lo que faci i vagi allà on vagi, estigui segura d’ella mateixa i no hagi de tenir ràbia com son pare...
El senyor Vidal es bevia el te d’una empenta. Després em deia que li preparàs el darrer tebeo que havia sortit. I jo no sabia què pensar d’aquell home que, a penes coneixent-lo, em contava els seus sentiments i llegia historietes de fer riure. S’excusava:
—Un llegeix quatre bajanades, sí, ho sé; però almanco te fan fer sa mitja. En canvi, agafes un diari, i què? Reunions parlamentàries ací, amollen un coet allà, que si sa guerra és necessària perquè hi hagi pau, que si una tal invasió, que si tants morts...
I per amunt i per avall, el senyor Vidal.
El senyor James, només el veia passar. Alt, gras, però airós. Es veia jove amb els cabells tombant-li a gris, el front baix i, com els cans, donava la impressió que sempre ensumava. Tot d’una ullada, semblava un home orgullós i autoritari. Jo, sempre que el veia, m’embadalia mirant-lo. De la seva vida privada just sabia que anava molt atrafegat amb els negocis, que era casat i que vivia en un xalet solitari.
Na Socors, una cambrera que quan havia acabat la feina venia a seure a la fresca de la botiga, em contava que era un senyor esquerp i que el personal li tenia por. Quan ell entrava, tot eren corregudes per posar-se cadascú en el seu lloc, de la manera més estricta. Que no hi hagués ni un cendrer amb cendra estantissa, ni un grum de pols en cap taulell, ni a les rajoles cap lletjura; que el tocadiscos no sonàs un sentit més alt, i tothom ben net i ben pentinat. Quan ell hi era, el traginar del personal adoptava com un ritme de clínica. Deia, na Socors, que només la seva secretària, una al·lota de poble, esquiva i pàl·lida, gosava moure’s davant ell amb naturalitat i despreocupació. Un dia que na Socors fregava tota tremolosa pel despatx, va entrar ella amb les mans plenes de floretes del camp i les hi llançà damunt la taula.
El senyor James va deixar de banda el seu llibrot de números per mirar-se les flors, complagut i interessat.
Llavors na Rosa, amb tranquil·litat, va arreplegar-les, tot dient:
—Li estic agraïda.
—De què?
—Que no m’enviï a filar amb ses meves floretes.
—Si me fas content. Digues, Rosa, tu no me tens por?
—Oh, no!
—Digues també: què penses de mi? Me trobes un cínic?
—Jo el trob bo i intel·ligent. Sempre l’hi he dit.
Tot seguit na Rosa agafà uns arxivadors i començà a ordenar-los cantussejant una cançó qualsevol. Quan va adonar-se de na Socors va tenir una mica d’esglai.
—I saps què diuen? —va afegir na Socors—. Idò que estan una mica enamorats; però sa majoria opinen que ell la té... ara no me surt sa paraula, com a embambada o hipnotitzada; però per tenir-la sempre disponible quan necessita dictar-li una carta a qualsevol hora, no per res sentimental.
Na Socors tenia xètxara com totes les forasteres, i a vegades jo no sabia si l’havia de plànyer o enviar-la a fregir ous de lloca. Alta, grossa de darreres, la cara ampla i curta, mal pentinada sempre i, per molt que es rentàs, donava la impressió que anava enfitada. Un dia em va contar, tota llastimosa, que era d’un poblet d’Albacete i que feia molts anys que havia fugit de casa seva per la necessitat de guanyar doblers, perquè els seus pares eren molt vells i ella els havia de mantenir, i això és un jou molt feixuc per a una al·lota jove. La feina de cambrera no li agradava. Això d’haver de llevar la brutor de tanta gent! Però no li quedava altre remei. A penes sabia llegir, servia per a ben poques coses. La seva il·lusió des de petita era ser model; desfilar per passadissos encatifats, ara un vestit, suara una camisa, una mitja volta, una alçada de braç, i tot un públic de senyores d’upa pendent de les seves passes, dels seus gestos. Els seus jocs havien estat embolicar-se pedaços, fer-se trenes i, caminant de puntes, somreia a les parets plenes de boques de calç caiguda de la seva habitació. Però, quan es va presentar en una casa de modes a veure si servia per a model, li digueren, sense gens ni mica de delicadesa, que no era prou bella ni prou ben feta. Després...
