pròpia veu em va espantar més que mai.
Em vaig asseure a recapacitar. Devia quedar-me adormit, perquè de sobte era a casa amb el pare i ell tornava a estar bé. Cantava «Valencia», però no estava ressentit amb ningú. Estava content. El pare preparava un d’aquells sopars que ens solia fer quan estàvem tots junts i no teníem problemes. Ens assèiem a sopar i xerràvem. I llavors algú trucava a la porta i jo em moria de l’ensurt. El pare obria la porta i un paio deia: «Busco en Wesley Jackson».
—Qui és, vostè? —deia el pare.
I el paio contestava:
—Vostè ja em coneix. No fa falta que li digui qui soc.
Jo m’espantava i em posava a plorar, però el meu plor no era el d’un home que està despert, sinó aquell plor terrible que fa rajar llàgrimes per tot en aquest món i ho sacseja tot amb sanglots amargs; perquè sabia qui era aquell paio i no volia anar-me’n amb ell. El pare tampoc no volia que me n’anés amb el desconegut, però no podia fer res per evitar-ho, així que agafava una ampolla i bevia un glop. I el paio entrava a casa i s’asseia al meu costat, i jo no el volia mirar. Llavors m’agafava l’espatlla i me la sacsejava lleugerament, i pronunciava el meu nom com si fos el meu millor amic i no pas qui era realment.
—Wesley —deia.
I llavors se’m va acudir que potser estava adormit, i ei, reina, allò em va fer sentir més bé. Vaig començar a recordar petites coses que eren senyals inequívocs que dormia: el bosc, en Cacalokowitz borratxo de nit i sobri de matí, i en tenir la certesa que somiava em vaig sentir més bé i vaig canviar de posició diversos cops, encara adormit, i en acabat vaig obrir els ulls i en Lou Marriacci era allà, agafant-me l’espatlla.
Vaig sacsejar el cap un parell de cops i vaig somriure a en Lou, però suposo que ell estava massa amoïnat per tornar-me el somriure. No va dir res, simplement va esperar que jo parlés.
—Estàs fora de l’exèrcit —vaig dir jo. Però ell va continuar callat—. He vingut a dir-t’ho, però no et trobava. Suposo que m’he quedat adormit. —Vaig esperar que en Lou digués alguna cosa, però suposo que no podia badar boca, així que vaig prosseguir:— Li he tornat les seves coses a en Cacalokowitz, tal com em vas demanar, i m’ha donat les gràcies. No m’ha preguntat res, així que no he hagut de dir cap mentida. Bé, sí que m’ha preguntat una cosa: volia saber si t’havia vist, i jo m’he espantat. Però un tracte és un tracte i jo el pensava respectar, tot i que preferia no haver de dir cap mentida. I llavors m’ha dit que estaves fora de l’exèrcit perquè ja passes dels trenta-vuit, que havia sortit una nova directriu i que li havia arribat una llista del quarter general amb el teu nom. M’ha demanat que t’ho digués si et veia. Així que he vingut a dir-t’ho.
De sobte en Lou va somriure.
—T’estimo com als meus dos fills —va dir—. Ets el paio més guapo del món.
—Estic molt content que per fi te’n puguis tornar a casa —vaig dir jo.
—He de fer una cosa per tu —va dir en Lou—. He de fer moltes coses per tu.
—És l’exèrcit, el que t’envia a casa. Jo no he fet res.
—Però estaves disposat a fer-ho. He de fer un munt de coses per tu. Digue’m què vols que faci.
—No se m’acut res, Lou. Però gràcies igualment.
—Pensa-hi bé. T’enviaré diners, uns quants cada setmana. Però això no és res. Pensa una mica.
—No vull diners, jo.
—Has de dir-me el que vols que faci per tu —va dir en Lou—. Jo soc catòlic. Et vaig demanar que mentissis per mi, i sé que no ets la mena de paio a qui li agrada mentir, però vas dir que ho faries per mi perquè volies que tornés a casa. He de fer alguna cosa per tu per expiar el meu pecat. Jo sempre faig alguna cosa per expiar els meus pecats, tots i cadascun.
