a dir la veritat mai més. Massa gent patiria si jo començava a dir la veritat després d’haver mentit. Patiria la Marta Marriacci i els seus dos fills, Lou i Michael, i la seva filla, Rosa. De manera que estava condemnat de per vida a ser un mentider.
Em vaig sentir tan malament per ser un mentider que els ulls se’m van omplir de llàgrimes, i vaig desitjar no haver nascut. Quin sentit té viure si has de ser un mentider tota la vida?
I em vaig posar a plorar com plorava quan no devia tenir més de sis o set anys, en veu baixa i en secret, sense ningú amb qui parlar.
Mentre plorava, vaig sentir que s’acostava algú. Estava tan enrabiat que em vaig tornar mesquí i odiava tothom, sobretot el paio a qui havia de cridar l’alto. Ja no tenia por perquè ja no m’importava el que em pogués passar. Ni tan sols m’importava que em matessin, si més no si em mataven ja no hauria de dir més mentides, i en Lou sabria que no l’havia traït. Estava tan enrabiat quan vaig dir: «Alto! Qui hi ha?», que el paio va estar a punt de caure. Es va aturar en sec.
—Coronel Remington —va dir el paio, i sí que era ell. I també anava borratxo.
A mi tant me feia que fos coronel o capità, jo estava enrabiat. I algun dia aquell mateix paio, aquell pesat que s’havia emborratxat a la ciutat com en Cacalokowitz, i com qualsevol soldat ras de l’exèrcit, em sotmetria a un dur interrogatori que em deshonraria per sempre més; així que vaig continuar parlant-li en un to brusc. Li vaig ordenar que avancés i que s’identifiqués, i ell va obeir. Quan vaig comprovar que tot estava en regla i ell ja se’n podia tornar a la caserna, el coronel em va mirar i va dir:
—Vostè és el soldat Jackson, oi?
—Sí, coronel.
—Doncs estic orgullós de vostè. No havia vist mai ningú cridar l’alto amb tanta professionalitat, i m’encarregaré d’esmentar-ho al seu comandant demà al matí. Mentre hi hagi joves com vostè vigilant els portals del nostre gran país el nostre poble no haurà de patir per la seva seguretat. Soldat Jackson, la glòria de la nostra nació rau en les ànimes fortes i valeroses com vostè, i no pas en les ànimes malaltisses i desllavassades d’homes com...
Vaig pensar que diria la veritat i acabaria la frase dient «... d’homes com jo», però el que va dir va ser:
—... en Benedict Arnold.
Jo no havia investigat en Benedict Arnold, així que no podia saber si la seva ànima era malaltissa i desllavassada, però a aquella hora de la matinada ja m’era tot igual.
—Sí, coronel —vaig contestar.
—I a més —va prosseguir el coronel—, lluitarem contra l’enemic fins a doblegar-lo, i fins que la corrupció desaparegui de la capa de la...
El coronel no va voler acabar aquella frase que era tan fàcil d’acabar. Jo estava a punt de fer-ho per ell quan va fer la cara que sol fer un home que acaba de recordar una cosa que el repugna, i va començar a renegar entre dents: «Porca puteta provinciana». De manera que em vaig imaginar que el coronel se sentia culpable per haver tingut relacions sexuals estant fora de servei, com el sergent Cacalokowitz; i potser fins i tot amb la mateixa noia, ja que no feia tanta estona que en Cacalokowitz havia passat per allà.
No volia ser descortès, però em va semblar que si havia de continuar sent valerós i totes aquelles coses meravelloses que el coronel havia dit de mi, valia més que complís el meu deure, així que li vaig dir:
—Bona nit, coronel.
I vaig començar a caminar.
