ser la meva primera psicòloga, i mai no li agrairé prou la serenitat i l’entusiasme que ens va transmetre a un grup de pares. Quina teràpia col·lectiva, quin tip de riure’ns dels nostres complexos. Carme Thió sap escoltar i el seu mètode no és cap recepta, és molt més transformador: fer-nos pensar i acompanyar-nos perquè decidim nosaltres mateixos quina és la via més adequada. Ella ens va convèncer que cada problema és una oportunitat educadora, i ens ho vam creure tant que, entusiasmats, vam doblar el nombre de criatures per tenir el doble d’oportunitats.
Ets experta a treballar amb grups de pares i mares angoixats.
Sí, un dels objectius és tranquil·litzar-los. Els pares d’avui ho tenen difícil perquè van molt cansats, sobretot les mares, que van extenuades; i quan estem extenuats no funcionem gaire bé. Un dels objectius de les trobades de pares és que es relaxin, es tranquil·litzin i no facin tanta tragèdia del que són anècdotes de la vida.
Com et van educar els teus pares?
Sóc l’última de vuit fills i els meus pares eren grans. Diria que el meu pare no era una persona de la seva època; de fet ell ens feia de mare molt més que ella, que estava tot el dia cosint, planxant i amb les feines de la llar. En canvi, el pare era el que ens explicava contes, el que ens donava el menjar i el que ens cuidava quan estàvem malalts, i crec que això ens va convertir en una família una mica diferent.
Deu ser excepcional.
Molt. Ens portava a nosaltres i els meus cosins a passejar, arreplegava tota la canalla perquè ens ho passéssim bé. En aquella època en què predominava l’autoritarisme, ell no ho era gens, però tenia una autoritat impressionant que expressava així: «Jo confio en tu i sé que ho faràs». Allò et deixava lligat de peus i mans perquè realment no el volies decebre. No hi va haver cap insult ni cap bufetada; allà vaig viure que es pot educar sense violència i crec que, gràcies a aquesta educació inicial que vaig tenir, m’he pogut dedicar al que m’he dedicat perquè ho he viscut.
Dius que es pot educar sense castigar per experiència pròpia.
Ho he comprovat personalment, sí. Partia d’un inici que penso que m’ha ajudat molt i em sento privilegiada.
Els germans també et devien educar, si ets la petita de vuit.
Em queixava que en comptes de dos pares en tenia vuit o deu. Era una mica pesat ser la petita, però al mateix temps era fantàstic perquè tenia per triar i remenar, ja que cadascú tenia la seva personalitat, i estava bé amb tots.
Els petits són els mimats?
A casa meva n’hi havia uns quants de mimats, no només jo; per exemple, la germana que em precedeix, que va venir després de tres nois i que a més era més dèbil i es posava més malalta, estava molt més mimada!
Com vas anar a parar a la psicologia?
Al principi va ser una qüestió personal. Quan era adolescent pensava que ningú m’entenia i que podria dedicar-me a entendre’m a mi per després també entendre i ajudar els adolescents. Dels adolescents vaig passar aviat als petits perquè vaig tenir una vintena de nebots abans de tenir els meus fills i em vaig enamorar de les criatures petites, en gaudia enormement i un dels meus divertiments era agafar set o vuit nebots, emportar-me’ls i jugar amb ells. Em van despertar aquest interès per la manera com anaven aprenent i madurant, cosa que em sembla apassionant; de tota la vida el que més m’ha interessat són les persones, i amb les persones petites aprens constantment.
Ser experta en educació t’ha ajudat a educar els teus fills o no té res a veure?