Llavors em vaig recordar del pare.
—Potser podries trobar el meu pare —vaig dir.
—El trobaré —va dir en Lou—. Explica-me’n alguna cosa.
Vaig explicar a en Lou el que havia de saber, i em va dir:
—No et preocupis. Trobaré el teu pare. I també me’n cuidaré. T’escriuré quan el trobi, i faré que ell també t’escrigui.
Vam tornar a la caserna i en Lou Marriacci va entrar al despatx del sergent Cacalokowitz. Tres dies després vaig acompanyar en Lou a l’estació per acomiadar-me’n. En Dominic i en Victor Tosca també venien, i quan li va arribar l’hora de pujar al tren, en Lou tenia els ulls plens de llàgrimes. Va abraçar en Dominic i li va dir alguna cosa en italià, i en acabat va abraçar en Victor i li va bufetejar la cara com se sol fer: tres o quatre cops, amb afecte. I tot seguit se’m va acostar a mi.
—Tu no et preocupis per res —va dir—. Trobaré el teu pare. Serà el primer que faci.
I en Lou Marriacci va pujar al tren, i nosaltres tres vam sortir de l’estació i vam entrar en un bar.
Jo vaig beure molta cervesa i em vaig emborratxar per primer cop a la vida, i en Dominic i en Victor Tosca em van portar al post amb taxi i em van ajudar a ficar-me al llit.
CAPÍTOL 11
En Harry Cook i en Wesley veuen una noia bonica
Quan en Harry Cook i jo vam anar a Alaska gràcies a la influència del periodista Jim Kirby sobre el pobre coronel Remington (que volia sortir als diaris), vam jurar que no ens separaríem mentre durés la guerra, sense pensar que l’exèrcit pogués tenir uns altres plans per a nosaltres. I així, quan vam acabar la instrucció bàsica, no gaire després que en Lou Marriacci hagués tornat a casa, en Harry Cook es va assabentar que l’enviaven a Missouri, i jo em vaig assabentar que m’enviaven a Nova York.
—A quina part de Nova York? —va dir en Harry.
—En Cacalokowitz diu que a Nova York, a la ciutat. A quina part de Missouri vas tu?
—A prop de Joplin.
Tots dos ho vam sentir molt, però les coses són així, a l’exèrcit. A en Dominic Tosca també li va tocar anar a Missouri, i al seu germà Victor a Nova York. Els nois que anaven a Nova York se sentien més afortunats que els que anaven a Missouri o a algun altre lloc, com ara Louisiana. Tothom estava trist però al mateix temps impacient per anar-se’n. El motiu pel qual els nois que anaven a Missouri envejaven els que anàvem a Nova York era que a Amèrica tothom vol anar a Nova York algun dia; bé, suposo. Jo sempre havia volgut anar a Nova York, així que quan em va arribar la brama que jo era a la llista dels que anirien a Nova York em vaig posar molt content. Però quan em vaig assabentar que en Harry Cook no m’hi acompanyaria, vaig anar a veure en Cacalokowitz i li vaig dir que, si en Harry no podia anar a Nova York amb mi, si em deixava a mi anar a Missouri amb ell. En Cacalokowitz em va contestar que a tots ens havien assignat una destinació i una feina, i que no s’hi podia fer res.
—I a mi quina feina m’han assignat?
En Cacalokowitz va treure la meva fitxa i se la va mirar.
—Aquí no ho diu exactament —va contestar—. Però t’envien a Nova York. Suposo que et posaran d’administratiu perquè saps escriure a màquina. On vas aprendre’n?
—A l’Institut Politècnic de San Francisco.
—I això?
—Va ser un error. Vaig intentar dir-los que no havia escollit mecanografia i taquigrafia, però no em van fer cas, així que vaig haver d’aprendre totes dues coses: la mecanografia m’anava més bé, però les vaig aprovar totes dues.
—Has treballat mai en una oficina?
—Durant dues setmanes vaig treballar a la línia de ferrocarril Southern Pacific, per vacances. Ho diu a la fitxa.
—Suposo