Na Socors estava amb mi fins que jo tancava la botiga, perquè li agradava veure passar gent i guaitar l’ambient de ca n’Andreu que, quan fosquejava, s’omplia d’estrangers. El taulell era de mig aiguavés amb molts prestatges plens de botelles i estrelles de mar assecades. I n’Andreu allà, servint copes, cada cop més animat. Quasi sempre començaven cantant un himne a grans veus, després ballaven i botaven i les dones d’uns s’aferraven amb els homes de les altres.
I na Socors, com si fos una mosqueta morta, es duia les mans al cap dient que tot allò era espantós. Tanmateix, jo havia sentit dir que eren pocs els vespres que no es colgava amb qualque cambrer.
3
I aquest Andreu, vaja un belitre!
Un dia se’m va acudir de dir-li:
—Jo no sé què és riure. Mai no he estat una al·lota que hagi sortit amb un i amb s’altre i que s’hagi passejada. Jo no sé disfrutar sa meva joventut. A ca sa tia mai no vaig veure alegria, mai! Fins an es punt que necessit estar trista per sentir-me bé. Mira si ho és, d’absurd, si un dia ric un poc o pens bajanades, llavò tenc remordiments. Jo ho voldria vèncer, tot això.
Però n’Andreu s’esbudellava de riure, penjat a la cortina. No, no comprenia res. I jo, com una bleda, encara insistia:
—Has reparat ses muntanyes, avui? Pareixen de llum. Sa meva cosina sempre me deia que ses muntanyes l’atreien. Sa meva cosina nom Maria i...
Però n’Andreu vinga riure, dient que la meva cosina i jo devíem ser dues pomes. I jo era prou beneita perquè aquestes ximpleries m’irritassin.
M’irritava tot, com si tengués un escurçó dins l’estómac. I el passat sense cap atractiu projectant-se’m. Això era i no era, històries d’amor malaurades; el rostre del tio sense immutar-se mai, com si estigués sumit en un profund silenci dins ell mateix. La tia sempre seguit el burxava, nerviosa i punyent, i ell no feia sinó accentuar la seva expressió deprimida. És vera que el dia menys pensat es posava a xerrar, a fer la mitja, es desfeia per donar-nos gust i tot anava un xalar. Però, quan un bri d’alegria començava a arrelar dins nosaltres, ell tornava a acopar la barra i reprenia l’expressió d’abans. I la tia niala i malsofrida, i les històries que ens contava eren cada dia més ferestes. Insistia:
—Devíem part de sa casa i es primer any d’haver-se’n anat vàrem acabar de pagar-la, i s’altre any compràrem sa ràdio. Ah, que ho recordau? No dormíreu d’alegria, i tot lo dia cançó ve i cançó va, i jo ben marejada. Llavò vos vàrem comprar una pepa que plorava, i olletes, i platets de llauna; i aquestes foteses a noltros mos costaven estar separats essent joves. Llavò aquests anys tan terribles. I ara...
Aquí la tia sospirava i els ulls color de rata se li aigualien.
—No ho endevines? S’entén massa bé que han deixat d’estimar-se.
M’ho deia na Maria, asseguda damunt el llit, els ulls fits en la paret d’enfront. Déu sap què hi veia! Ara ja no escrivia. Guardava la plagueta davall la funda del matalàs, i a mi em tenia prohibit fins tocar-la, perquè el contingut era sagrat, ja que ella era una escollida. Molts de vespres, quan ja havíem apagat el llum i jo mig dormia, ella baixava del llit i pregava. Els matins, quan encara feia fosca, s’aixecava per anar a missa primera, i, en tornar, el seu rostre em semblava exaltat, ple de misteri. A vegades em deia:
—Mon pare i mumare se tornaran a estimar.
Però els meus pensaments anaven darrere al·lots. A més, en una casa just davant ca la tia, cada vespre s’aplegava una colla de jovençans a assajar música. Eren poc més o menys de la meva edat i volien formar una orquestra. N’hi havia un que em xocava, i, mentre na Maria resava, la meva imaginació es complaïa a somiar aventures amb ell. M’agradava afigurar-me que jo corria