Si els tingués ara, ho faria millor. Jo encara estava estudiant quan vaig tenir els meus fills i no havia començat a exercir, però sí que l’experiència dels nebots em va ajudar moltíssim, més que el que estava estudiant, i el que havia après sense adonar-me’n. Ara quan els pares em pregunten segons què, penso que hi ha molt desconeixement i recordo tot el que jo sabia sense ser-ne conscient. Un dia, els pares d’un bebè em van explicar que havien anat a urgències perquè el seu fill d’una setmana tenia convulsions, i en preguntar-los què havia estat em van dir que tenia singlot. El primer bebè que havien vist era el seu i és evident que el singlot en una criatura acabada de néixer és bastant espectacular perquè boten sobre el llit, i si no ho has vist mai, pots acabar a urgències.
Per això calen grups de pares.
Sí, no m’agrada dir-ne «escola de pares» perquè és com si tinguessin assignatures. Jo no ensenyo res, sinó que acompanyo en la reflexió, en el coneixement d’ells mateixos i de les criatures. Jo en dic «grups de reflexió compartida». Compartir experiències, no jutjar, no dir mai si una cosa està bé o malament si no et funciona, i fer-nos costat els uns als altres.
Qui ha d’anar més al psicòleg, els nens o els pares?
Crec que a la majoria de pares els va bé una orientació. Els pares no necessiten la teràpia d’un psicòleg, sinó algú que els acompanyi, perquè en aquests moments socialment no hi ha aquest coixí que hi havia abans. La majoria de vegades, els problemes que observem en les criatures no són problemes d’elles, sinó dels pares i de l’escola mateixa.
Abans has dit que els pares estem cansats. També estem acomplexats?
Molt. Fa uns anys va sortir una enquesta on una de les preguntes que es feia als pares era si creien que estaven educant bé els seus fills i més del 80% deien que no. Això és una tragèdia, perquè el sentiment de culpa que hi ha al darrere és enorme: «Jo ja sé el que hauria de fer, però no ho faig». Això ha de canviar i s’ha de recuperar l’autoestima de pare i de mare, no cal anar a la universitat per ser pares. Avui dia tot s’ha especialitzat molt i sembla que hi hagi l’especialista de ser pare. Em sap molt de greu com estan anant les coses perquè els nens estan sempre en mans d’especialistes. Una vegada, per fer la broma, vaig dir que un dia hi hauria especialistes per ensenyar a anar en bicicleta i un pare em va respondre que ja existien i que, al casal que es fa els dissabtes al seu barri, s’oferien monitors per ensenyar a anar en bicicleta. Què els queda als pares? No gaire cosa; ni nedar, ni anar en bicicleta, que són les coses més divertides que vinculaven pares i fills. És trist perquè es gaudeix molt menys dels fills.
Vivim des de la culpa.
L’ansietat és enorme, sobretot en les mares, perquè, tot i que és veritat que l’home s’hi va incorporant, la majoria de les dones són les que carreguen amb l’organització. Són les que truquen al pare per recordar-li que li toca a ell anar a buscar la criatura.
Ara és el moment en què hi ha més supernannys, material, llibres, psicòlegs i experts…
De vegades la quantitat tampoc no ajuda gaire. Per als pares és difícil perquè no saben què triar i agafen coses absolutament contradictòries.
Fa falta una visió més global…
Sí, més coherent. Els pares estan desorientats i quan una persona està desorientada poc n’aprofita, de tot això, perquè un llibre es contradiu amb l’altre. El que han d’intentar és ser coherents amb ells mateixos i que vagin decidint el que funciona amb els seus fills i el que no. Els especialistes en sabem en general, però a una criatura en concret qui més la coneix són el pare i la mare, per tant les decisions han de ser d’ells. Nosaltres hem d’ajudar que puguin prendre decisions, és a dir, poder relacionar causa i efecte. Recordo que un dia, a la xerrada d’una escola, un pare em va dir que ell feia competir els seus tres fills perquè s’acabessin ràpid el suc de taronja i jo li vaig respondre que això no estava ni bé ni malament; tot depenia del que es proposava: si volia que la relació entre els seus fills fos de rivalitat, perfecte, però si no volia que ho fos, doncs potser