El coronel es va esverar una mica, suposo que pel que havia begut, però també per les altres coses, i va començar a amollar un discurs que s’assemblava molt a un discurs que el president havia pronunciat una vegada a la ràdio. El coronel va fer servir les mateixes paraules que el president, i el mateix to de veu, i va intentar parlar com el president. Jo ja havia sentit fer això a uns quants soldats. Tard o d’hora ho fa quasi tothom, a l’exèrcit, sobretot el tros en què el president deia que ell sabia el que era la guerra, que havia vist cadàvers de soldats americans, que odiava la guerra, i que volia garantir a les mares i als pares americans que procuraria que els seus fills no haguessin d’anar a la guerra, i etcètera, etcètera. A l’exèrcit, tots els que han sentit aquest discurs el recorden i a vegades imiten el president pronunciant-lo, o si més no els passa pel cap de fer-ho en algun moment. A mi mateix se m’ha acudit alguna vegada, però no he tingut rancúnia al president, simplement m’he demanat per què les coses són com són; ni tan sols l’home més important del país és capaç de controlar res, ningú no pot fer res per aturar la guerra, ni tan sols el president dels Estats Units, el líder polític del poble més gran, més ric, més lliure i més avançat del món.
I per acabar-ho d’adobar va tornar a aparèixer el quisso i es va quedar a escoltar el coronel, segurament demanant-se a què treia cap aquell soroll. Suposo que la bèstia va arribar a la conclusió que el soroll no treia cap a res, perquè va començar a lladrar al coronel. Potser protestava, o potser només el volia acompanyar. Fos el que fos, el gos evitava acostar-s’hi més, i s’allunyava una mica i després tornava també una mica, sense parar de lladrar. En sentir el gos, el coronel també es va posar a lladrar. Això va engrescar encara més el gos, i el soroll es va convertir en un xivarri espantós. No sé qui lladrava més bé, si el gos o el coronel, però tots dos anaven ben igualats. Al final va guanyar el coronel. I el gos se’n va anar i ja no va tornar més.
Per fi victoriós, el coronel va cridar a plens pulmons:
—A la merda els demòcrates! Jo soc republicà!
Jo no sabia distingir un demòcrata d’un republicà, així que no em va fer res. Suposo que si havia dit allò era perquè ell era republicà, però a més de republicà era coronel, el segon de bord del nostre post, i vaig pensar que ho havia de recordar. L’únic home que estava per damunt seu era un general de brigada que només sortia del seu amagatall quan s’havia de fer alguna cosa de cara a la galeria, com ara inaugurar un edifici nou i altres coses per l’estil. M’havien dit que s’havia graduat a West Point, que tenia més de seixanta anys, que no havia lluitat ni lluitaria mai a causa de la seva edat avançada. Aquell comportament, imitar el president i lladrar a un gos abandonat i solitari, em va semblar impropi d’un coronel.
De manera que em vaig quedar allà plantat, a unes vint iardes del coronel, escoltant-lo. M’havien passat tantes coses confuses des que havia començat aquella guàrdia que vaig pensar a disparar i acabar una vegada per totes, la qual cosa demostra quina mena de bogeries li poden passar pel cap a un paio quan és a l’exèrcit i el món està en guerra. Només perquè tenia una arma carregada a la mà i el coronel estava fent un poti-poti de tot el que m’havien inculcat a l’exèrcit, em va passar pel cap disparar-li, com si allò pogués servir d’alguna cosa. La idea em va provocar una barreja de sorpresa i horror.
Per no sentir-me tan malament per haver-se’m acudit aquella atrocitat, vaig decidir acostar-me al coronel per veure si podia evitar que continués fent aquell ridícul espantós. No li convenia que arribés algú i el veiés en aquell estat i el sentís imitant el president, lladrant al gos i insultant els demòcrates, i la situació podia empitjorar encara més, així que m’hi vaig acostar i em vaig quadrar. Ell va continuar denunciant els demòcrates. Els va titllar d’hipòcrites, de canvistes, d’episcopalians i de feixistes, però quan ja feia mig minut que m’havia quadrat va callar i em va semblar que intentava recobrar el poc seny que li quedava. I al final va dir:
—Soldat Jackson, vostè és el millor soldat d’aquest post; demà al matí parlaré amb el seu comandant.
—Sí, coronel —vaig dir jo.
—I vostè amb qui pensa parlar de mi demà al matí?
—Amb ningú, coronel.
—I a qui pensa escriure sobre mi demà al matí?
—A ningú, coronel.
I llavors el coronel va esperar un moment.
—És un bon soldat, Jackson