a treballar a França o qui sap. A vegades, al temps del dinar, s’arrambaven a mi. Flastomaven. Contra tot. Els ulls encesos de vi. L’alè pudent de vi. La sang encesa de vi. Perquè se n’havien de tornar a la seva terra miserable, poblets perduts de la província d’Albacete, havent gastat tot quant tenien. Essent homes, essent forts, i a penes sabent llegir.
Protestava jo:
—Per què hi ha encara pobres tan pobres?
Però n’Andreu seguia:
—... idò vaja un jaleo. Vaig despatxar una barbaritat de xampany, de conyac, de tot i molt. Devien ser una vintena i tots s’engataren. Per paga vostès se’n van a jeure prest, i és de part de tard que sa cosa s’anima. Ui, ses dones! Com que estaven més alegres, no n’hi havia per qui en volia; i es homos, com que anaven beguts, clar, ho miraven i no ho veien. Es betzols armaven gresca entre ells. Hi havia l’alemany, tan brau, aquell client d’El Galió que segons diuen té sang reial, que la va agafar contra dos anglesos esquifits i desmanyotats i els va donar branca a ferir fins a fer-los sang. Això a un racó, i, a s’altre racó, ses dones fora corda. Quina panxada de riure! I jo, venga posar es tocadiscos a tota marxa i servir xampany. Els ho dic de veres: si qualque dia en tenen necessitat, de dona externa, m’ho diguin a mi.
—Homo, Andreu! —va exclamar el senyor Vidal—, ja està bé de presumir. Encara no hem perdut es cabells i tenim es ventrell discret. No ho trobes, Quetgles?
—No me faltaria res més que, amb sis al·lots i sa dona que està bé, me n’anàs de tres qui n’agafa quatre. I tu, Andreu, vaja un puput! Brutes, elles.
—Elles. Això. Elles. Idò posa’t en es meu lloc, Quetgles, tu. He d’alternar; no me queda altre remei. I una te fa s’ullet, s’altra te dona beure a sa boca, i un se sent tot un homo i s’ha d’aguantar; sense ser grosser, perquè es càrrec t’obliga. I fer es cap viu. Perquè, si no, un drama familiar. I ja basten es de cada dia. Figura’t, Quetgles, que arribes a ca teva, cansat, i sa dona se t’aborda i t’ensuma, com un ca a son amo. Figura’t, Quetgles, que un dia se pensi sentir una olor qualsevol que li sembli de dona. Sa tragèdia! Fes-te’n càrrec, Andreu... Figura’t, al·lota, a lo que ha d’arribar un homo per servar sa pau. Consentir que t’ensumin, que recelin. Irritant tot. Valdria més un poc de pa amb oli i un tassó d’aigua, i viure tranquil. Ho pens moltes de vegades. Així un sempre està en guerra. Però aquesta maleïda mania de tornar ric! Tot, sabent que som un fava. No tenc coratge de matar una mosca, no gosaria enganar un homo. I per tornar ric se necessita tenir poca vergonya. Ser dur. Exacte: dur. I jo vaig perdre es coratge es temps des Moviment, que era soldat i me varen manar que disparàs a dos homos. I els veig moltes vegades, aquests homos, cames eixancades, penjant cap per avall d’un arbre. Però vull fer doblers, no vull passar misèria...
—Senyor Vidal...
Una cambrera s’arrambà i el va interrompre.
—Es escuradors just m’insulten. Què he de fer?
—Què te diuen?
—Que estic bona. I coses per l’estil.
—I jo què hi puc fer?
—Els he de pegar, senyor Vidal?
—Ca, dona! Dona gràcies al cel. I ben bona que estàs!
La cambrera se’n tornava riallera, mig corrent, remenant amb exageració els seus darreres ufanosos.
El senyor Vidal va estirar el coll darrere ella. Va prosseguir:
—Anys enrere, tenia un bon ofici, jo. I es qui era es meu jefe no me podia sofrir gaire, perquè tothom me tenia simpaties. Ell era un bergant que cada mig any canviava de cotxo i vessava es seu mal humor damunt es empleats. Damunt jo, principalment. Per fanfarroneria, per impotència, era capaç de tirar a sa paperera sa meva feina de dos dies; llavò, amb una rialleta, m’obligava: apa, Vidal, ho refaci, demà ho necessit sens falta. Però un dia, ja ben fart, li vaig dir que a altres forns pasten i fan millor pa, i que bon dia tenga. L’homo va quedar glaçat; sa ràbia no el deixava parlar; només escopia bimbolles de saliva i estava verd com un mort. Vaig estar més d’un mes sense feina, llavò, i pes meu cap ja hi passava de tot i molt, i res de bo. I sa dona punyint-me, que si per ella i per sa nina i per sa nina i per ella... Passava es dia llegint es anuncis des diaris, i molts de vespres rodava pes carrers, com a atordit, esperant es miracle d’una proposta. Mentrestant, s’odi se m’acumulava, i desitjava fer una malifeta. Però, com sempre, me mancava coratge. Un pic que tenia un ganivet a ses mans, just me va fregar un mal pensament i ja vaig tornar blanc, tot tremolós. Sa dona fins i tot volia córrer a cercar es metge. No va entendre res. Oh, si un pogués tornar en es temps de sa nostra joventut, quan érem dos jovençans que mos donàvem hora a tal cantó davant tal botiga, i mos passejàvem sense pensar en res més que en sa nostra il·lusió!
