vora d'un abisme per condemnar-les, si hi cauen. Aquests no són més que mals vulgars. Parlo del patiment del cor, de l'estupefacció dolorosa d'una ànima esgarriada, de la sorpresa amb la qual s'assabenta que l'abandó esdevé un tort, i l'abnegació un crim, als ulls mateixos de qui els rep. Parlo de l'esglai que la corprèn, quan es veu abandonada per aquell que jurava protegir-la; de la desconfiança que segueix a una confiança tan completa i que, forçada a dirigir-se contra l'ésser que posava al capdamunt de tot, s'estén per això mateix a la resta de la societat. Parlo de l'estimació reprimida sobre ella mateixa, i que no sap on posar-se.
Per als homes, no és indiferent fer aquest mal. Gairebé tots es creuen molt pitjors, més lleugers que no són. Pensen que poden trencar amb facilitat el lligam que contreuen amb despreocupació. De lluny, la imatge del dolor sembla vaga i confusa, com un núvol que travessaran sense dificultat. Una doctrina de fatuïtat, tradició funesta, que llega a la vanitat de la generació que puja la corrupció de la generació que ha envellit, una ironia esdevinguda trivial —però que sedueix l'esperit amb unes redaccions picants, com si les redaccions canviessin el fons de les coses—, tot allò que senten, en un mot, i tot allò que diuen, sembla armar-los contra les llàgrimes que encara no s'escolen. Però quan aquestes llàgrimes s'escolen, la naturalesa torna a ells, malgrat l'atmosfera postissa de la qual s'havien envoltat. Senten que un ésser que pateix per allò que estima és sagrat. Senten que dins el seu cor, que no creien haver posat en joc, s'hi han enfondit les arrels del sentiment que han inspirat, i si volen domar allò que per habitud anomenen feblesa, cal que baixin dins aquest cor miserable, que hi esclafin allò que hi ha de generós, que hi trenquin allò que hi ha de fidel, que hi matin allò que hi ha de bo. Hi reïxen, però colpint de mort una porció de la seva ànima, i surten d'aquest treball havent faltat a la confiança, ultratjat la simpatia, abusat de la feblesa, insultat la moral en convertir-la en l'excusa de la duresa, profanat totes les expressions i trepitjat tots els sentiments. Sobreviuen així a la seva naturalesa millor, pervertits per la seva victòria, o avergonyits d'aquesta victòria, si no els ha pervertits.
Algunes persones m'han demanat què hauria hagut de fer Adolphe per experimentar i per causar menys dolor. La seva posició i la d'Ellénore no tenien cap sortida, i és precisament això el que he volgut. L'he mostrat turmentat, perquè només estimava feblement Ellénore; però no hauria estat pas menys turmentat, si l'hagués estimada més. Patia per ella, mancat de sentiments: amb un sentiment més apassionat, hagués patit per ella. La bona societat, desaprovadora i desdenyosa, hauria abocat tot el seu verí sobre una passió que la seva confessió no hagués sancionat. No és començant per unes relacions com aquestes que s'obté la felicitat a la vida: quan s'ha agafat aquest camí, no es té cap altra opció que el patiment.
PREFACI DE LA TERCERA EDICIÓ
No és pas sense alguns dubtes que he consentit a la reimpressió d'aquesta obreta, publicada fa deu anys. Sense la gairebé certesa que en volien fer una edició fraudulenta a Bèlgica, i que aquesta edició fraudulenta, com la majoria de les que es difonen a Alemanya i que introdueixen a França els falsificadors belgues, estaria inflada d'addicions i d'interpolacions en les quals jo no hauria tingut cap part, no m'hauria ocupat mai més d'aquesta història, escrita amb l'únic pensament de convèncer dos o tres amics, reunits al camp, de la possibilitat de donar una mena d'interès a una novel·la els personatges de la qual es reduirien a dos, i la situació de la qual seria sempre la mateixa.
