Educar millor. Carles Capdevila Plandiura

als seus alumnes és tremendament frustrant. Quan es parla de l’estrès docent, una de les causes fonamentals és la incapacitat d’establir vincles amb els teus alumnes.

       Les escoles han d’innovar.

      Innovar és dialogar amb la tradició. La tradició és molt important i «innovar» vol dir pensar què faria Célestin Freinet si ara entrés en una aula amb tota la tecnologia de què disposem; o com defensaria John Dewey la seva concepció d’escola democràtica amb les condicions que tenim ara; o què vol dir la pràctica educativa com a pràctica de l’emancipació, que és una cosa de la qual parla molt Paulo Freire.

       El mestre ja no té el monopoli del coneixement.

      No, ara algunes lliçons te les donen ells. Ara, el mestre que cregui que ell és el centre del saber farà riure, els nens ja el posaran al seu lloc. Convé saber coses que abans no sabíem de les neurociències, què vol dir ensenyar i aprendre. Quan tu ensenyes, estàs aprenent amb ell. Per això vaig titular el meu llibre Tu m’aprens. És així.

       Ensenyes i aprens alhora…

      Aquesta és la raó per la qual ara és tan important la conversa, i que es puguin equivocar amb tranquil·litat. L’escola és un espai on els nens i les nenes vénen a equivocar-se i on saben que no seran sancionats per aquesta causa; al contrari, seran felicitats per això, perquè s’arrisquen, donen la seva opinió i, aleshores, el mestre o un altre company els qüestiona; i, a partir d’aquí, inicien una recerca i saben que el coneixement és incomplet. Em meravella aquell nen que et ve i et diu: «M’ajudes?». Com el moment en què et diu: «Ja està, ara ja no et necessito!».

       L’escola corregeix la desigualtat social i garanteix la meritocràcia?

      És una màxima del moviment de fa molts anys: l’escola com a compensadora de la desigualtat social. Ho mirem de fer, però les coses es compliquen. Estic sortint de l’educació reglada. Coses que semblaven resoltes ara tornen a estar damunt la taula. Estic lluitant altra vegada per qüestions per les quals vaig lluitar aferrissadament quan tenia 18 anys. No pels menjadors escolars, per exemple, sinó perquè els nens puguin menjar i es garanteixin els àpats que necessiten.

       L’ascensor social està encallat.

      Hi ha centres en què el mestre no pot dir que la seva feina és fer les matemàtiques molt ben fetes, també s’ha de preocupar que hi hagi un menjador escolar, que hi hagi unes beques; o ha de buscar alguna manera per compensar les estones en què un determinat alumne no rebrà ajuda a casa seva. Hem de fer d’assistents socials i del que sigui. No vol dir que siguem responsables de tot, però hem de fer-ho. I quan veus que un nen necessita això, has de buscar la solució; mai no pots dir que el problema que afecta aquest noi o aquesta noia que tens a classe no és problema teu; un mestre no pot dir-ho mai. Un mestre sí que pot confessar la seva impotència, però no pot dir que aquest problema no li toca.

       Que un nen d’una família on no hi ha cultura accedeixi a la cultura deu ser un goig immens.

      El gran somni és que tots fóssim com el mestre d’Albert Camus, que rebéssim una carta com la que va rebre després que al seu alumne li concedissin el premi Nobel, en què li deia: «Escolti’m, jo això ho he aconseguit gràcies a vostè». El mestre d’Albert Camus ja es podia morir tranquil després d’això.

       Sou idealistes.

      El col·lectiu docent ho és molt. Quan preguntes a la gent que comença magisteri per què han triat aquest camí, molt pocs et diran perquè dóna prestigi o perquè volen guanyar diners; la majoria et dirà perquè volen ajudar els altres.

       Els pares i els mestres ens entenem prou?

      La relació ha de millorar encara més. Sempre dic que els pares fan el que poden. A vegades és veritat que no encertem el to amb la manera de dir les coses als pares; o, a vegades, per exemple, donem visions massa negatives de les criatures. Jo sempre dic als mestres, sobretot als més joves, que si no són capaços de dir cinc coses bones d’un alumne seu no en diguin cap i s’esperin a més endavant, perquè això demostra que no coneixen prou aquest nen. Perquè, per als pares, els seus fills són el que més estimen d’aquest món. I no ens agrada que ens diguin segons què dels nostres fills. Si et poden dir set o vuit coses bones, i després afegeixen un «però també hi ha això o allò altre», la visió és una altra. Sobretot si com a mestres no ens presentem com els que ho sabem tot; perquè els mestres a vegades tendim a pensar que coneixem de manera exhaustiva el nen o la nena que tenim davant. I no, amb els nens hi ha coses que sempre queden en una zona de penombra. Crec que també s’ha de saber transmetre als pares que tenim les nostres febleses i que tenim els nostres desconeixements, però el pare o la mare s’ha d’emportar la impressió que estem disposats a jugar-nos-la pel seu fill i per la seva filla.

       Un avi mestre és un bon avi, o quan fas d’avi el mestre desapareix?

      Els meus néts tenen una àvia tan superàvia que l’avi queda molt disminuït. És apassionant veure els teus fills convertits en adults que són responsables dels seus fills; o veure com els meus altres fills fan de tiets o de tietes; això és apassionant.

       Algun consell final per als pares?

      Veure pel·lícules junts és importantíssim! El cine és una eina encara poc aprofitada.

       Com et van educar a tu?

      Vaig tenir uns pares molt humils. Eren gent que no tenien pràcticament estudis però eren molt treballadors i intentaven transmetre les coses que per a ells eren importants. La meva àvia era una senyora dura, de sabatilla. He viscut en un món molt més femení que masculí. El meu pare era un home que treballava a les nits i de dia, per tant jo el veia poques hores; en canvi, amb qui tenia més relació era amb la meva àvia, la mare i la tieta.

       La feina del moviment de renovació pedagògica de Rosa Sensat, l’hem agraït prou?

      Rosa Sensat és una institució que ha estat cabdal a la segona meitat del segle XX i fins ara; gràcies a Rosa Sensat hem tingut moltes coses, però com a institució té les seves clarors, llums i ombres. Necessitem mirades crítiques, però no mirades que ens redueixin a una expressió simplista, com han intentat alguns il·lustres articulistes parlant de «la generació de la plastilina».