em va ser retornat amb una carta que he posat a la fi d'aquesta història, perquè seria inintel·ligible si la llegíeu abans de conèixer la història mateixa.
Aquesta carta em decidí a la publicació actual, en donar-me la certesa que no pot ofendre ni comprometre ningú. No he canviat ni un sol mot respecte de l'original; i la supressió dels noms propis no és pas cosa meva: només hi eren designats, com hi són encara, amb unes inicials.
CAPÍTOL I
Als vint-i-dos anys havia acabat els meus estudis a la universitat de Göttingen. La intenció del meu pare, ministre de l'elector de ***, era que recorregués els països més notables d'Europa. A continuació volia cridar-me al seu costat i fer-me entrar en el departament la direcció del qual li havia estat confiada, i preparar-me per substituir-lo un dia. Jo havia obtingut, amb un esforç bastant obstinat, enmig d'una vida molt dissipada, uns èxits que m'havien distingit dels meus companys d'estudis, i que havien fet concebre al meu pare unes esperances respecte de mi probablement força exagerades.
Aquestes esperances l'havien fet tornar molt indulgent en relació a les moltes faltes que jo havia comès. Ell no havia deixat mai que les conseqüències d'aquestes faltes em fessin patir. Sempre havia consentit, i a vegades previngut, les meves peticions al respecte.
Malauradament la seva conducta era més noble i generosa que no pas tendra. Jo sabia prou bé que ell tenia tot el dret al meu reconeixement i al meu respecte. Però no havia existit mai cap mena de confiança entre nosaltres. Tenia un esperit més aviat irònic que s'adeia malament amb el meu caràcter. Jo llavors no pretenia res més que lliurar-me a aquelles impressions primitives i fogoses que fan sortir l'ànima de l'esfera comuna, i li inspiren el desdeny per tots els objectes que l'envolten. Trobava en el meu pare, no pas un censor, sinó un observador fred i càustic, que d'entrada somreia amb compassió, i que de seguida acabava la conversa amb impaciència. No recordo haver tingut mai, al llarg dels meus primers divuit anys, una conversa d'una hora amb ell. Les seves cartes eren afectuoses, plenes de consells raonables i sensibles; però a penes érem en presència l'un de l'altre que hi havia en ell alguna cosa de forçat que jo no podia explicar-me, i que actuava damunt meu d'una manera penosa. Aleshores no sabia que no era més que timidesa, aquest patiment interior que ens persegueix fins a una edat avançada, que reprimeix dins el nostre cor les emocions més profundes, que glaça les nostres paraules, que desnaturalitza als nostres llavis tot allò que tractem de dir, i no ens permet expressar-nos més que amb paraules vagues o una ironia més o menys amarga, com si volguéssim venjar-nos, sobre els nostres sentiments mateixos, del dolor que experimentem per no poder donar-los a conèixer. No sabia que, fins i tot amb el seu fill, el meu pare era tímid, ni tampoc que sovint, després d'haver esperat llargament de mi algunes mostres d'afecte que la seva fredor aparent semblava prohibir-me, se n'anava amb els ulls plens de llàgrimes i es planyia a d'altres que jo no l'estimava.
La meva intimidació envers ell tingué una gran influència en el meu caràcter. Tan tímid com ell, però més agitat, perquè era més jove, em vaig acostumar a recloure en mi mateix tot allò que sentia, a no fer plans en companyia, a no comptar més que amb mi per executar-los, a considerar els consells, l'interès, l'ajuda i fins i tot la sola presència dels altres com una nosa i com un obstacle. Vaig adquirir l'hàbit de no parlar mai d'allò que m'ocupava, de no sotmetre'm a la conversa més que com una necessitat inoportuna i d'animar-la llavors amb una facècia constant que me la feia menys fatigosa, i que m'ajudava a ocultar els meus veritables pensaments. D'aquí una certa manca d'abandó que encara avui els meus amics em recriminen, i una dificultat de parlar seriosament que sempre m'ha costat vèncer. En resultà al mateix temps un desig ardent d'independència, una gran impaciència envers els lligams que m'envoltaven, un terror invencible a formar-ne de nous. Només em trobava còmode tot sol, i tal és, fins i tot ara, l'efecte d'aquesta disposició d'ànim que, en les circumstàncies menys importants, quan he de triar entre dos partits, la figura humana em pertorba, i el meu moviment natural és fugir-ne per deliberar en pau. No tenia, tanmateix, l'egoisme profund que un caràcter com aquest semblava anunciar: tot i que només m'interessava per mi mateix, m'hi interessava feblement. Duia al fons del meu cor una necessitat de sensibilitat de la qual no m'adonava, però que, no trobant manera de satisfer-se, em deslligava successivament de tots els objectes que l'un rere l'altre atreien la meva curiositat. Aquesta indiferència per tot s'havia vist reforçada per la idea de la mort, idea que m'havia colpit de ben jove, i respecte de la qual mai no he entès que els homes s'enganyin tan fàcilment. Als disset anys havia vist morir una dona gran, l'esperit de la qual, d'una aparença remarcable i insòlita, havia començat a desenvolupar el meu. Aquesta dona, com tantes altres, a l'inici de la seva carrera s'havia llançat al món, que no coneixia, amb el sentiment d'una gran força d'ànim i d'unes facultats certament potents. Com tantes altres també, per no haver-se plegat a unes conveniències postisses, però necessàries, havia vist les seves esperances frustrades, i la joventut passar sense plaer; la vellesa, finalment, l'havia assolida sense sotmetre-la. Vivia en un castell pròxim a una de les nostres propietats, descontenta i retirada, no tenint altre recurs que el seu esperit, amb el qual ho analitzava tot. Durant prop d'un any, en les nostres converses inesgotables, havíem examinat la vida sota totes les seves cares, i la mort sempre com a final de tot; i després d'haver-ne parlat tant amb ella, havia vist com la mort la colpia davant dels meus ulls.
