de jovençà, hauria volgut ser comediant. Quan en es col·legi feien qualque representació, me donaven es paper difícil i el treia bé. Sempre afegia xinetes en es diàleg, i es frares s’enfadaven, però es públic reia més. Una temporada fins i tot vaig estudiar mímica i me sentia dins es meu món. Però, quan mon pare se’n va témer que perdia es temps amb aquestes brutors —deia ell—, me va llevar d’escola sense haver acabat es batxillerat. I ja hi som. De tot d’una no vaig trobar altra feina que de dependent en una botiga de roba de senyores; així mateix era divertit fer creure a ses dones que s’enduien sa tela de més gust, sa més apropiada per sa seva estatura, pes seu greix. Però no me xocava aquesta feina. No sé exactament per què, en patia sa meva dignitat. Necessitava una feina de més responsabilitat, un escenari de més muntura, i es temps seguia sense ser-me favorable. I jo somiar de nit i de dia sa possibilitat de mostrar an el món ses meves qualitats innates, es meu talent per sa representació. Me sabia de memòria centenars de poesies, dotzenes de comèdies que recitava davant es mirall, amb ses llàgrimes que me queien a roi seguit.
—Tan difícil és trobar una companyia?
—Res no és difícil i res no és fàcil en aquest món. Ara me trob fent d’hoteler, cosa que mai no m’havia passat pes cap. I consti que m’hi trob bé. Una capada, una estreta de mà, mitja reverència, donar sa raó an es client an es mateix temps que l’hi lleves, xerrar-li encara que no t’entengui, convèncer-lo que va errat, encara que tota sa raó sigui seva; que tot havia estat un malentès i que s’habitació que ocupen és millor que sa que els pertoca, que es menjar que mengen és més bo que es que els correspon; llavò, es darrer dia, oferir-los un ram de flors, perquè acabin creient que no els queda altre remei que mostrar-se agraïts. I fins l’any que ve, perquè tornaran. Sí, al·lota, el món poc més poc manco és una farsa, un aplec de veritats inventades i guanya aquell que té més imaginació. Això en tots es aspectes. Si se queixa es personal, els has de fer creure que veuen el món capgirat, que no hi ha res d’injustícia, que tot és lògic i proporcionat. Ah, sí, al·lota! És mal de governar un eixam de quaranta empleats, estufats de poques plomes, que tenen sa sort de no sabre res de res, i, perquè cobren uns doblerets que no havien vist ni en somnis, se senten com si tenguessin dret a fer renou i protestar per qualsevol cosa; com si ells fossin algú, es ignorants! És necessari de ser-ho, un ca de bou. És necessari que algú faci es paper de dolent, d’intransigent, de botxí. Que ses celles te tapin es blanc des ulls, no fos cosa que endevinassin sa teva debilitat; no deixar guaitar cap dent, que no se’n temin si te tastanegen. I està decidit que l’any que ve me tocarà fer aquest paper, ja que en James estarà a l’hotel que ara acaba de construir, un de més categoria. Ja me veig! Quan m’aixequi, me plantaré davant es mirall, faré cara de prunes agres, provaré gestos terrorífics, i així fins es vespre. Jo, que som dèbil per naturalesa, que per un no res es cor me fuig, i he guaitat la mort un parell de vegades. D’ençà d’aquell pic que me varen posar un fusell a ses mans i me varen dir: dispara. Jo ja vaig néixer frustrat. Probablement tampoc no hauria estat bon actor.
—Mon pare va morir, en aquell temps.
—No recordem aquestes coses. Mirem lo que tenim davant. A veure si trobes un novio per ací, i a divertir-se, que això és bo i sa. Com aquestes cabres d’alemanyes.
El senyor Vidal estava dret, posant els doblers del te damunt la taula, clip, clip, tot xavalla quan el senyor James es returà amb el seu cotxe llarg, vinagrós. Jo no l’havia vist mai tan de prop ni m’havia imaginat que fos tan atractiu. Però aleshores encara estava desconcertada i confosa. Hi havia dies que, a tothom que passava, li hauria cridat que per favor tengués paciència amb mi i m’escoltés. Quatre nicieses, per ventura; però que eren la meva vida, o la meva vida era allò, tant se val. Debades em proposava: m’he de posar biquini, he d’anar a la platja a colrar-me, he de fer beneitures com fan les cambreres, les turistes. Totes. Els vespres m’endiumenjaré, aniré al ball, faré la torta a qualcun, ballaré i riuré, encara que riure sense to ni so sigui una bestiesa. Tanmateix, tenia una habitació llogada a l’Hostal i la música i el renou es filtraven amarant les parets, i la inquietud em sotragava. Però estava sola. Qualque pic així mateix davallava fins davant la platja a prendre la fresca perquè m’agradava la platja els vespres, les ones dringant contra les roques, plenes de llengua de lluna, d’ulls de lluna, de moc de lluna. De tant en tant compareixia qualque colla, una ombra, cercant esplai entre la solitud dels pins endormiscats, damunt l’arena embaumada de baf de resina, lleument humitejada pel llampegueig d’algun estel, per un alè de lluna, per una gleva de sabonera.
