sergent, què va passar? Expliqui’ns què va passar.
—Jo no hi era —va dir el sergent—, però segons m’han dit, el capità i en Victor estaven coquetejant; si més no el capità. Suposo que en Victor ni se’n va adonar. S’ha de ser ben curt.
—Potser algú li va parar una trampa al capità —va dir en Vernon Higbee.
—Nooo —va dir el sergent Cacalokowitz—. Aquest segur que és del ram de l’aigua. L’han investigat. A algun de vostès se li ha insinuat algú, últimament? Si és així que ho digui, perquè l’exèrcit no la vol, aquesta mena de gent.
Tothom va esclafir a riure, i en Joe Foxhall va dir:
—Aquí l’únic paio que se’ns insinua és vostè, sergent. I no només se’ns insinua, sinó que ens fot cada dia.
—Ja ho pot ben dir —va dir en Cacalokowitz—, i si a algun de vostès no li agrada, que es foti. Diguin, se’ls ha insinuat algú, últimament?
—A qui? —vaig dir jo.
—A vostè, per exemple —va dir en Cacalokowitz, adreçant-se a mi, que era el que més por em feia perquè sabia que els nois aprofitarien per burlar-se de mi.
—A ell? —va dir en Joe Foxhall—. A en Wesley Jackson? Qui coi voldria insinuar-se-li, a un paio tan lleig?
—Suposo que tots vosaltres us penseu que sou més guapos que ell —va dir en Harry Cook—. Suposo que us penseu que tant els homes com les dones us troben irresistibles. Però per què no us mireu bé quan us afaiteu? No sou uns adonis, precisament. Les dones boniques no són totes idiotes, i un paio com en Wesley té més possibilitats de trobar una bona dona que qualsevol de vosaltres, carallots; perquè té alguna cosa més, a part del físic.
—Ja, però el físic també el té —va dir en Joe Foxhall—. Ei, Wesley, què et sembla que el teu amic doni la cara per tu? Insultant, no? Per què el paio més lleig de Bakersfield aconseguia sempre les noies més guapes? Qui no ho sap, això?
—Molt bé, nois —va dir en Cacalokowitz—. Recordin que tot això és extraoficial, ha de quedar entre vostès i jo. No ens convé que s’escampi aquest escàndol.
—Quin escàndol? —va dir en Joe.
—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Jo només els he dit el que m’ha demanat el comandant.
—I ho ha fet amb molt d’estil —va dir en Joe Foxhall—. És molt europeu, vostè, sergent.
—Què vol dir amb això? —va demanar en Cacalokowitz.
—M’està dient que no sap què significa ser molt europeu?
—Soc polonès, jo —va dir en Cacalokowitz.
—Vostè és un home de món —va dir en Joe Foxhall—. Això és el que és.
—Entesos —va dir el sergent—. Els llestos que hagin anat a la universitat i a llocs així es poden burlar de mi tant com vulguin, però no oblidin que jo soc el que s’asseu al seu despatx i decideix qui fa les feines brutes, i també sé que vostè és el soldat Foxhall.
—Vostè no seria capaç de fer-li una mala jugada així a un batxiller de l’Institut de Bakersfield, oi, sergent?
—No em vingui amb aquesta murga de l’Institut de Bakersfield —va dir en Cacalokowitz—. He consultat les fitxes de tots els homes d’aquesta unitat. Vostè es va llicenciar a la Universitat de Califòrnia. Pot ser que sigui un ignorant, però no oblidi que també soc el seu sergent.
—Entesos, sergent, no ho oblidaré —va contestar en Joe—. Però no troba que ens haurien de passar una bona pel·lícula d’instrucció de dues bobines que ens ensenyi a bregar amb els capitans homosexuals? En Victor Tosca no va saber què fer. Ell es pensava que havia de fer la salutació.
—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Vostès no parlin amb ningú d’aquest escàndol, no ho oblidin.
______________________
4. «Tothom em diu reina, / no sé per què. / Potser perquè la mare / també em diu així.» «Everybody Calls Me Honey» (1919; Charley Straight, Joe Lyons).
