portes i no teníem la clau, i hi havia el sereno i tot això. Avui dia, si li preguntes a una colla de pares que tenen fills que ja comencen a sortir quines són les hores de tornada, hi ha des del que no els deixa sortir fins al que diu que tornin quan vulguin, hi ha un ventall molt ampli. Això és més ric, però també més difícil, perquè mai estan segurs que el que decideixen sigui adient.
Els pares tenim poca seguretat, espontaneïtat i confiança.
Cal tenir seguretat amb un mateix. Tenim la sort de viure bastants anys amb els fills, per tant hi ha la possibilitat d’equivocar-nos, d’adonar-nos-en i de rectificar. Per tant, no passa res. Bruno Bettelheim, que ja va morir fa temps, tenia un llibre amb un títol que m’encanta: No hay padres perfectos. Els bons models de pare i de mare són aquells que intenten fer el millor possible quan s’adonen que l’han espifiat: rectifiquen i ja està. A més a més, és un model assequible per als fills perquè els nens també s’equivoquen, i si ens presentem com a perfectes els desanimem. Jo no puc arribar a la perfecció.
El teu llibre M’agrada la família que m’ha tocat transmet aquest missatge de confiança, perquè és fruit de l’experiència amb molts grups.
La frase és d’una criatura i no meva: en un grup de pares, una parella va dir que la seva vida era un infern, que no els agradava perquè s’estaven cridant tot el dia i hi havia molt mal humor. La gent del grup va voler treballar aquest tema. Un pare va arribar i va comentar que el seu fill havia dit aquesta frase: «M’agrada la família que m’ha tocat»; i un altre ho va dir d’una manera més poètica: «En aquesta casa sempre hi fa sol».
Creus que als nens els deixem fer poc de nens?
D’una banda, els tractem com si tinguessin molts handicaps, perquè els ho fem tot. No és tant tractar-los com a petits sinó com a minusvàlids i, en canvi, se’ls exigeix molt en altres aspectes, sobretot escolars. És contradictori.
Quan entrem en el món extraescolar, s’imposa l’encarrilament cap a l’èxit.
L’objectiu educatiu hi és sempre, però les criatures han de jugar; hi ha moltes criatures que no fan vida de nen i no juguen perquè van a aprendre futbol i altres activitats, no a jugar. És evident que jugant aprens, però l’objectiu del joc és divertir-se, no aprendre, perquè la manera característica que té una criatura d’aprendre és jugant. L’objectiu ha de ser que els petits es diverteixin.
Probablement hauríem d’educar més la creativitat que no uns continguts que van evolucionant.
Els continguts hi han de ser perquè s’ha de fer alguna cosa, però han de ser com a mitjà d’aprenentatge, d’aprendre a aprendre, per dir-ho d’alguna manera; de ser capaç de buscar, d’investigar i d’anar fent tu mateix el teu propi currículum per allò que et toqui o vulguis fer. L’escola a vegades s’encotilla sense adonar-se’n, però és que el problema que tenim tota la societat de readaptació també el té l’escola.
Quan hi ha un problema, qualsevol ciutadà o polític sempre diu: «L’escola ho ha d’ensenyar».
A l’escola li encarreguen coses per a les quals els mestres no tenen la formació, i això també crea persones amb ansietat. Una de les coses que, d’entrada, em va encantar quan vaig anar a Bolonya a veure les escoles bressol va ser el lligam que hi havia entre les escoles bressol i la universitat. Això era fantàstic perquè la universitat investigava allò que els traspassava la gent de l’escola bressol. Per exemple: si els arriba molta immigració, pensen què poden fer per acompanyar aquesta gent en la integració en el país i, aleshores, la universitat es posa a investigar sobre immigració i integració. Els estudiants de la universitat anaven a fer pràctiques a les escoles bressol, i aquestes rebien suport educatiu i formatiu. Així sí que podem fer encàrrecs a l’escola perquè hi sortim tots guanyant: ells es formen per fer altres coses i amplien el seu ventall de serveis i competències professionals, i ho fan en condicions, no es deprimeixen i saben com posar-s’hi. No hi ha res pitjor que haver de fer una cosa per a la qual no t’hi veus capaç. No és estrany que els mestres pateixin tantes ansietats i depressions: tenen una gran pressió social.