De lluny, em complaïa amb els amants. A vegades deixaven anar el vestit i es ficaven nus dins l’aigua. Altres vegades n’eren a perfellons que botaven, cridaven, s’encalçaven, s’esquitxaven, i el so que m’arribava semblava de picarols.
Després, decebuda de no sé què, me’n tornava a l’habitació amb un llit, un comodí de marès, un armari, un petit bany. El sòtil baix i les parets amb clapes groguenques i peladines de calç. A baix, a l’Hostal, tenien televisió i era tard i encara sentia veus, renou de cadires. Jo em tombava damunt el llit intentant llegir, però les lletres em tornaven dobles; després desapareixien de la plana. A vegades pensava que seria guapo que algú, de cop, saltàs per la finestra. I que fos en Miquel, per exemple. Tanmateix, jo em resistia: ell era un home casat. Vaig saber-ho prest, i, les cartes que em va escriure, les vaig posar dins un ribell d’aigua perquè es desfessin i na Maria estigués tranquil·la. La veritat és que no m’atreia; però m’agradava que em digués que el meu cos era magnífic. Ballant. I me l’imaginava amb els ulls lluents, bellugadissos cridant-me: t’estim, t’estim, de bon de veres que t’estim, i això no és cap delicte. Com un vespre que em va sortir per un cantó fosc, i jo vaig córrer tant que quan vaig arribar a ca la tia no podia trencar alè.
I, si hagués tornat, igualment l’hauria refusat. Dient-li que em volia conservar casta pel record d’un altre i que, si la passió se li encenia, ell mateix.
A vegades m’entretenia davant el mirall; començava examinant-me el rostre i acabava llançant el vestit per tal d’observar-me. I sempre, en el cornaló del mirall, la figura fosca, feta una obsessió. I havia de lluitar —i a vegades no lluitava— per no sentir-me l’ombra, com una esparreguera, enfilant-se’m arreu del cos. I aleshores corria a tirar-me damunt el llit, i sentia picades d’esparreguera, i rompia a plorar. I de nit no descansava, perquè el somni s’havia fet constant: la tia venia a sacsejar-nos: Ton pare, el tio, no m’estima. Aixecau-vos i digueu-li què feia jo quan ell no hi era.
Aquest horabaixa na Socors es va presentar ben pentinada. De tot d’una feia voltes, nerviosa, com un moix tancat i no s’asseia ni xerrava. Se somreia a ella mateixa com a embambada. Llavors va rompre:
—Avui, quan fregava es despatx del senyor James, aquest deia a sa secretària que el tenia ben conquistat, però ella li ha repetit que sofismes i sofismes. Es recepcionista és un jove rarenc, que l’any passat diuen que just anava de dones i enguany predica es deu manaments. I, com que no mira prim a convidar, té tot es personal embambat. A mi, m’ha pegat un toc damunt s’espatla i m’ha dit que benaventurats es pobres i es pecadors. N’Encarnació ara ja no surt amb en Pep; en Pep ara se les pega amb na Milagros. Ahir vaig rebre carta de ca nostra, perquè s’acosta es cap des mes i pensi a enviar-los sa paga... i... saps?, estava enamorada d’en Jaume i... ahir vespre me vaig fer sa seva amant. T’ho he hagut de dir. Tenia una cosa assuaquí, com una llesca de pa aturada dins s’estómac, i t’ho he hagut de dir.
La botiga s’havia omplert d’estrangers que tocaven i miraven objectes. Jo els seguia amb la vista, els mostrava el preu, els contestava amb senyes a allò que tanmateix no entenia.
—Tu trobaràs un jove que estarà bé i te casaràs —seguia na Socors.
—I quan en Jaume te deixi?
Na Socors, simplement, va arrufar les espatlles. Després em va somriure i jo em vaig estremir. Entraren altres cambreres, eixerides i remerols. Volien un gelat i se n’anaven a passejar. Quan veren na Socors xerraren petit, canviaren mirades, rigueren. També s’havia acostat n’Andreu, cantussejant. La més descarada se li acostà. Li va dir:
—Per