Adolphe. Benjamin de Constant

allò que hi havia de més respectable. Aquells de qui havia comès l'error de burlar-me trobaren convenient fer causa comuna amb els principis que m'acusaven de posar en dubte: ja que, sense voler-ho, els havia fet riure els unas a costa dels altres, tots s'uniren contra mi. Digueren que tot fent remarcar les seves ridiculeses, traïa una confidència que m'havien fet. Digueren que, en mostrar-se als meus ulls tal com eren, havien obtingut de la meva part la promesa de silenci: jo no tenia consciència d'haver acceptat aquell tracte massa onerós. Ells havien trobat gust a esplaiar-se: jo en trobava a observar-los i a descriure'ls; i allò que anomenaven perfídia em semblava una compensació del tot innocent i ben legítima.

      No em vull, de cap manera, justificar: he renunciat des de fa temps a aquest ús frívol i fàcil d'un esperit sense experiència; simplement vull dir, i això més de cara als altres que no per mi, que estic actualment a cobert del món, que cal temps per acostumar-se a l'espècie humana, tal com l'interès, l'afectació, la vanitat i la por ens l'han feta. L'estupefacció de la primera joventut, davant d'una societat tan postissa i tan treballada, més aviat revela un cor natural que no pas un esperit malèvol. Altrament, aquesta societat no té res a témer. Pesa de tal manera sobre nostre, la seva influència sorda és tan i tan potent, que no tarda gaire a afaiçonar-nos amb un motlle universal. Llavors ja només ens sorprenem de la nostra antiga sorpresa, i ens trobem bé sota la nostra nova forma, de la mateixa manera que acabem per respirar lliurement en un espectacle saturat per la multitud, mentre que en entrar-hi no hi respiràvem sinó amb esforç.

      Si alguns s'escapen d'aquest destí general, reclouen en ells mateixos el seu dissentiment secret; perceben en la major part dels ridículs el germen dels vicis: no en fan més broma, perquè el menyspreu substitueix el sarcasme, i el menyspreu és silenciós.

      S'establí doncs, en el petit públic que m'envoltava, una inquietud vaga respecte del meu caràcter. No podien citar cap acció condemnable; tampoc no me'n podien discutir algunes que semblaven presagiar la generositat o l'abnegació; però deien que era un home immoral, un home poc segur: dos epítets feliçment inventats per insinuar els fets que s'ignoren, i deixar endevinar allò que no se sap.