amb els altres, tret del coronel i el civil. El coronel era prou brillant per ser algú que fins feia poc treballava al departament de crèdits d’uns grans magatzems, però les coses que deia a mi em semblaven poca-soltades. Vaig deduir que el civil era un periodista enviat pel seu diari per escriure una sèrie de cròniques sobre la vida a l’exèrcit. Llavors el vaig sentir dir:
—Coronel Remington, m’agradaria parlar amb un o dos dels seus homes; amb qualsevol.
I el coronel va contestar:
—És clar que sí, Jim. Tinent Coburn, faci el favor de portar al nostre amic Jim un parell dels nostres homes. Ho deixo al seu criteri.
Vaig sentir el tinent contestar com era habitual i sortir corrent. Els homes es van tornar a animar, però no massa, és clar. Ben aviat les veus es van acostar massa perquè em sentís còmode i de sobte la colla ja sortia de darrere la pila de fustes, des d’on ens podien veure a en Harry Cook i a mi. Abans que pogués reaccionar, ens van veure. Ens van veure tots, però sobretot el coronel. En Harry va fer com si no s’hagués adonat que eren allà i es va posar a cantar més fort del compte perquè semblés que no sabia que hi havia algú a prop. Així que depenia de mi fer-hi alguna cosa, però no sabia què. Em vaig aixecar i em vaig sentir com un ximple quan em vaig adonar que estava una mica per sobre dels caps d’aquells homes. Tot i així, em vaig canviar el llibre de mà, de la dreta a l’esquerra, i vaig fer la salutació. Me la va tornar tothom tret del civil, i el coronel va dir: «Descansi, fill», cosa que em va fer adonar que volia impressionar el periodista. Volia que el periodista pensés que era un paio normal. Quan em va veure el llibre, va dir:
—Què, fent els deures?
En Harry ja havia parat de cantar i em va mirar a mi i després al grup. Es va aixecar i va fer la salutació quan ja estava absolutament fora de lloc, i a més ho va fer com si tingués tot el temps del món. Va ser molt violent, perquè en Harry va fer la salutació tan lentament que la reacció automàtica dels militars davant d’una salutació com cal es va frustrar. Ningú no es va moure per tornar-li la salutació, però en Harry no es donava per vençut. Es va quedar dret sobre la pila de fustes sense deixar de fer la salutació. Després de molts titubejos, el coronel va tornar la salutació amb un gest ben exasperat, i tots els altres oficials van seguir el seu exemple. A hores d’ara ja estaven tots nerviosos, i suposo que es lamentaven d’haver-se trobat amb nosaltres. Feia tanta estona que el coronel m’havia demanat si feia els deures que ja no em va semblar que calgués contestar-li i em vaig limitar a quedar-me allà plantat. El periodista va dir, per mirar de relaxar l’ambient:
—Coronel Remington, em permet que parli amb aquests homes?
Aquest cop el coronel ja no semblava tan animat.
—Vostè parli amb l’home que vulgui —va dir—. No se n’estigui.
El periodista va mirar en Harry, va somriure i va dir:
—Què li sembla l’exèrcit, amic?
En Harry no va somriure.
—No m’agrada —va contestar en Harry—; i jo no soc amic seu, em dic Harry.
—I de cognom?
—Cook.
En Harry va baixar de la pila de fustes. Em vaig pensar que es quedaria un moment amb el periodista i els oficials per contestar més preguntes, però sense dir ni una paraula més es va girar i va marxar. Suposo que devia anar a l’economat o a la sala de projeccions. Així que em vaig quedar allà sol. Em vaig adonar que el coronel estava emprenyat com una mona amb en Harry per haver dit el que havia dit i per haver fet el que havia fet, així que vaig decidir arreglar-ho una mica; per en Harry, però també pel coronel, perquè no suporto veure un home tan enfadat, sigui qui sigui.
—Aquesta tarda en Harry ha rebut una carta del seu pare —vaig dir—. La seva mare està molt malalta, i el seu pare creu que es morirà. S’ha passat plorant tota la tarda.
