qualsevol moment.
El seu germà Dominic deia:
—Té por, el meu pobre germanet està mort de por. Per això sempre dorm.
I en Victor deia:
—Vols parar, Dom? N’hi ha que poden dormir i n’hi ha que no. Jo soc dels que poden. No és per por. És per falta d’interès.
Com tothom, en Victor tenia una cançó preferida, i quan no tenia altre remei que estar despert —si sortíem d’excursió, o per algun motiu concret, o durant una guàrdia— cantava aquesta cançó:
Everybody calls me honey,
don’t know why they do.
Maybe it’s because my Mama
calls me honey too. 4
De tant en tant ens organitzaven algun espectacle, i a l’hora de la retreta el comandant ens deia:
—No els estic ordenant que assisteixin a l’espectacle d’aquesta nit, però estaria bé que hi anessin tots els homes d’aquesta companyia. No es passarà llista, però si algú hi faltés jo me n’assabentaria, cosa que per descomptat no m’agradaria gens, no sé si m’explico. Que quedi clar que això no és cap ordre. Hi poden anar o no, com vulguin; però els aconsello que aprofitin l’oportunitat de passar una estona divertida. Retirin-se.
Al principi alguns companys se saltaven l’espectacle, però no van trigar a adonar-se que no els convenia perquè després els assignaven feina extra. Així que ben aviat assistíem tots a tots els espectacles que es presentaven, i una nit va actuar una dona que se suposava que era famosa, tot i que nosaltres no la coneixíem. No feia ni dos minuts que parlava i ja sabíem que teníem llauna per a estona. Jo estava assegut al costat d’en Victor Tosca, que estava assegut al costat d’en Dominic i d’en Lou Marriacci.
El cas és que en Victor es va adormir abans que la dona hagués dit deu paraules del seu monòleg. Vaig veure que en Dominic es girava per mirar el seu germà. No havia vist mai una expressió com la seva en aquell moment. En Dominic Tosca estimava en Victor com el millor dels germans, això és el que li vaig veure a la cara. Quan algú es queda mirant algú que dorm es nota el que el primer sent pel segon; així que quan vaig veure com mirava en Dominic el seu germà, vaig saber per què li feia aquelles bromes. Vaig saber que les bromes no eren perquè en Dominic i en Lou Marriacci es divertissin.
La intenció de la dona, crec, era aixecar-nos la moral, alegrar-nos una mica.
Havíem entrat a la sala amb les celles arrufades. Ens havíem assegut amb les celles arrufades. I quan la dona va començar a parlar encara les vam arrufar més. No crec que ningú tingués ganes de sentir el que havia de dir. Estava fent un número d’allò més inspirat quan de sobte va dir:
—Els científics asseguren que quan somriem exercitem vint-i-set músculs de la cara, mentre que quan arrufem les celles n’exercitem cinquanta-un, quasi el doble.
Va fer una pausa i va afegir:
—Així, doncs, per què hauríem d’arrufar les celles?
I just en aquell moment, en Victor Tosca va obrir els ulls.
—Perquè així fem més exercici —va dir.
Tothom va esclatar en riallades i ovacions i aplaudiments, i algú va dir:
—Al cap i a la fi, el que interessa és que fem més exercici, no?
El comandant es va aixecar del seient i va cridar:
—Descansin!
I tothom va callar.
—Qui ha deixat anar aquesta gràcia tan enginyosa? —va demanar.
En Victor Tosca va fer el gest de posar-se dret, però en Dominic el va agafar pel braç i el va obligar a tornar-se a asseure. I llavors es va aixecar ell.
—Presenti’s al meu despatx —va dir el comandant, i en Dominic va sortir de la sala.
Va estar arrestat una setmana i va haver de fer la guàrdia cada nit.
—El meu germà! —deia—. El nano més bo del món, un nano que seria educat fins i tot amb qui li volgués clavar un punyal al cor, s’adorm escoltant un monòleg dolentíssim, quan es desperta se li acut un comentari sarcàstic i, en comptes de guardar-se’l, que és el que faríem nosaltres tot i ser uns bocamolls, ell va i el deixa anar!
Una nit, quan ja feia mitja hora que ens cridava, el sergent que teníem aleshores, Cacalokowitz, es va començar a estirar el llavi inferior, com si busqués la millor manera d’expressar-se, i va dir:
—El comandant m’ha demanat que els comuniqui una cosa extraoficialment. És una cosa extraoficial, entre vostès i jo. A l’exèrcit no hi volem marietes, així que si algun de vostès ho és, que em vingui a veure després, perquè el comandant diu que no és culpa seva. Simplement l’exèrcit no els vol. Entesos?
Tothom ho va entendre, però ningú no va dir res, així que el sergent va ordenar:
—Trenquin files.
Després d’aquelles xerrades nocturnes els nois tenien el costum d’aplegar-se al voltant d’en Cacalokowitz per assabentar-se de les xafarderies que circulaven pel post i fer-ne broma amb ell; i per descomptat aquest cop també es va aplegar tothom al seu voltant. Feien broma sobre l’encertada tria de paraules que havia fet per al seu últim comunicat, quan el sergent va dir:
—On és el soldat Victor Tosca?
En Victor passejava pel carrer amb en Nick Cully quan tothom li va començar a cridar:
—Eh, Victor, el sergent vol parlar amb tu!
Així que en Victor no va tenir altre remei que tornar. Al sergent li va tornar a costar una mica triar les paraules, però al final va dir:
—Vostè on era, ahir a la nit?
—Quan? —va dir en Victor.
—Cap a les deu, crec que m’han dit.
—Qui?
—Contesti: on era?
—Estava assegut en un banc, davant la sala de projeccions, escoltant música perquè la pel·lícula ja l’havia vista. Per què?
—Amb qui estava?
—Amb ningú.
—I llavors què va passar?
—Què vol dir?
—¿No va venir algú a asseure’s al seu costat, tot i les cent iardes de bancs que hi ha a tots dos costats del carrer?
—Ah, sí —va dir en Victor—. Me n’havia oblidat. Un capità es va asseure al meu costat.
—Se n’havia oblidat?
—Sí. Per què?
—Ha sentit el meu últim comunicat, oi?
—És clar que l’he sentit. Per què?
—Què li va dir el capità?
—No me’n recordo. Em vaig aixecar per fer-li la salutació, però ell em va dir: «No cal». Per tant no li vaig fer la salutació. No puc saludar un oficial si em diu que no ho faci. Què passa?
—Vostè què creu que li passarà a aquell capità?
—Què li passarà?
—Que el faran fora de l’exèrcit.
—Per què?
—Que no ho sap?
—Com ho he de saber?
—Home, vostè hi era, no? Estaven sols vostè i ell,