El senyor Quetgles va mirar el rellotge, va estirar el cap i es va aixecar, com a enfastidit, segurament perquè no ens havia pogut recitar la seva darrera poesia. Però era hora d’anar a emprendre el treball del capvespre, i, encara que el senyor Vidal estàs per sobre d’ell, a qui tenia por, consideració i ràbia, era al senyor James.
El senyor Vidal, pensarós, punyint-se un queixal amb un bastonet, va mirar com el senyor Quetgles entrava dins El Galió. Tot seguit, els llavis li prengueren forma d’avellana i cercà n’Andreu amb els ulls per parlar-li; però aquest feia temps que s’havia ficat dins el cafè amb dues estrangeres.
Damunt la vorera, jo vetllava una nina que graponejava el caramull de les espardenyes de ràfia, i mirava una teringa d’estrangers que venien de la platja, vermellosos, bofegats, despreocupats. També els cambrers, entusiasmats amb la darrera que els acceptava favors. L’home de la somera es passejava amb l’animal, cercant qualque cop de sort. Me feia patir que la pobra somera, perquè el seu amo prengués una copa de franc, hagués de comportar fregades a la cua, estirades d’orella, cops a l’esquena, i arri fins assuallà, arri fins assuquideçà. El sol es ponia, i raigs de llum esmorteïda enlluernaven les botelles i la bijuteria de l’aparador. Se sentia la mar, i les muntanyes accentuaven el seu perfil crestarut damunt l’aram del cel. Aquells estrangers, talment deixats, devien tenir els seus conceptes de moral, els seus problemes? Ves! Dos dies abans, dins la botiga, havia hagut d’estopejar un jove que es va acubar mentre triava un record per a la seva mare. Tot perquè l’al·lota li havia fugit amb un amic. I jo ben certa que es moria, tan esglaiat va caure. Li vaig donar conyac, el vaig ventar. Ni així. Vaig cridar n’Andreu, li vàrem tirar un pitxer d’aigua fresca a la cara. Ni així. S’havia posat a beure per oblidar-la. Quan a la fi reviscolà, n’Andreu l’animava en anglès, dient-li que, de dones, n’hi ha a balquena i que allò que importa és saber-les deixar córrer a temps. Però l’estormeiat gronxava el cap mollà, amb els ulls entelats i una rialleta benigna com si entrellucàs el món dels benaventurats. Al cap d’una estona llarga se n’anava, tomb no tomb, ensopegant amb els reclaus. Es va girar. El cos li feia figa, com si, amarat de suc, hagués tornat flonjo. Ens va fer senyes que, a Mallorca, pus mai. Però n’Andreu, esmortit de riure, vinga fer-me pessigolles i dir-me teba i que m’he d’espavilar.
Ja! De cop em vaig veure ballant i, d’una rampellada, entrant a l’església. Mentrestant el senyor Vidal parlant-me, i jo sense adonar-me’n.
—Sí —em va cridar—, no hi ha res millor que ser jove i estar enamorat. Llàstima, però, que aquella al·lota que t’ha fet somiar tantes meravelles, de casada deixi de ser tendra i no tengui altre orgull que fer de s’homo un xotet de cordeta. Així és sa meva dona. Així són ses des meus amics. Comencen amb pomeries i, quan te’n tems, se n’han emprès. I llavò tot són teories i fums. No comprenen que un homo, per estar satisfet, necessita sentir-se es gall. I elles hi surten perdent, ses bledes, perquè en lloc d’un homo tenen un gonella. Quan, després d’haver perdut aquella col·locació, ja estàvem a punt d’haver de vendre es mobles, me va sortir feina en una fàbrica de cremalleres, però hi havia moltes empleades joves i ella sempre seguit donant-me punyidor de si les devia mirar. I mirar envant, i mirar enrere, ja me tenia empipat. Llavò me va sortir aquesta plaça d’ara. Vidal —me va dir