Mentre parlava, vaig baixar de la pila de fustes. No vaig perdre d’ull el coronel per veure com reaccionava, i va reaccionar com era d’esperar. D’entrada se sentia alleujat, i em va fer l’efecte que m’estava agraït per haver-lo tret d’un embolic. Els periodistes són una nosa per als militars. Poden causar molts problemes a un coronel que aspira a ascendir a general de brigada. Els homes sense uniforme, i sobretot els periodistes, no es prenen gaire seriosament els coronels i ni tan sols els generals, perquè el seu heroi de debò és el soldat ras. El coronel era prou intel·ligent per adonar-se que la millor manera de conservar el bon nom del seu post, i el seu propi, era fer veure que estava trist per la tristesa d’en Harry. Però al mateix temps veia que s’alegrava que la mare d’en Harry s’estigués morint, perquè això significava que en realitat a en Harry no li desagradava l’exèrcit, sinó tan sols la idea que se li estigués morint la mare, que era ben diferent.
—Sí —va dir el coronel mirant el periodista—, ja m’ha semblat que el pobre noi devia estar passant per alguna mena de crisi emocional. Comandant Goldring, faci el favor d’assegurar-se que el soldat Cook obtingui un permís especial per tornar a casa. Vull que el noi pugi al primer tren que surti de la ciutat i que se’n vagi a casa uns quants dies. Vull que tots i cadascun dels soldats d’aquest post entenguin que els comandants som amics seus. Enviï el soldat Cook a casa de seguida, comandant.
—Sí, coronel —va dir el comandant—. Me n’ocuparé demà a primera hora del matí.
—Què coi a primera hora del matí? —va dir el coronel—. Ara! Immediatament!
El coronel es va girar cap a mi.
—D’on és el soldat Cook?
Jo sabia que en Harry era del Sunset District de San Francisco, no gaire lluny d’on vivíem el pare i jo. Però no volia embolicar la troca perquè sabia que cada nit sortien dos o tres trens cap a San Francisco. Vaig pensar que si deia al coronel d’on era en Harry i el coronel feia pujar en Harry al primer tren, ben aviat tothom descobriria que la mare d’en Harry no estava malalta i en Harry i jo tindríem molts problemes. Així que vaig pensar que diria que en Harry era de molt lluny, de tan lluny que el coronel deixaria córrer la idea d’enviar en Harry a casa amb el primer tren i s’acontentaria de deixar que continués estant trist.
—D’Alaska, coronel —vaig dir. Vaig dir allò perquè quan vaig veure venir els problemes vaig començar a desitjar ser una altra persona, i això em va fer pensar en els esquimals, i els esquimals em van fer pensar en Alaska.
—Alaska? —va dir el coronel.
—Sí, coronel —vaig dir jo—. És d’Alaska.
Vaig notar que allò suposava un problema per al coronel, i ja donava per fet que ho deixaria córrer. Ara només calia esperar que el tinent es presentés amb dos homes que segons el seu criteri fossin idonis per entrevistar-se amb un periodista i jo ja podria anar a buscar en Harry. El coronel va mirar el periodista, i jo no havia vist mai una cara tan difícil d’interpretar com la d’aquell periodista. Allò sí que era una cara autèntica de pòquer. El coronel va somriure al periodista, però el periodista no va canviar d’expressió i això va fer adonar al coronel que encara no se n’havia sortit.
—De quina ciutat d’Alaska? —va demanar.
—Fairbanks.
—Comandant Goldring —va dir el coronel—, esbrini quins vols hi ha programats cap a Fairbanks i faci pujar el soldat Cook al primer que surti; doni-hi prioritat absoluta, i si necessita diners, ocupi-se’n personalment.
—Sí, coronel —va dir el comandant, i se’n va anar.
—I vostè, jove —em va dir a mi el coronel—, vagi a buscar el seu amic i digui-li que se’n torna a casa.
—Sí, coronel —vaig dir i em vaig girar per anar-me’n, però llavors el periodista va dir:
—Disculpi, quin llibre és?
—L’art de la guerra —vaig dir—. De Clausewitz.
—Li