Què atabala més els pares?
Els premis i els càstigs, l’autoritat, l’autonomia, el menjar, el dormir, el canvi de bolquers… depèn de l’edat. També hi ha les pors. Són temes molt quotidians. Una vegada, vaig tenir un grup que van formar el «Club del tu no». Hi ha moments evolutius en què les criatures passen a tenir unes conductes curioses com és, per exemple, decidir quin dels dos pares vol, i els pares s’ho prenen com un càstig quan el nen diu «tu no, la mama» o «tu no, el papa». Els grups també permeten veure que, si tots els nens es fan pipí als bolquers, no caminen i et diuen «tu no», deu ser perquè és el que toca i que no ho has de viure com si fos una cosa teva, sinó que ets dins d’un procés evolutiu.
Fem una prova: Carme, quan li dic alguna cosa al meu fill i em diu «Tu no, la mama», què puc fer?
Jo li diria que si la mare el pot atendre, molt bé, però si no que s’aguanti. I ho faria amb una mica de gràcia perquè el nen s’ho prengui bé. Li direm que la mare no pot, que a tu t’encanta fer-ho i que estàs disposat a jugar. Jugar i bon humor són claus. Fa falta alegria perquè tothom va tan atabalat amb la feina que, quan estem cansats, ens costa estar alegres; però les famílies necessiten riure, jugar, divertir-se i anar més relaxades pel món.
Tendim a fer-los sermons.
Exacte, no tantes històries. Per exemple, no s’ha de pegar perquè hi hagi una llei, és perquè tu no vols fer mal. Les criatures tenen conductes agressives, però comencen a mossegar abans de saber que això fa mal. Aleshores, el primer que els hem d’ensenyar és que mossegar fa mal. Per què mosseguen o donen una empenta? Perquè volen la joguina que té l’altre; ells volen la joguina de l’altre però no fer-li mal, per tant hem d’ajudar-los i que vegin altres recursos i possibilitats d’aconseguir la joguina que desitgen. És ben lícit desitjar la joguina del veí, per què no?
Els teus consells demanen temps i paciència.
Sí. L’altre dia una mare estava barallant-se amb el seu fill perquè no volia anar a dormir, i al final la mare va exclamar: «M’és igual que no vulguis anar a dormir, hi has d’anar!». «M’és igual» és una expressió dura, que, a més a més, no és veritat. No podríem dir, per exemple, «Em sap greu però hi has d’anar»? Una frase així ja no la pots dir enfadat perquè la violència ja l’has eradicat afegint-hi «em sap greu». Hi ha expressions que no es poden dir amb violència i d’altres que porten implícita la violència.
Reclames més empatia amb els fills.
La nostra societat és antipàtica, ja no és no empàtica, sinó antipàtica, perquè no en sabem gens, d’empatia. Què és el que estimula i ajuda? El repte. Ens pot fer mandra fer una cosa o no ens agrada fer-la, però cal partir de l’acceptació del sentiment negatiu que té la criatura respecte d’allò que ha de fer… Hem d’educar emocions. L’exemple clàssic és el de la por. Els diem: «No tinguis por, no has de tenir por». Però la por hi és. Si l’objectiu és no tenir por, fracassem tots perquè tant els petits com els grans en tenim. La por té una funció a la vida que és la d’ajudar-nos a no emprendre riscos excessius i a no ser imprudents; si no tinguéssim por, sortiríem al carrer i ens aixafaria el primer cotxe que passés. El sentiment és el que és i sempre serà el que és, però hem d’aprendre a gestionar la reacció a l’emoció, una cosa és l’emoció i l’altra la reacció. L’emoció no és ni bona ni dolenta, podem dir que és positiva o negativa depenent de si et fa sentir bé o no; cal veure quina emoció sentim i gestionar-la. Si estem molt enfadats, hem de mirar que aquest empipament no porti cap a la violència envers els altres o contra nosaltres mateixos. Ens hem d’enfadar amb