Aquell esdeveniment m'havia omplert d'un sentiment d'incertesa sobre el destí, i d'un somnieig vague que no m'abandonava. En els poetes, llegia de preferència allò que recordava la brevetat de la vida humana. Trobava que cap objectiu no pagava la pena de cap esforç. És prou singular que aquesta impressió s'hagi afeblit precisament a mesura que els anys s'han acumulat sobre meu. ¿Deu ser perquè hi ha en l'esperança alguna cosa de dubtós, i que, quan es retira de la carrera de l'home, aquesta carrera pren un caràcter més sever, però més positiu? ¿Deu ser que la vida sembla tant més real quan totes les il·lusions desapareixen, de la mateixa manera que el cim dels penyals es dibuixa millor en l'horitzó quan els núvols es dissipen?
En deixar Göttingen, em vaig establir a la petita ciutat de D***. Aquesta ciutat era la residència d'un príncep que, com la major part dels d'Alemanya, governava amb suavitat un país de poca extensió, protegia els homes il·lustrats que anaven a instal·lar-s'hi, permetia a totes les opinions una llibertat perfecta, però que, limitat per l'antic costum a la companyia dels cortesans, només reunia entorn seu, per això mateix, uns homes en gran part insignificants o mediocres. Vaig ser acollit en aquesta cort amb la curiositat que inspira naturalment tot estranger que ve a rompre el cercle de la monotonia i de l'etiqueta. Durant alguns mesos no vaig reconèixer res que pogués captivar la meva atenció. Estava agraït de l'afabilitat que se'm mostrava; però adés la timidesa m'impedia d'aprofitar-me'n, adés la fatiga d'una agitació sense finalitat em feia preferir la solitud als plaers insípids que se'm convidava a compartir. No sentia antipatia per ningú, però poques persones m'inspiraven cap interès; tanmateix els homes s'ofenen amb la indiferència, l'atribueixen a la malvolença o a l'afectació; naturalment, no volen creure que s'hi avorreixen, amb ells. A vegades mirava de contenir la meva llangor; em refugiava en una taciturnitat profunda: es prenien aquesta taciturnitat per desdeny. Altres vegades, cansat jo mateix del meu silenci, em deixava anar amb algunes facècies, i el meu esperit, posat en moviment, se m'enduia més enllà de tota mesura. Vaig fer conèixer en un dia totes les ridiculeses que havia observat durant un mes. Els confidents de les meves expansions sobtades i involuntàries no me n'agraïen cap, i tenien raó; car era la necessitat de parlar que s'emparava de mi, i no la confiança. Havia contret, en les converses amb la dona que havia desenvolupat primer les meves idees, una invencible aversió per totes les màximes comunes i per totes les fórmules dogmàtiques. Quan sentia, doncs, que la mediocritat dissertava amb complaença sobre uns principis ben establerts, ben incontestables en matèria de moral, de conveniències o de religió —coses que col·loca ben sovint al mateix nivell—, em sentia empès a contradir-la, no pas perquè hagués adoptat unes opinions oposades, sinó perquè estava molest davant una convicció tan ferma i tan maldestra. No sé pas quin instint m'aconsellava, d'altra banda, de no refiar-me d'aquells axiomes generals tan exempts de tota restricció, tan purs de tot matís. Els necis fan de la seva moral una massa compacta i indivisible, per tal que es barregi tan poc com sigui possible