CAPÍTOL 5
En Joe Foxhall explica a en Wesley en què consisteix viure
Aquella nit, en Joe Foxhall i jo teníem guàrdia junts, i ell es va posar a parlar de la vida que fèiem allà.
—Un cop has superat el xoc inicial de convertir-te en un xai i comences a recuperar el teu petit ego, una cosa que tothom necessita i hauria de tenir, suposo que el pitjor de tot és l’espera. L’espera petita i l’espera gran. Esperar per menjar, esperar el rentat de cervell, esperar la revista, esperar un permís. I en acabat, la gran espera: esperar carta, esperar que et diguin on t’enviaran, esperar que s’acabi la guerra... i, per descomptat, l’espera més gran de totes, esperar que et matin, o que no et matin. Te’n recordes d’aquells nois del jeep que va sortir de la carretera de nit i es va estimbar per un precipici? Doncs ells eren molt lluny de la guerra, però també esperaven saber si es matarien o se salvarien, i al final no es van salvar.
Estàvem asseguts a les nostres lliteres del centre de vigilància; el centre de vigilància no és la presó, com es pensa molta gent, sinó el lloc on els soldats que tenen guàrdia esperen que els recullin, i on descansen o dormen quatre hores després de dues hores de guàrdia. Feia deu minuts que esperàvem quan va arribar el camió per recollir-nos i portar-nos al lloc on teníem la guàrdia.
—La vida no és res més que una espera —va dir en Joe—, i l’home que neix amb cos d’ésser humà espera inconscientment que aquest cos es consumeixi i torni a la terra. Espera la mort. Però com que sap que encara podrà disposar d’aquest cos durant trenta o quaranta anys més, treballa i espera altres coses. Quan és un nen, espera convertir-se en un home. Després espera casar-se. I després espera tenir un fill. I després espera poder parlar amb el fill. O si d’entrada no vol esperar casar-se, espera conèixer una noia que l’ajudi a sentir-se viu, a sentir que és alguna cosa més que mitja dotzena de fluids que li recorren el cos, alguna cosa més que un altre animal ximple, dèbil i ridícul embolicat amb un vestit, que l’ajudi a sentir-se immortal. Dit d’una altra manera, espera l’experiència, espera enamorar-se, espera la saviesa que intueix que li proporcionarà l’amor. O bé, si no vol esperar una dona, ni la saviesa de l’amor, potser treballarà i esperarà fer alguna cosa, arribar a ser algú, tal com se sol dir: donar-se a conèixer a molta gent, i no només a la seva família i a un cercle reduït d’amistats; donar-se a conèixer a Déu, al capdavall; escriure una cançó, fer un gran descobriment en el camp de la ciència o de la poesia, revelar veritat, guanyar-se la benedicció de Déu. Però al cap i a la fi el que vol és viure. I sortir-ne airós. Sap que un dia o altre es morirà, faci el que faci, però desitja la millor mort possible. Tot el que tenim en aquest món és el resultat d’aquesta lluita de l’home contra la mort: les nostres cançons, la nostra poesia, la nostra ciència, la nostra veritat, la nostra religió, els nostres balls, el nostre govern... en definitiva, tot: el comerç, els invents, la maquinària, els vaixells, els trens, els avions, les armes, les habitacions, les finestres, les portes, els poms de les portes, la roba, la cuina, els sistemes de ventilació, la refrigeració... les sabates. Em segueixes, Jackson?
—És clar que et segueixo —vaig dir jo—. Però com has arribat a pensar en tot això?
—Com? —va dir en Joe—. T’ho estic dient. Vull que Déu em somrigui. Vull ser guapo. Vull que els ulls dels nens s’il·luminin quan em vegin. Vull agradar a les dones boniques. Vull viure tan bé com pugui dins d’aquesta carcassa que porto posada, i que ara mateix és plena de porqueria inútil.
—Tu què vas estudiar a la Universitat de Califòrnia? Filosofia?
—Filosofia!