Una vegada ocupat en aquest treball, vaig voler desenvolupar algunes idees que se m'havien acudit i que no m'havien semblat mancades de certa utilitat. Vaig voler pintar el mal que fan experimentar, fins i tot als cors àrids, els patiments que causen, i la il·lusió que els porta a creure's més lleugers o més corromputs que no són. A distància, la imatge del dolor que s'imposa semblava vaga i confusa, com un núvol fàcil de travessar; ens sentim encoratjats per l'aprovació d'una societat del tot postissa, que substitueix els principis per les regles i les emocions per les conveniències, i que odia l'escàndol per inoportú —i no per immoral, car acull prou bé el vici quan no hi és present l'escàndol. Pensem que les relacions formades sense reflexió es trencaran sense pena. Però quan veiem l'angoixa que resulta de les relacions trencades, la dolorosa estupefacció d'una ànima traïda, la desconfiança que succeeix a una confiança tan completa i que, forçada a dirigir-se contra l'ésser a qui creia diferent de la resta, s'estén a tot aquell món sencer, l'estima replegada sobre ella mateixa, i que ja no sap on posar-se, sentim llavors que hi ha alguna cosa de sagrat dins el cor que pateix, perquè estima; descobrim com són de profundes les arrels de la passió que creia inspirar sense compartir-la: i si superem el que anomenem feblesa, és destruint en un mateix tot el que té de generós, esquinçant tot el que té de fidel, sacrificant tot el que té de noble i de bo. Ens alcem d'aquesta victòria, que els indiferents i els amics aplaudeixen, havent colpit de mort una porció de la nostra ànima, desafiat la simpatia, abusat de la feblesa, ultratjat la moral tot prenent-la com a pretext de la duresa; i sobrevivim a la nostra millor naturalesa, avergonyits o pervertits per aquest trist succés.
Aquest fou el retrat que vaig voler traçar a Adolphe. No sé pas si hi vaig reeixir; allò que em faria creure almenys en un cert mèrit de veritat, és que gairebé tots els lectors que he conegut m'han parlat d'ells mateixos com si s'haguessin trobat en la posició del meu heroi. És cert que, en el penediment que mostraven de tots els dolors que havien causat, hi traspuava un punt de fàtua satisfacció; els agradava pintar-se com si, a l'igual d'Adolphe, haguessin estat perseguits pels afectes obstinats que havien inspirat, víctimes de l'amor immens que havien concebut per ells. Crec que la majoria es calumniaven, i que si la vanitat els hagués deixat tranquils, la seva consciència hauria pogut restar en repòs. Sigui com sigui, tot allò que concerneix Adolphe se m'ha tornat ben indiferent; no dono cap valor a aquesta novel·la, i repeteixo que la meva única intenció, en deixar-la reaparèixer davant d'un públic que l'ha probablement oblidada, si és que mai l'havia coneguda, ha estat declarar que tota edició que contingués altra cosa que el que s'inclou en aquesta no vindria de mi, i que jo no en seria responsable.
AVÍS DE L'EDITOR
Viatjava per Itàlia, ja fa molts anys. Em vaig aturar en un hostal de Cerenza, un petit poble de Calàbria, a causa d'un desbordament del Neto. Hi havia, al mateix hostal, un estranger que es veia forçat a sojornar-hi pel mateix motiu. Era molt silenciós i semblava trist. No mostrava, però, cap impaciència. Com que era l'únic home a qui podia parlar en aquell lloc, a vegades em queixava amb ell del retard que patia la nostra marxa. «M'és ben igual —em respongué— ser aquí o en una altra banda.» L'hostaler, que havia parlat amb un criat napolità que servia aquest estranger sense saber-ne el nom, em digué que no viatjava per curiositat, atès que no visitava ni les ruïnes, ni els llocs, ni els monuments, ni els homes. Llegia molt, però mai d'una manera seguida; al vespre passejava, sempre tot sol, i sovint passava dies sencers assegut, immòbil, amb el cap recolzat entre les mans.
En el moment en què les comunicacions, ja restablertes, ens haurien permès marxar, l'estranger caigué malalt. Un sentiment d'humanitat m'obligà a prolongar la meva estada al seu costat per tenir-ne cura. A Cerenza només hi havia un metge de poble; jo volia enviar algú a Cosenza a buscar un ajut més eficaç. «No val la pena —em digué l'estranger—; l'home d'aquí és precisament el que em cal». Tenia raó, potser més que no es pensava, perquè aquell home el guarí. «No us feia tan hàbil —li digué, amb una mena d'humor, en acomiadar-se; després em va agrair les atencions, i partí.
Uns mesos després, vaig rebre, a Nàpols, una carta de l'hostaler de Cerenza, amb un petit cofre trobat a la carretera que menava a Strongoli, carretera que l'estranger i jo havíem seguit, però separadament. L'hostaler que me l'enviava estava convençut que pertanyia a un de nosaltres dos. A dins hi havia moltes cartes antigues, sense adreces, o amb les adreces i les signatures esborrades, un retrat de dona i un quadern que contenia l'anècdota o història que llegireu. L'estranger propietari d'aquells efectes no m'havia deixat, en marxar, cap mitjà d'escriure-li; jo feia deu anys que els conservava, incert de l'ús que n'havia de fer, quan havent-ne parlat per