d’amoïnar-me. Simplement em diria: «Bé, si ha de ser així...», i me n’oblidaria.
Vaig mirar el cel i vaig començar a caminar, i ben aviat ja havia recorregut la meitat del terreny. I encara no havia vist aparèixer cap estrella nova ni cap estel fugaç.
Però no em vaig desanimar.
No sé per què vaig tenir el pressentiment que veuria aparèixer una estrella nova abans d’acabar el recorregut, estava segur que en veuria una; no veuria un estel fugaç, veuria sorgir una estrella nova de la foscor del cel, a milions de milles de distància, i llavors sabria que no em matarien. Tant me feia quines possibilitats tenia, perquè sabia que veuria una estrella; una estrella flamant al cel, la meva estrella, que em diria que no em passaria res.
Llavors vaig començar a mirar cap al punt on creia que apareixeria l’estrella, cap a l’est, a uns vint peus per damunt de l’horitzó. Jo no en sé res, d’estrelles. No sé com varia la seva posició en el cel d’un mes a l’altre, ni cap on es desplacen, ni quins noms tenen; així que ja us podeu fer una idea del risc que corria fixant-me en aquell punt concret. Però tant me feia. Jo sabia que la meva estrella apareixeria, i no us penseu que us dic cap mentida quan us dic que la meva estrella va aparèixer. I va aparèixer molt abans que acabés el recorregut. La vaig veure amb tanta claredat com veia les altres estrelles que hi havia al cel, i la vaig veure just en el moment en què va aparèixer.
—Això és un miracle —vaig dir—. Aquesta estrella ha aparegut només per a mi. Déu l’ha feta aparèixer per a mi. És clar que abans ja hi era i la devia tapar alguna cosa, però Déu ha sentit el meu desig i ha apartat el que no deixava veure l’estrella, i llavors ha aparegut per fi i jo l’he vista, i això significa que no moriré en aquesta guerra.
Em vaig posar tan content que vaig començar a cantar a plens pulmons: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?». El gos ja no em tenia por, i jo tampoc no tenia por de... de res. Vaig treure una altra cigarreta, la vaig encendre i me la vaig fumar, i ja m’era igual que arribés algú i li hagués de cridar l’alto.
Llavors vaig veure acostar-se algú per la carretera.
Sabia que era en Lou Marriacci, però vaig cridar igualment:
—Alto! Qui hi ha?
—Molt bé —va dir en Lou—. Crida-ho ben fort.
I vaig tornar a cridar, perquè sí.
______________________
5. «Where do we go from here» (Howard Johnson, Percy Wenrich), cançó de caràcter patriòtic que es va fer molt popular durant la Primera Guerra Mundial.
CAPÍTOL 8
En Lou Marriacci demana un favor difícil a en Wesley
En Lou i jo anàvem caminant l’un al costat de l’altre i jo em vaig demanar què devia estar pensant.
—Veig que has perdut el teu amic —va dir, referint-se al gos, que acabava de sortir corrent—. Em cauen bé, els paios que agraden als gossos. Sé que són bona gent.
—Hi ha molts gossos als quals no els agrado —vaig dir—. Un gos solitari es fa amic de qualsevol, a aquestes hores de la nit.
—Ui, no. Aquest així que he arribat jo ha arrencat a córrer, i ara ja no és aquí. Ni tan sols s’ha quedat per aquí a la vora, dubtant si tornar o no. No tornarà fins que jo no me’n vagi.
—I tu creus que això vol dir que no li agrades?
—Sé del cert que no li agrado.
—I per què no?
—Doncs perquè és així —va contestar en Lou—. Els gossos es guien per l’instint. Potser s’equivoquen, però quasi sempre l’encerten. M’he passat aquí dues hores abans que tu, i he vist aquell gos un parell de cops ensumant l’aire, suposo que intentant decidir si se m’acostava o no. I al final no ho ha fet. M’ha ensumat i no li ha agradat la meva olor.
—Què vols dir?
—Els gossos busquen algú que sigui bo. Jo soc bo amb mi mateix, suposo, però no amb els gossos. Potser tu ets bo amb tu mateix i també amb els gossos. Si és així, ets un bon paio. Jo crec que sí que ho ets, i per això volia parlar amb tu.
—Digues.
—En primer lloc, no expliquis a ningú el que ha passat aquí fa una estona entre el sergent i jo. L’he ficat al llit i ja està tot arreglat. A partir d’ara es portarà bé amb nosaltres. La veritat és que no ha estat mai un cabró amb cap de nosaltres, però sempre està bé tenir alguna cosa per fer servir en contra d’algú a qui en qualsevol moment se li pot ficar a la ceba la idea de ser un cabró. En Cacalokowitz és un bon paio, però té una feina a fer i de tant en tant ha de donar-nos ordres; ja saps què vull dir: fregar els terres, endreçar la caserna, ajudar a la cuina, fer la guàrdia i tota la resta.
—Suposo que tothom ha de tenir una oportunitat.
—Tu ets molt bona persona —va dir en Lou—, i és ben lògic que pensis que tothom ha de tenir una oportunitat. Per això li agrades a aquell gos. Però jo no penso que tothom hagi de tenir una oportunitat. Sé que no tothom té una oportunitat, i això em molesta, perquè si hi ha una cosa que no suporto és sentir-me com un carallot.
—Què vols dir?
—En una guerra tothom hauria de tenir una oportunitat, i quan dic tothom em refereixo a tothom. Jo soc a l’exèrcit, però conec un munt de paios que també haurien de ser-hi i se n’han deslliurat.
—I això com és?
—Perquè són llestos —va dir en Lou—. No són carallots. Si una guerra és justa, tots els homes del país hi haurien d’anar a lluitar, sobretot els que tenen més pasta, els que hi tenen més a perdre; però aquests no van a la guerra. Aquests volen que tu i jo anem a lluitar mentre ells continuen guanyant diners... i a costa nostra. Tant els fa, a quants de nosaltres matin, mentre ells puguin conservar el que tenen i aconseguir-ne més. També són molt patriòtics, deu vegades més patriòtics que nosaltres. A ells els agrada la guerra i nosaltres l’odiem. Ells llegeixen el que diuen els diaris i les revistes sobre la guerra, i en saben més que nosaltres. I també ho saben tot de les guerres anteriors. Les estudien, per intentar esbrinar com guanyar diners amb aquesta.
—Suposo que molta gent prefereix els diners a qualsevol altra cosa.
—Molta gent —va dir en Lou—. Massa. Però no són només diners, el que busquen, també fan servir la guerra per aconseguir altres coses: més poder, més importància, més reputació. A l’exèrcit ens convertim en números, no se’ns distingeix als uns dels altres a una distància de deu iardes. Però què coi, el que vull dir-te és això.
Vam continuar caminant en silenci fins que va dir:
—Vull sortir de l’exèrcit. Sé que ho puc fer. Però necessito una mica d’ajuda, i t’estic demanant que em donis un cop de mà.
—No ho puc fer, això, Lou —vaig dir—. Ens podrien matar a tots dos per una cosa així.
—No et pensis que no et tornaré el favor. I tant que te’l tornaré.
—No